Xavier Heras és la primera persona que va passejar per Terrassa acompanyat d’un gos pigall, en Teddy Bear. Era l’any 1982, i Heras va viatjar fins a una escola de gossos guies de Detroit, Estats Units, per conéixer qui seria el seu company durant els propers 17 anys. Des de llavors, Heras no ha tornat a tenir cap altre gos pigall, però va ser un exemple per moltes altres persones amb capacitats diverses que actualment passegen amb gossos pigalls per la ciutat. Món Terrassa ha parlat amb Heras per conéixer com va prendre la decisió d’anar amb un gos guia, com era la vida amb en Teddy Bear, l’impacte que va tenir a Terrassa, i perquè no ha tornat a tenir cap altre gos pigall.
És la primera persona que va passejar per Terrassa amb un gos pigall. Com va prendre la decisió d’anar amb gos?
Les persones cegues tenim varies opcions d’anar pel carrer. A part d’anar acompanyats d’una persona, tenim dues opcions d’anar de manera autònoma: Un bastó o un gos guia. En aquella època jo anava amb bastó i vaig voler provar anar amb un gos guia. Em va interessar. Me’n vaig assabentar, em vaig moure i vaig aconseguir anar a Estats Units. En aquella època la ONCE no tenia escola de gossos guia, i en aquell moment vaig haver d’anar a una escola estatunidenca, Detroit Lions Club, que era molt potent. L’ONCE actualment manté un convenir amb aquesta escola i qui vol pot anar allà o s’espera a la llista d’aquí.
Com va ser el procés per adaptar-se a anar acompanyat d’un gos pigall? Va realitzar proves o entrenaments?
Als gossos pigalls els seleccionen de molt petits i han de passar una prova. Els hi fan testos de tot tipus, emocionals, auditius, de tot. Jo li deia al Teddy que va ser un “idiota” en passar la prova. Perquè clar, els que passen aquesta prova els castren, perquè sinó estamparien els cecs a les cantonades en èpoques de cel [riu]. Després d’aquesta prova, durant uns mesos, hi ha tot un procés d’ensinistrament amb una entrenadora que dura uns mesos. Era tot un procés molt llarg i rigorós d’entrenament. Quan ja tenen poc més d’un any, hi ha un mes “d’acoplament”. Jo vaig estar un mes a Estats Units per fer aquest “acoplament”, on hi ha tot un procés amb l’entrenador i amb l’usuari i el gos. És molt interessant, perquè les indicacions son amb monosíl·labs, ràpids i contundents.
Com li ha canviat la vida des que va tenir en Teddy Bear?
Jo vaig tenir el Teddy Bear i no he tingut mai cap altra gos guia. El vaig tenir en una etapa laboral fins que ell va tenir 10-11 anys. Recomanen que a partir dels 10-11 anys es jubilin, però en jubilar-lo, va agafar una depressió, i perdia els pèls. Era increïble. Llavors el que vaig fer va ser que treballés a mitja jornada. I els últims dos o tres anys últims ja es va jubilar. El Teddy Bear el vaig tenir durant 17 anys.
Perquè no n’ha tingut cap altre?
Un gos et dona molta més seguretat i rapidesa que el bastó, però no detecta els obstacles aeris. En el meu cas concret, el que em passava és que em topava amb una branca d’un arbre, una escala creuada, una bastida amb un ferro, ‘toldos’… I em feia cada cop al ‘coco’… I ja ho he dit més d’un cop: Quan em resolguin el tema dels obstacles aeris, jo tornaré a anar amb un gos.
Recomana anar amb gos pigall?
I tant. Per la gent que no és massa alta, oi tant [riu]. Si no fos pel tema dels obstacles aeri, jo ja en tindria un altre.
“Un gos et dona molta més seguretat i rapidesa que el bastó”
Hi ha alguna anècdota amb en Teddy que vulgui remarcar?
A la universitat, quan era l’hora de plegar, abans que el professor acabés, el Teddy ja s’eixecava i s’espulsava. I clar tothom ho veia. I deien “ostres quin gos més intel·ligent!” i fins i tot a vegades ho deia el mateix professor: “Dedueix el meu pensament quan acabo la classe”. I saps què era? El Teddy va aprendre que quan escoltava el soroll dels “clicks” dels alumnes tancant el carpesà, significava que s’acabava la classe. I el professor es pensava que el Teddy ho intuïa de manera celestial.
Quina és la diferència entre passejar amb un gos o amb un bastó?
La gran diferència entre un gos i un bastó és que el bastó és com un allargament de la mà, i requereix anar molt tranquil amb un nivell de velocitat lenta. Un gos guia, no. Perquè ell veu l’obstacle. En veure’l, l’esquiva, i si on el pot esquivar, s’atura i espera instruccions de la persona. El gos guia dona molta més seguretat perquè saps que no et toparas amb un obstacle, i et dona més rapidesa. Però un gos no detecta els obstacles aeris.
Es va trobar llocs on no el van deixar entrar per anar amb un gos, encara que fos amb un gos pigall?
I tant. Fa 40 anys no hi havia cap normativa sobre els drets i accessibilitat dels gossos. Vam muntar la primera associació de gossos guia de Catalunya i va ser la llavors quan es va estendre a Espanya. Com que no hi havia cap regulació, tot anava en funció de la sensibilitat dels propietari del local. Hi havia botigues o bars que no deixaven entrar, altres que sí. Era complex, perquè no estava regulat. Més tard es va fer la llei, però la gent no la coneixia, i t’havies de barallar per explicar que existia una llei, i clar, això generava ‘mal rollo’. Si vas a un restaurant, o al cine, o al teatre, no venia de gust barallar-se. Va ser tot un procés, vam partir de 0, fins ara. La cosa va anar millorant de mica en mica i ara ja està molt millor.
Hi havia un punt on el Teddy era l’únic gos que entrava al tren, era l’estrella. A més era molt maco per tocar, semblava un ós de peluix. Jo sempre feia broma, que amb un bastó ningú m’ha vingut a dir res, i en canvi amb el Teddy allò era bestial. Era brutal, com si fós famós. I clar, en aquella època jo venia cupons al centre de Terrassa, i la gent ja ho deia, que érem “el Teddy i l’amo”. L’estrella era el Teddy.
“Érem ‘el Teddy i l’amo’. L’estrella era el Teddy”
Va ser director de l’agència ONCE.
Sí, vaig estar de director a Sabadell, després a la seu central de Barcelona, i els últims 14 anys vaig estar aquí a Terrassa. Quan vaig tenir en Teddy l’ONCE no tenia escola de gossos guia, es va fer molta feia des de llavors fins ara. No conec les dades actuals concretes , però és cert que gossos pigalls n’hi ha força a Terrassa. Des que va venir en Teddy, va augmentar la presència de gossos pigalls. Hi ha gent que ha agafat un gos i ja en porten tres, per exemple.
El Teddy va servir d’exemple per moltes altres persones amb ceguesa.
Sí. Llavors va haver-hi molta ent que va començar a anar amb gos. Objectivament, per temes de mobilitat, va molt millor anar amb gos que no pas amb bastó. Per aquestes dues raons que he dit: vas més segur i vas més ràpid. Amb un gos saps segur que no patiràs cap cop. El meu problema van ser els obstacles aeris.
L’arquitectura de la ciutat està pensada per persones amb capacitats diverses com les persones cegues?
L’aquitectura ha fet la mateixa evolucio que la societat. Ara cada vegada mes se’ns té en compte. Ara, qualsevol obra nova ha de tenir uns requisits d’accessibilitat. Però el problema de les persones cegues no son els graons o com accedir als lloc, sinó que per nosaltres el problema real és l’accessibilitat a la informació. Per exemple, ve un autobús i no saps quin número és.
