!--akiadsense-->
Carles Batalla i Ferran (Terrassa, 1977) ha presentat el seu primer llibre de pomes, recollits a La Capella Sextina i altres poemes (editorial Stonberg). Llicenciat en dret i amb un màster en periodisme, Batalla ha treballat 20 anys com a periodista i redactor en diferents mitjans tant d’àmbit nacional com local. Actualment és tècnic d’acompanyament a l’estudiant a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i col·labora amb el portal de futbol femení Futfem i el diari digital independent El Tot Gràcia.
Ha estat el seu primer Sant Jordi com a escriptor, com l’ha viscut?
Amb orgull i emoció, vaig ser a la parada de La Temerària a la Plaça Salvador Espriu una hora al matí i una altra hora al migdia a la de l’editorial Stonberg, al Passeig de Gràcia. El fet d’anar saludant amics i familiars i parlar-hi va fer que el temps em passés volant. Tot plegat se’m va fer molt curt.
Recentment, va presentar el poemari als Amics de les Arts, satisfet amb la rebuda obtinguda?
Sí, la sala es va omplir amb 40 persones i l’acte va ser molt informal i divertit, amb una breu introducció de l’editor, Jordi Castelló, una explicació precisa i exhaustiva de la poetessa Clara Mir, autora del pròleg, i els poemes que el meu germà Roger anava recitant de manera intercalada.
Diuen que a la vida s’ha de plantar un arbre, tenir un fill i escriure un llibre. I el cert és que tothom pot escriure un llibre, però creu que tothom l’hauria d’escriure?
Només s’hauria d’escriure un llibre si hi ha quelcom diferent, interessant o instructiu a dir, sigui en l’àmbit i gènere que sigui. Sempre he defensat que una de les obres més il·lustratives i rellevants d’un escriptor són els seus silencis: si no tens res a dir que millori o superi el que ja has escrit anteriorment, és millor callar, reflexionar i esperar el moment oportú per tornar-hi.
Què li ha aportat o què ha significat a nivell personal publicar el poemari?
Una mena de recompensa a 25 treballs de fer versos, perquè tot i que les motivacions per les quals escric mai han tingut a veure amb la comunicació o la recerca de lectors sinó amb la necessitat fisiològica, al final és inevitable buscar el reconeixement a un projecte en el qual tens confiança cega. No és que necessites que els altres validin aquesta obra, és més una qüestió d’ego, et crema a les mans quelcom que creus que és consistent i ho vols mostrar. Però em sembla bàsic ressaltar un matís: el fet que aquests poemes hagin vist la llum no significa automàticament que siguin millors que quan eren inèdits, l’única diferència és que ara són públics i estan impresos.
Què pot trobar el lector en La capella sextina i altres poemes, o més ben dit, quin argument o motiu li donaria perquè se’l llegissin i el compressin?
L’originalitat i l’atreviment d’endinsar-se en una estrofa en desús que suposa un enorme desafiament tècnic. També funciona bé el contrast entre la complexitat de la primera part i la senzillesa de la segona, formada per poemes més “convencionals”, breus i fàcils de llegir amb els quals hom pot identificar-s’hi.
Sobre la segona part… Ha estat una tria conscient buscant algun fil conductor subjacent o els ha escollit a l’atzar o per predilecció?
Vaig triar els que em semblaven millors i més representatius i els que no han perdut vigència. No guarden cap relació entre si ni tenen cap eix temàtic.
Un llibre de sextines, de gran complexitat, no és el que s’espera d’un poeta novell, precisament…
És veritat, el que passa és que tot i que és el meu debut literari i en aquest sentit sóc novell, com que fa 25 anys que escric he passat per diverses etapes i he tingut prou temps per evolucionar i anar provant. Després d’una època inicial en la que vaig tenir dèria pels sonets i d’un llarg temps usant el vers lliure, em venia de gust abordar un repte ambiciós que m’exigís al màxim. El gran desafiament era intentar que el contingut no quedés ofegat o diluït en la dificultat formal, és a dir, que el missatge no quedés forçat a conseqüència de la repetició de les mateixes paraules al final de cada vers, cosa que inevitablement produeix una certa erosió.
!--akiadsense-->
Revela el llibre a què aspira el Carles Batalla poeta?
Més aviat revela allò a què aspirava quan vaig concebre el projecte: veure si me’n sortiria amb un resultat prou digne. En aquest sentit, revela que l’experiment ha resultat satisfactori però ja ha fet el seu recorregut i ha arribat al final. En el futur en vindran d’altres diferents i l’objectiu sempre serà el mateix: divertir-me i refugiar-me en un món propi i fantasiós, deixar testimoni del pas del temps i anar enganyant provisionalment la mort amb la il·lusió (utopia d’il·lús) de guanyar-me l’eternitat.
I, en quina mesura, podem descobrir el Carles Batalla home?
Només a estones, en alguns versos queda ben exposat i en d’altres queda més ocult. No pel fet de parlar en primera persona significa que el vers hagi de coincidir exactament amb el que penso sobre un tema o situació. No podem oblidar que el poeta és un personatge i, des d’aquesta perspectiva, interpreta un paper igual que un actor, expressa la “seva” veritat, força les paraules, les exagera. Evidentment hi ha un fort pes del jo, la interpretació o retrat personal i intransferible de sentiments, opinions i experiències però en moltes ocasions els versos s’acaben creant perquè una combinació determinada de paraules sona estètica o harmoniosa o perquè han arribat d’una manera irracional o imprevista com si algú te’ls hagués dictat.
Retratar la bellesa, el dolor, l’amor, la tristesa… resulta més fàcil com a poeta o com a periodista?
Com a poeta, perquè com a periodista tens la responsabilitat d’oferir peces equilibrades entre dues versions normalment oposades i, per tant, de treballar amb rigor i seny. Com a professional subjecte a un codi deontològic i com a servidor i garant del dret a ser informat d’una manera veraç (o d’intentar-ho, com a mínim) no et pots permetre gaire excepcions, llicències o rauxes. Com a poeta tens absoluta llibertat per reflectir tots aquests sentiments, i com més intensos els mostris millor, el periodisme et deixa poc marge de maniobra perquè el deure d’informar amb precisió i honestedat és prioritari. Les notícies poden tenir molt sentiment però no haurien de ser sentimentals, les sensacions del qui les redacta haurien de ser irrellevants, excepte en determinats mitjans sensacionalistes que busquen l’impacte, l’alarma social o la llàgrima fàcil.
Ens escull una sextina prou representativa o que t’emocioni especialment?
Sense ànim de condicionar la lectura, recomano la dedicada al meu avi i la que parla sobre la llar de foc. I per higiene mental recomano dues coses: paciència, perquè no són versos que pots llegir com qui es posa música de fons i va fent feines de casa, i combinar la lectura d’una sextina amb la d’un poema de la segona part. És l’avantatge de la poesia, no cal que segueixis l’ordre cronològic de les pàgines sinó que pots anar saltant, rellegint i descobrint matisos nous.
