Del Consumidor - Monterrassa
Ferran Adrià, cuiner català: «Amb un milió d’andalusos entre els 60 i 70, com no ha de ser català el gaspatxo?»

Ferran Adrià, el geni culinari que va revolucionar la gastronomia mundial amb El Bulli, ha tornat als focus mediàtics amb l’estrena de ‘Gènesi’, la sèrie que explora el seu llegat. Però la seva presència a programes com ‘La Revuelta’ o ‘Col·lapse’ no només ha servit per promocionar la ficció de 3Cat i Netflix; el xef català ha obert un debat que promet ser viral sobre els pilars de la nostra identitat culinària.

I és que Adrià no s’ha mossegat la llengua. Què passa si un dels plats que donem per fets, profundament arrelat a una regió concreta, té en realitat unes arrels molt més complexes i, potser, fins i tot “compartides”?

El xef de l’Hospitalet de Llobregat ha llançat una pregunta que ressona amb força i que ha provocat un autèntic terratrèmol en la concepció tradicional de la cuina: «Amb un milió d’andalusos entre els 60 i 70, com no ha de ser català el gaspatxo?». Aquesta afirmació, que desafia la nostra percepció d’allò “autèntic”, posa el dit a la llaga sobre com la migració i l’intercanvi cultural han modelat profundament el que avui considerem la nostra gastronomia. És un secret a veus que la cuina és un organisme viu, que es nodreix de totes les influències que l’envolten.

El mapa culinari en constant moviment

La provocació d’Adrià és un punt de partida per a una reflexió més profunda. El que avui entenem com a “plat típic” d’una regió és sovint el fruit d’una evolució constant, no d’un naixement immaculat en un territori aïllat. Per al xef, distingir entre el lloc on una recepta es crea o es popularitza, i l’origen real dels seus ingredients, és una lliçó imprescindible per entendre la cuina.

Un dels exemples que ell mateix va esmentar és el bacallà amb samfaina, un plat que ningú discutiria com a emblemàtic de la cuina catalana. Però, tal com Adrià ens recorda, els seus components vegetals —pebrot, tomàquet, carbassó— no són originaris de Catalunya, ni tan sols d’Espanya. Van arribar d’altres continents, s’van adaptar i es van integrar amb una naturalitat sorprenent al nostre receptari.

La veritable sorpresa arriba quan entens que fins i tot la taronja, tan nostrada al Mediterrani, és un híbrid de l’agricultura, no una espècie salvatge. Això ens demostra que la nostra història culinària està plena de fusió i d’influències de vegades completament insospitades.

Aquesta revelació és un error comú que cometem en idealitzar la “cuina tradicional” sense aprofundir en la seva història. Adrià ens ofereix una solució: una mirada més honesta i dinàmica. Ens convida a acceptar que la riquesa d’un plat sovint resideix precisament en la seva capacitat d’absorbir i reinterpretar elements d’arreu. És un recordatori potent que no hi ha cap vegetal silvestre endèmic de Catalunya ni d’Espanya, la qual cosa ens obliga a repensar tot el que creiem saber.

Repensar els nostres sabors més arrelats

Aquesta obertura de mires de Ferran Adrià, lluny de restar valor a la nostra gastronomia, l’enriqueix. Ens permet veure que cada plat és un testimoni viu de la nostra història com a poble: de les migracions, dels intercanvis comercials, de l’adaptació i la creativitat que sorgeix de la barreja. La idea que un plat és purament “d’aquí” es dilueix davant la realitat de milers d’anys de tràfics, conqueridors i, sobretot, de cuiners disposats a experimentar.

Aquest debat és particularment rellevant ara, en un moment on la globalització ens connecta amb sabors i cultures de tot el món. Què significa “producte de proximitat” o “cuina autèntica” quan les arrels dels nostres ingredients són tan diverses? Entendre aquesta complexitat és imprescindible per al consumidor actual, que busca més que un simple àpat: busca una història, un sentit.

El que Adrià ens proposa és una oportunitat d’or per desfer-nos de dogmes culinaris que limiten la nostra apreciació de la cuina. És una crida a celebrar la fusió, a entendre que el gaspatxo a Catalunya, o el bacallà amb samfaina, són autèntics precisament perquè han sabut abraçar i transformar allò que venia de fora, convertint-ho en una part inextricable del nostre patrimoni.

La seva reflexió és un regal per al nostre paladar i per a la nostra cultura gastronòmica. Ens convida a una degustació de la història amb cada cullerada, a valorar l’herència que s’ha anat construint amb les aportacions de milers de persones. Després de tot, la cuina, com la vida, és una constant evolució, no una fórmula tancada, oi?

Comparteix

Icona de pantalla completa