Al CAAD hi ha gossos que salten, que borden, que criden “adopta’m!” amb cada mirada. I després hi ha la Rumba. No la música, no. Parlem d’una gossa sènior, amb el ritme una mica més pausat, però amb el cor més afinat que mai. Una gossa que, com la cançó que sona poc però no s’oblida, ha anat fent camí entre nosaltres sense fer soroll, però deixant empremta a cada passa.
Qui és la Rumba?
La Rumba és una mestissa de mida mitjana, de mirada dolça i pas lent però ferm. Té gairebé 11 anys, però encara du una espurna als ulls que et desarma. El seu pelatge, esquitxat de gris, parla del temps, però el seu caràcter —afectuós, dòcil, agraït— parla d’una tendresa intacta. És una gossa tranquil·la dins de casa, però li encanten els passejos. No estira, no es queixa, no molesta. Només busca companyia, escalf, una veu suau que li digui: “ja no has d’esperar més”.
És impossible mirar-la i no sentir que tens davant una ànima antiga i sàvia. Una que ha resistit sense rancor. No sabem del tot el seu passat, però intuïm que no ha estat fàcil. Tot i així, confia. Mira amb aquella esperança que només conserven els que han après a sobreviure estimant.
Una acollida que li va tornar la vida
Fa un temps, la Rumba va tenir sort: va entrar en una casa d’acollida. Gràcies a això, ha pogut recuperar-se física i emocionalment. Ha descobert què és la rutina d’una llar, la calma d’un matí sense crits, el plaer d’una carícia que no es dona per pressa sinó per amor. L’acollida li ha donat vida. Però ara aquesta acollida s’acaba, i la Rumba podria tornar al CAAD. Tornar al soroll, a la reixa, al llit dur, a l’espera. I no ho mereix.
Per què són vitals les cases d’acollida?
Les acollides no només alleugen la càrrega del refugi. Hi ha tractaments, operacions i cures que només es poden fer si un gos pot estar en una casa. Gossos que necessiten repòs després d’una cirurgia. D’altres que requereixen medicació i seguiment constant. Animals grans, amb artrosi, amb por, amb la necessitat imperiosa de silenci i escalf. Sense una casa d’acollida, moltes d’aquestes atencions no es poden fer. Així de clar. Així de dur. I així d’injust per als que més ho necessiten.
Acollir: un pont… o un destí
Moltes acollides acaben sent històries d’amor inesperades. Com la de la Konga, que va arribar a una casa de pas… i ja mai més en va marxar. O la del Gínjol, que només havia de recuperar-se, però va acabar conquerint el cor de qui el cuidava. D’altres, però, són acollides que no poden ser adopcions perquè els gossos que les viuen arrosseguen malalties cròniques, necessiten cures específiques o comporten un cost que no tothom pot assumir. No és que no siguin estimables —al contrari—: és que el seu amor requereix un tipus de generositat més silenciosa, menys visible, però igual de real. Són històries que no acaben amb un “i van ser feliços per sempre”, però que comencen amb una veritat encara més gran: “mentre et quedi una estona de vida, no estaràs sol.”
Són acollides valentes, tendres, radicals en la seva compassió. I precisament perquè no prometen eternitats, són les més sinceres. Perquè acollir pot ser només un pont… o potser, sense voler-ho, esdevé un destí. Pot durar un mes o tota la vida. Però sempre transforma. Sempre salva. Sempre estima.
L’amor no té edat, però sí urgència
La Rumba, des del seu silenci, ens recorda que cada dia compta. Que cada hivern a una gàbia és un hivern de més. Que hi ha gossos que, si no troben una llar, potser no tindran una altra primavera. Que no podem mirar cap a una altra banda. Ella no ho demana. Però ho mereix. I nosaltres tenim el poder de canviar el seu final.
Ara que la seva acollida s’acaba, demanem una nova oportunitat. Una casa. Una persona. Un racó de món on la Rumba pugui seguir sent ella: una gossa suau, tranquil·la, agraïda. Que no necessita gaire, però que dona tant. Perquè acollir no és només un acte de bondat: és un acte de revolució. És resistir contra la indiferència. És apostar per la tendresa quan tot convida a la pressa.
I tu? Tens un racó al cor i un tros de sofà?
La Rumba no necessita gaire. Només algú que li recordi, cada dia, que el final d’una cançó també pot ser un inici tendre. I que quan la rumba s’acabi… que ho faci en braços d’algú que l’estimi.
