Carmen Valverde ha tornat a demostrar perquè l’anomenen la “pintora dels drets humans”. Al passadís de casa seva, al barri de Can Boada, hi ha exposat aquesta setmana la seva darrera obra, “10 metres per Gaza“. Es tracta d’un mural a l’oli on podem observar retratats de diferents persones, reals, que han patit el genocidi a Gaza. Aquesta immensa obra espera poder trobar sortida ben aviat i que la ciutadania la pugui veure en directe. De moment, l’artista terrassenca l’està mostrant a mitjans de comunicació, entitats vinculades als drets humans i representants d’institucions per buscar una manera de fer-la visible.
Aquest dilluns, dia 26 de gener, MónTerrassa ha estat amb Valverde per descobrir en què consisteix aquest mural i què l’ha empès a crear-lo, així com per saber quines opcions es contemplen per exportar-la.
“Tots els retrats són d’escenes i persones reals”
Quan vas començar a fer-lo?
A mitjans d’agost. Vaig demanar la tela i quan em va arribar vaig començar a pintar. I l’he acabat el desembre. Ara l’he envernissat i l’he posat a punt per fer aquesta presentació. És un art de denúncia, i això vol dir que no serà fàcil trobar-li un espai, com una galeria normal d’art.
Així doncs, es podrà veure aquesta obra més enllà de les parets de casa teva?
Hem de buscar un espai adient, i no és fàcil, ja que estem parlant de deu metres, amb una profunditat de mínim sis o set metres per si es vol veure tot el mural. És complicat trobar una sala d’aquestes característiques. Havia pensat que potser en lloc d’estar tot estirat es podria fer una espècie de mitja lluna o en forma d’U i que l’espectador es pugui posar al mig i així pugui contemplar de cop tota la peça. Però bé, això ja ho veurem, per ara és aquí i estem encaminant-ho.
En quin lloc t’agradaria que es pogués veure o quin lloc havies pensat?
Doncs a l’entrada de l’ONU seria perfecte, no? (riu). Mai se sap. La veritat és que jo ho vaig fer perquè havia de treure tota aquesta impotència, i quan tinc aquest sentiment el que faig és canalitzar-ho a través de la pintura. Només vaig pensar que havia de treure tota aquesta angoixa que m’estava fent mal. I és el que vaig fer, no vaig pensar en cap moment on havia d’exhibir-se. O sigui, està a disposició del qui m’ho demani per denunciar aquest genocidi a través de l’art. Això és el que jo faig.
Per tant, no estem parlant només de trobar un lloc a Terrassa, sinó d’anar més enllà.
Bé, jo sempre que faig una casa, el primer lloc on ho ofereixo és a Terrassa. Aquesta és la meva ciutat i sempre és la primera. A partir d’aquí ja veurem. Ja tinc algunes propostes, per exemple, des de Madrid. I, a més, el cineasta terrassenc Antoni Verdaguer està preparant un curtmetratge molt especial amb aquest projecte.
Un curtmetratge del procés de creació?
No ben bé. Serà un curtmetratge que jugarà amb la intel·ligència artificial per donar vida als diferents personatges que hi surten. Seran uns segons en què la imatge pren moviment i ens explica què li passa. De moment encara estem en producció, gravant les imatges i mirant com queda. Però pot ser molt potent. I si hi afegim el so i tenim la sort de poder cloure amb una imatge del mural penjat, per exemple, a la Sala Muncunill, seria perfecte.
Potser un dels problemes són els 10 metres. La idea d’aquesta mida ja era d’entrada?
Sí, sí, no sé ben bé per què, però em vaig dir, faré una obra que es dirà “10 metres per Gaza. 10 metres pels drets humans”. I Així ha estat. Vaig dir aquesta frase i a partir d’aquí vaig començar a treballar. I, en veritat, no us penseu, resulta més fàcil traslladar aquest mural, que queda enrotllat i només cal pensar després en la infraestructura per aguantar-lo que no moure els quadres amunt i avall.
Com va ser el procés de creació?
Amb la idea clara, vaig començar a treure imatges en què es podien veure persones reals (que aleshores almenys estaven vives) en un moment concret. Volia mostrar una història, en què es veiés el patiment, el dolor, la incertesa… tota una barreja d’emocions. Tenia molt clar que volia capturar persones de carn i ossos. Soc especialista en retrats, i aquesta era la meva millor manera de transmetre el que sentia. Amb la composició clara, vaig fer un esbós i a pintar.
Satisfeta amb el resultat? Canviares alguna cosa?
Ho estic. I no canviaria res. El que passa és que aquests dies que el tinc penjat al passadís de casa, em comença a posar molt nerviosa veure’l. Em trasbalsa. És un impacte continuo i em causa una mica d’angoixa. De fet, quan vaig començar, amb la imatge de la nena, no veia ni la tela, del fart de plorar que em vaig fer.
Creus que l’art pot ajudar a visibilitzar aquests conflictes?
Per mi és acostar-los a la ciutadania, transmetre emocions. I, sobretot, el que busco, és que no s’oblidi i que no es torni a repetir. Vaig creure que tocava fer un mural pels drets humans.
I per què agafar Gaza?
Per esgotament psicològic. Totes les notícies que arribaven, totes aquestes imatges. Vaig tenir un bloqueig mental i una impotència molt gran. I l’única manera que conec que puc sanar és pintant. Una nena plorant, una que demana aliments, una mare que enterra el seu fill, el retrobament d’un pare amb el seu nen, un infant abraçant la seva mare, un nen ferit i plorant, una persona gran desesperada… I entremig dels retrats, una mica de context amb els edificis enderrocats, amb un color gris i de sang. No puc pintar tots els conflictes del món, és materialment impossible, vaig agafar aquest perquè em va colpir molt fort, i perquè no és una guerra, és una matança i tota aquesta gent és allà, indefensa, sense aliments ni medicació.
