Aquests dies, malgrat les incerteses i tot el que ens cau al damunt, a El Social estan de celebració. I no és per menys, el grup de teatre ha arribat als 100 anys de representacions de la versió de Folch i Torres de Els Pastorets. Poquíssims grups del país poden acreditar una efemèride i una tenacitat com aquesta. Per tant, no es tracta només d’un èxit del Social sinó que la ciutat sencera ha de sentir-se orgullosa de la heroïcitat. 

La millor manera de celebrar-ho, sens dubte, és anant al Principal i gaudint d’una de les representacions del centenari. Teniu temps fins al 9 de gener. No us ho perdeu.

Per sumar-nos a les celebracions hem volgut fer una trobada amb actors, actrius i directors de diverses generacions. Una trobada, coordinada pel Joan Salvador, i a la qual hi han assistit en Joan Roca (Satanàs durant tres dècades, del 1981 al 2011), l’Amadeu Aguado (director entre el 1981 i el 1990), Quique Quera (Lluquet des del 2000 al 2014), Oriol Salvador (Lluquet del 2014 fins a l’actualitat), Gemma Ferrer (Fúria de l’infern i Pecat capital des del 2009) i el mateix Joan Salvador (director actual i en diverses èpoques, des del 1989).

Començarem aquesta breu sèrie d’articles descrivint com eren Els Pastorets del Social als anys 80, a partir dels records d’en Joan Roca (el mític Satanàs d’aleshores) i dels apunts de la resta de convocats a la trobada. Ens centrarem, sobretot, en les escenes dels dimonis i aspectes tècnics.

Enyorança del Socialet i els decorats de paper

El primer que ens expressa és l’enyorança que sent per aquelles èpoques on es representaven “a casa”, és a dir al Socialet. Un teatre “on senties el públic a prop, molt a la vora”. 

En Joan Roca va començar a fer de Satanàs l’any 1981, el mateix any que l’Amadeu Aguado n’assumí la direcció. Eren uns Pastorets que duraven al voltant de 3 hores i dos quarts, amb un sol entreacte. Les representacions començaven, normalment el dia de Nadal i s’allargaven fins a mitjans de gener: “En total fèiem de 8 a 10 actuacions”.

Fa 40 anys els decorats eren de paper. De fet, ho van ser fins al 2006, l’any dolorós que han de deixar-los de fer “a casa” i passen a representar-los al Centre Cultural. En Joan Salvador recorda que, al principi, aquests decorats no eren propis sinó que es llogaven: “Anàvem a buscar-los al carrer Tallers de Barcelona, als Germans Salvador. I un cop acabades les funcions els tornàvem”. Però, poc a poc, en van anar comprant. Fins que un any, ens indica l’Amadeu Aguado, “La Teresa Casals, del Casal de Sant Pere, aprofitant que una empresa de decorats de Manresa tancava, en va comprar un munt i ens en va oferir. Mica en mica, doncs, vam aconseguir uns decorats propis”.

Tot i això, puntualitza en Joan Roca, “Aquests decorats els barrejàvem amb d’altres que s’havien de clavar a terra. Era típic que, entre quadre i quadre, se sentís com algú amb un martell anava clavant els decorats. Tot s’aguantava com es podia”.

Tot canvia, com hem dit, el 2006 quan fan el pas al Centre Cultural: “Allí ja passem als decorats en tres dimensions”, diu l’Oriol Salvador. En Quique Quera reconeix que “Vam provar els decorats de paper de l’infern, però en aquell escenari tan gran de la sala petita del Cultural quedaven ridículs”.

Pel que fa al vestuari reconeix que no ha canviat gaire: “Pel que fa als dimonis, com avui dia, jugàvem amb els colors negres i vermells, bastant de maquillatge i una túnica vermella amb tocs brillants. I el més important, com sempre, era la capa”. Ens esmenta, però, que cap a l’any 1983, es va incorporar un canvi de vestuari per al Satanàs: “A la mitja part, aprofitant l’entreacte, el Satanàs es canviava de roba. Representava que a casa seva, al quadre de l’infern, es vestia de gala”.

Primer cartell dels Pastorets de El Social (1921) | Arxiu El Social

Foc i petards. Els efectes especials de l’època

Fa 40 anys no es comptava amb les fantàstiques il·luminacions i les noves tecnologies actuals. Tot i això, l’espectacularitat es guanyava d’una altra manera: amb molt de foc i pólvora: “Era una època molt més artesanal on, en els efectes especials, el foc hi tenia un pes important”, recorda en Joan Roca. El fet que el Socialet fos un teatre de proximitat amb l’espectador ajudava molt a rendibilitzar aquests efectes i reconeix que en més d’una ocasió “Si no es va calar foc és perquè Déu no va voler”.

És l’època on Satanàs s’enfonsa per l’escotilló enmig de grans flamarades. “Ho vam copiar dels Pastorets de Cardona. Aquestes flames les fèiem amb un embut llarg, d’un metre, carregat de sofre. A la punta hi havia una espelma i quan bufaves s’enlairava el sofre i, al prendre contacte amb el foc, es produïa la gran flamarada”, descriuen l’Amadeu Aguado i en Joan Roca. “Havia d’anar en compte de no socarrimar-me”, diu rient en Joan.

Quique Quera el recorda sortint a escena amb foc a les mans: “Sí, sí. Ara em detindrien si ho fes. Portava un guants negres i un petit aparell, també negre, que omplíem de benzina. Ho enceníem i podíem mantenir l’efecte bastanta estona. Era benzina d’encenedor”, diu per treure-li importància. “Llavors hi havia una altra modalitat”, continua en Joan Roca, “es tractava de mullar els guants i quan eren ben molls posar-hi la benzina. L’efecte durava bastant abans que no s’escalfés la mà. Quan ja no podies, tancaves les mans i normalment s’apagava i no passava res”. I també hi havia el que en deien la pols màgica “que ens posàvem als dits. Sortíem amb les mans creuades i en un moment determinat feies petar els dits i aquella pols creava una guspira”.

Però no només Satanàs jugava amb foc en aquelles èpoques. L’Amadeu Aguado explica que al final del quadre de Roques i tenebres, quan surt l’àngel Miquel i Satanàs s’enfonsa als abismes per l’escotilló: “L’àngel sortia amb una espasa ben sucada de líquid inflamable”. En Joan Roca narra la resta: “I mentre l’àngel m’anava dient < I enfonsa’t en els abismes per sempre més, Satanàs>, les gotes de foc relliscaven de l’espasa i m’anaven caient damunt la capa i la feina tenia a anar-les apagant. Era molt bo”. Els responsables de tots aquests invents eren el Jaume Roset i en Joan Trullàs. 

El tro de l’infern

Però la traca final era el petard de l’infern, quan representa que s’esberlen les calderes. Al principi l’efecte es feia amb un tro de metxa, que es col·locava dins d’un caixó, perquè fes de caixa de ressonància. En Joan Salvador ens detalla l’operació: “L’encenia en Joan Trullàs, calculant els segons que tenia de metxa perquè coincidís amb el text. I anava bé, explotava en el moment precís”. Ara bé, alguns d’aquells petards eren tan potents que l’efecte de l’ona expansiva, segons en Joan Roca, “feia saltar la neu que teníem preparada per al quadre del Bosc nevat. Vaja, que l’efecte es produïa abans d’hora i degut al petard ens nevava a l’escena de l’infern”.

L’Amadeu Aguado recorda que un any va venir en Joan González, que cantava a la coral i també participava als Pastorets i ens va dir: “Tinc uns petards de primera per a les calderes. Ah doncs, i per què no?  I en vam provar un, abans de la funció, a la pista de bàsquet. Total, en 10 minuts teníem a la Guàrdia Civil a El Social. Si arribem a posar aquell petard a l’escenari… ens cau el teatre”.

Del tro encès manualment es va passar, amb el temps, a tecnificar l’espetec. L’inventor de l’artefacte fou en Jaume Roset. L’Amadeu Aguado ens explica com funcionava: “Es travessava el tro amb un fil de coure, connectat a un transformador de baixa tensió. A la que l’endollaves, el tro explotava. Però, és clar, no sempre la tensió era la mateixa”. I, per tant, no sempre explotava al moment que tocava. Així, al principi, es van viure algunes anècdotes. En Quique Quera, per exemple, encara recorda com s’havia d’anar allargant el text i els dimonis anaven repetint: “A la una, a les dues i a les tres!”. Però el petard no explotava. 

La Gemma Ferrer, que ha fet de fúria durant molts anys, certifica que el tro de les calderes sempre ha tingut molt de perill: “Fent de fúria als Pastorets infantils, una vegada el petard va trencar part de la fusta de la caldera i una estella va sortir disparada i se’m va clavar a la cama”

I tot i que moltes vegades havia hagut d’apagar amb les mans algun petit accident, en Joan Roca troba a faltar aquells temps: “S’ha hagut de substituir per raons de seguretat i ara tot es fa amb molta il·luminació, però era divertit”.

Joan Roca fent de Satanàs | Arxiu personal Joan Roca

Lluquets i Rovellons

Quan li pregunto quina és la parella de Lluquet i Rovelló que li ha li ha posat les coses més difícils, és a dir, quina ha estat la millor, en Joan Roca confessa: “Una que recordo especialment és la que van formar en Frederic Fainé de Lluquet i en Sergi Belbel de Rovelló. Suposo perquè va ser l’any que jo mateix m’estrenava de Satanàs, el 1981. Després també m’ho vaig passar molt bé amb en Quique Quera de Lluquet i en Marc Riera de Rovelló. Tampoc vull oblidar-me d’en Ferran Dinarès, gran Rovelló també. Vaja, que no sabria amb quina parella quedar-me”.

I de Llucifer? “Òbviament, amb la Sunsi Borgunyó, la meva dona, amb qui he compartit escenari alguns anys. Però també en guardo un bon record del Llucifer de l’Amadeu Aguado.

Una anècdota

Quan li demano una anècdota, en Joan Roca respon de pressa: “La de l’ase de Cal Taiet. Pel 75 aniversari vam fer una representació especial al Centre Cultural i vam tenir la brillant idea de dur un ase autèntic dalt l’escenari. Al Socialet no ho podíem fer perquè, per espai, era molt complicat. Total, que vam aconseguir que de Cal Taiet d’Ullastrell ens deixessin un ase. L’ase va sortir a l’escena del Jeremies, però quan s’acaba i fem fosc, l’ase no es volia moure. No hi havia manera de treure’l. Vam haver de fer pujar l’avi de Cal Taiet, vestit de pastor. I, només així, l’ase i l’avi sols, va voler marxar.

Nou comentari