Maria Rosa és una de les peces més conegudes d’Àngel Guimerà, juntament amb Terra Baixa i Mar i cel. El dramaturg la va escriure el 1894 per a l’actriu María Guerrero i tenint com a referent uns fets ocorreguts a Solivella (Tarragona) a mitjans del segle XIX, durant la construcció de la carretera que havia de travessar la vila.
El grup de Teatre ACR Fals posa en escena al Premi Ciutat de Terrassa de Teatre aquest drama que té com a eixos vertebradors, per una banda, el triangle amorós format per la Maria Rosa, l’Andreu i en Marçal; i per l’altra, el retrat de la classe treballadora, dels seus costums morals (l’església, l’alcohol, el festeig…) i les seves condicions socials.
La protagonista, Maria Rosa, és una dona alegre i decidida, casada amb l’Andreu, veremador primer i posteriorment, peó caminer. Un personatge citat, però que mai trepitja l’escena. La seva vida fa un tomb de 360 graus quan és acusat injustament de l’assassinat del capatàs de l’obra de la carretera i enviat a una presó de Ceuta, on mor al cap de poc temps. El seu amic Marçal, embogit i possessiu, aprofita la situació per casar-se amb la vídua. La descoberta del veritable assassí conduirà al tràgic desenllaç final.
L’auditori s’endinsa en una societat on fins i tot les dones que semblen empoderades: Maria Rosa sap llegir i escriure, fet molt poc freqüent entre la població pobra de l’època; són un objecte, una possessió terrenal més, que existeix únicament per casar-se i cuidar del marit i les criatures. Una concepció obsoleta que, malauradanment, en ple segle XXI torna a tenir força seguidors.
La direcció de Francesc Parcerisas fa lluir l’essència del clàssic sense cap adaptació, mostrant una visió patriarcal de l’amor, l’odi i la venjança, gràcies a les interpretacions d’uns personatges que plantegen els seus dubtes i anhels: una esplèndida Maria Rosa (Sandra Olmedo) i un Marçal (Damià Casajoana) que fa valdre la seva dualitat en els aparts. Pel que fa als secundaris, cal destacar les serenes intervencions de l’astut Gepa (Josep Centelles), les eixelebrades i incomprensibles del «Dues unces» o les batusses de matrimoni entre la Tomasa (Rosa Xavier) i en Quirze (Pere Sellarés), amb una comicitat explotada al màxim i moviments molt ben orquestrats.
La passió sexual apareix amb pinzellades contingudes: la de la Maria Rosa, a partir d’un somni on tot s’ha de sobreentendre; la del Marçal, quan explica com un gallet davant els companys com s’excitava mentre Maria Rosa rentava la seva roba; i amb paraules buides entre en Badori (Albert Herrada) i la Maria Rosa. L’espectador ha de posar atenció en els símbols de Guimerà per entendre millor l’abast de la temptació (la serp i la dona com a entabanadores); el llop, depredador i salvatge, com a Terra baixa, sense sentiments); o el vi i la sang de l’Andreu com a a baules de la vida i la mort.
Pel que fa a l’escenografia, s’ha optat per un fons de lones impreses que ens endinsen en els camps de cereals o en una llar de peons, juntament amb alguns elements propis del món rural i una olor que ho amara tot de realisme: la del menjar cuinat de debò, des de les sopes de l’inici fins a l’àpat de noces, amb el pollastre a la cassola i el descomunal pa de pagès: la flaire era potentíssima!
Per tancar l’espectacle (n’hi ha un altre entre actes) s’opta per un tableau vivant, tècnica teatral pròpia del segle XIX, en què es mostren escenes estàtiques amb actrius i actors, per crear moments de gran impacte visual i així cloure el vaivé emocional del drama.
I la setmana que ve, 16 de març a les 18:00 h, tindrem a concurs La criada de dues mestresses de Carlo Goldoni.
