Ester Escobar és veterinària a Entremaliats, centre veterinari que enguany compleix el desè aniversari des que va obrir les seves portes al barri de Sant Pere de Terrassa. Ubicada en un espai de 200 m2 al carrer de Bartomeu Amat, 73, la clínica ofereix una medicina actual i de qualitat i un tracte proper a totes les mascotes. Escobar és una de les cinc dones que diàriament cuida de la salut i el benestar dels gossos i gats a la clínica. Món Terrassa hem parlat amb ella per conéixer les funcions d’un veterinari, el seu dia a dia professional, i la responsabilitat que implica tenir un animal a casa.
Quines son les principals funcions d’un veterinari/a?
Una veterinària, si es posa malalt un animal, intenta solucionar-ho. Dona tractaments i intenta solucionar la patologia que pugui afectar puntualment un animal o, quan ja és alguna cosa crònica, donar medicació crònica. També és molt important l’assessorament. Explicar als propietaris el que comporta tenir una mascota. La gent normalment no s’informa abans, alguns sí, i cada vegada més, però a vegades no. A vegades venen directament amb el cadell i et pregunten què han de fer. Aquí és quan entra el nostre paper d’explicar el que comporta tenir una mascota, tot i que no hauria de ser feina nostra, i dir-lis el que han de fer al llarg de la seva vida. Les pautes vacunals, quins controls s’han de fer… Sobretot tenir en compte la salut i el benestar de l’animal, a grans trets.
Quins serveis inclou la clínica veterinària Entremaliats?
Presencialment fem visites, medicina interna, tenim un laboratori general on tenim analitzadors per fer les analítiques més puntuals i urgents, com hemogrames o bioquímiques pre-quirurgiques o urianàlisis. També tenim quiròfan, amb pre-quiròfan o una sala de recuperació. No tenim urgències nocturnes, però si que tenim ingrés de dia. Com a serveis pròpiament dits, tenim servei de traumatologia -tot i que és un traumatòleg extern-, servei d’oftalmologia -que també ve un oftalmòleg extern- i cardiologies i ecografies -que també és extern-. Tots els altres serveis sí que son nostres.
Si algun cop necessitem algun especialista -com neurologia- sí que ho hem de derivar, però tot el que és medicina interna, prevenció, o cirurgies de teixits tous, és nostre. I el traumatòleg inclús ve a operar aquí. També hi ha servei de perruqueria i botiga. Després també tenim etologia, un servei que ja teníem però el derivàvem, i ara ja tenim una etòloga aquí que ens visita presencialment. També està molt bé que ara oferim un servei únic per a gats, una consulta i sala d’espera específica per als felins. Això es nota molt ja que els gats es deixen mirar millor, estan més tranquil·ls.
“Normalment les persones no s’informen abans de tenir una mascota, tot i que això està canviant”
Com és el dia a dia a la clínica?
Hi ha vegades que ve molta feina, com l’inici de setmana o els dies després de festius… venen sobretot visites sense hora. Els matins es dediquen més a cirurgies, llavors potser hi ha menys visites, o les visites que per la tarda no poden venir. També és cert que ara no tanquem al migdia, llavors es reparteix més la feina. Però, per exemple, després d’un dia festiu hem tingut revisions, ecografies, visites, cirurgies, a més de perruqueries… de tot. Per exemple, fa poc vaig tenir 17 visites, i tampoc va ser molt estressant. Hi ha dies de més i menys feina. També es nota molt a finals de mes. Els finals de mes son més tranquil·ls que els principis de mes, ja que la gent prefereix posar les vacunes a l’inici, quan encara tenen el pressupost complet.
Quins son els animals més habituals que tracta?
Aquí fem gossos i gats. Algun cop he tallat les ungles d’un canari… [riu] però és puntualment. Aus i animals exòtics no tractem. Vam tenir una veterinària que feia conills, cobaies, ocells o algun rèptil, però va haver de marxar per temes personals. I hi ha molt pocs veterinaris únicament d’animals exòtics, llavors costa. Vam començar a introduir el servei per veure què hi havia i tampoc hi havia moltíssimes visites d’exòtics. Aquí és principalment gossos i gats.
Tracta més gossos o més gats?
Et diria que hi ha un percentatge més elevat de gossos que de gats, però és molt igualat.
Recorda algun cas que la vagi marcar o que vulgui destacar al llarg de la seva trajectòria professional?
N’hi ha varis. Sempre recordes més els que no tenen final feliç perquè et marquen, que també son una manera d’intentar no cometre els mateixos errors, si és que ha estat un error veterinari, que sempre intentem que no sigui així. Potser per voler fer més del que aquí poguéssim haver fet, et marquen. Per desgràcia, moltes vegades alguns animals ja venen molt apurats i per molt que vulguis, no es pot fer res.
I de final feliç en tenim molts. Clients que pensen “li han salvat la vida al meu gos”… Per exemple, recordo un cas on vam operar una gosseta per esterilitzar-la i va tenir una reacció a la medicació de després, i li va agafar una reacció a la pell. La gossa va estar molt temps necessitant cures, i venia aquí perquè li féssim. No va ser culpa de ningú, però li vam donar la solució de poder-li fer les cures nosaltres, perquè la seva propietària, a casa seva tampoc podia. Venia cada dia a fer les cures. I ella va veure que vam posar facilitats. La propietària estava molt contenta que la curéssim.
“Per desgràcies, algunes vegades els animals ja venen apurats, i per molt que vulguis, no es pot fer res”
Perquè va decidir ser veterinària?
Jo volia ser veterinària des que tinc memòria. Jo era molt petita i tenia tot de peluixos a l’habitació, i em posava a curar-los. Des de molt petita ja volia curar animals. La meva mare va ser la que més tard em va ensenyar que això ho feia el veterinari i ja vaig dir que volia ser veterinària. A partir d’allà vas creixent i et vas encaminant i fas el batxillerat que toca, els estudis que toquen… Recordo que al batxillerat vaig fer una espècie de Treball de recerca i ho vaig fer en una protectora d’animals. Ja m’anava encaminant cap a allò. A més tenia els típics dubtes de “i si no entro a la carrera què faig?” i pensava que no tenia opció: “O la nota o la vida”. Tot i així, si no hagués entrat a la carrera m’hagués buscat alguna cosa relacionada amb animals.
Cada vegada son més les persones que tenen un animal de companyia. Què n’opina?
A mi m’encanten els animals. Jo tinc tres gosses. Vaig començar a tenir mascotes a l’adolescència i sé que al principi, a vegades, es tenen mascotes per un moment puntual de pensar impulsivament. Moltes persones no pensen què significa, no llegeixen o no s’informen del què és i què no és. El meu primer gos pràcticament no vaig buscar cap tipus d’informació, el segon gos ja vaig començar a buscar i a llegir llibres, ja havia tingut un gos abans, i anava aprenent. Jo sé que hi ha gent que d’entrada no s’informa. Com a veterinària sempre intento explicar això, la desparasitació, vacunes… La primera visita de cadells sobretot explico el més bàsic o dubtes que tenen… perquè molts cops venen ja amb la llista de dubtes [riu].
És una responsabilitat i no una joguina.
Exacte. Cada vegada hi ha més conscienciació. Per exemple, quan era petita posar el microxip no era molt comú o no es feia tan cas de la recomanació, i ara ja hi ha més gent que entén que és obligatori. També és molt més estricte i la gent ho va veient. Abans els gossos es tenien en patis tancats, per exemple, i ara ja es tenen casi com si fossin fills. Els temps canvien, i per sort, la conscienciació amb les mascotes està sent cada vegada més evident.
“Un gos s’ha de cuidar, però si es tracta com un nadó pot arribar a tenir molts problemes de comportament”
S’humanitzen massa les mascotes?
Sí, a vegades s’humanitzen massa. Per un costat està bé que la gent prengui consciència que s’han de tractar, de desparasitar… En definitiva, cuidar. Perquè hi ha animals que per circumstàncies tenen propietaris que els hi és igual, els hi donen sobre de menjar enlloc d’una bona alimentació, o no els vacunen ja que pensen “perquè si els seus gats no surten de casa?”… Per sort això cada vegada és menys.
Però llavors, si els tractem com a nadons, venen molts problemes de comportament. Un gos no deixa de ser un gos, i se’ls ha de tractar amb “carinyo” i se’ls ha de mimar i se’ls ha de cuidar, però no com una persona, llavors arriben els problemes de comportament. Les mascotes s’han de tractar tenint en compte que no son humans. D’aquí ve que, si un gos Chihuahua està molt en braços, llavors mossegui a qui el vulgui tocar, perquè estan acostumats a estar protegits entre braços. I a vegades els hi fas veure als amos com ho veuen els gossos, els fas veure què és el que interpreta un gos, i es queden sobtats.
S’ha de pensar com si ets la líder de la manada. Si no ets la líder perquè l’animal es puja al sofà quan vol, puja als braços quan vol.. significa que el líder de la manada és el gos. Llavors quan li vols donar una ordre, dirà que no, perquè entén que tu estàs per sota d’ells. L’animal no es un nadó al qual puguis renyar i educar com una persona, sinó que és un gos o gat que ho interpreta tot diferent. Aquí ve el xoc, perquè una ment canina no és la ment d’una persona. També hi ha gossos i gossos, hi ha casos que els humanitzen moltíssim i no tenen problemes de comportament perquè son bons gossos, a vegades va amb la raça o el tipus de gos.
Quins beneficis aporta tenir un animal de companyia?
Moltíssims. Jo soc fan de les mascotes. Des de la persona que està sola vivint, ofereixen molta companyia i moments de “carinyo”, ja que a vegades les persones poden trobar a faltar aquest “carinyo”. Una persona gran que no té ningú, una mascota li aportarà molt. Però també depèn del gos. Per exemple, a una persona gran no li pots posar un pastor alemany a casa. Però si que aporten molta companyia. També a vegades la gent necessita sortir al carrer, obligar-se a passejar-los, perquè hi ha gent que té problemes a nivells de fòbies o psicològics, i està demostradíssim que els animals ajuden a segons quines patologies mentals o a pujar els ànims i ajuden a sortir de certes malalties. És una responsabilitat i s’ha de saber mantenir-los el millor que es pugui. I beneficis, tots els que es vulguin.
