Quan en Carbonero va arribar al refugi, encara movia la cua. No entenia per què el seu món havia canviat, però confiava que aviat tornaria a tenir una llar. Venia acompanyat del seu millor amic, en Memphis, un gos tipus labrador amb qui havia compartit tota la seva vida. Però el refugi ho canvia tot. I en Carbonero no en va ser l’excepció.
Els primers dies, encara mirava els voluntaris amb esperança, encara esperava darrere els barrots pensant que algú vindria a buscar-lo. Però l’entorn és dur. El soroll constant dels lladrucs, la sensació de ser només un número més, la solitud dins una gàbia… Amb el temps, aquesta esperança es va convertir en frustració, en ansietat, en un nus invisible que li lligava el cor. I un dia, en Carbonero va trencar-se.
Quan un refugi canvia un gos per sempre
En un moment de tensió, en Carbonero va marcar a en Memphis, el seu propi amic. No va ser per maldat, no va ser perquè de sobte s’hagués tornat agressiu. Va ser perquè l’estrès acumulat ja no cabia dins seu. El refugi no només l’havia privat d’una llar, també l’havia privat de la seva estabilitat emocional. Aquesta és la realitat que pocs expliquen: els refugis canvien els animals. Un gos que entra sent juganer i alegre pot acabar apagat i trist, o pot desenvolupar comportaments que mai hauria tingut en una llar. L’ansietat, la por, la manca d’un vincle segur amb un humà, tot això els afecta profundament.
En Carbonero no és agressiu. No és dolent. Només és un gos que ho ha perdut tot i que ha reaccionat com qualsevol ésser viu que es veu acorralat per la frustració i la tristesa. Però, malauradament, aquell episodi va marcar el seu destí.
Memphis: l’amic que va trobar una llar mentre en Carbonero es quedava enrere
L’adopció d’en Memphis va ser ràpida. Els gossos tipus labrador agraden, atrauen, donen una sensació de seguretat i confiança. En Memphis tenia el perfil perfecte per ser adoptat: pelatge clar, expressió amistosa, mirada dolça. A més, els gossos de pèl blanc o gris solen trobar família més fàcilment. No per ser millors, no per ser més afectuosos, sinó per una simple qüestió de color.
En Carbonero, en canvi, és negre. I això, en un refugi, sovint vol dir invisibilitat. El Black Dog Syndrome (Síndrome del Gos Negre) és una realitat tan absurda com injusta. La gent passa de llarg quan veu un gos negre darrere els barrots, com si la seva foscor l’esborrés de l’escena. No destaquen tant a les fotos, diuen. No tenen una expressió tan “amable”, afirmen. I, en el pitjor dels casos, encara arrosseguen estúpids mites de mala sort o agressivitat. Però en Carbonero no era diferent d’en Memphis. No estimava menys, no necessitava menys una llar. I, tanmateix, mentre en Memphis marxava amb una nova família, en Carbonero es quedava sol.
Perquè hi ha gossos que no són invisibles. Però la gent els nega la mirada.
Traslladat a una residència amb encara menys contacte humà
El refugi es va omplir. No hi havia prou espai per a tots, així que en Carbonero va ser traslladat a una residència externa. Allà ja no hi ha voluntaris cada dia. Ja no hi ha mans amigues passant entre els barrots per fer-li una carícia. Aquí només surt a passejar cada quinze dies. Quinze dies tancat, quinze dies sense sentir l’escalfor d’una mà, quinze dies sense ningú que li recordi que encara és important.
És aquí on un gos comença a perdre l’esperança del tot.
Qui és el Carbonero quan no està atrapat en una gàbia?
Carbonero no és el gos que has vist en el refugi. No és el gos ansiós, no és el gos que va marcar al seu company en un moment de desesperació. És un Pastor Belga de tres anys, de mida gran, noble i protector. Un gos sa, sociable amb altres gossos i que no necessita cap llicència especial (PPP).
En un entorn adequat, lluny de les reixes i de la solitud, tornarà a ser aquell company fidel que sempre havia estat. Però cada dia que passa en una gàbia, cada setmana que passa sense contacte humà, és un dia més en què es va apagant.
Si mires en Carbonero als ulls, veuràs una història que no s’explica amb paraules. No borda, no crida l’atenció, però la seva mirada ho diu tot. Era un gos ple de vida, amb una energia noble i fidel, però ara passa els dies en silenci, esperant. Esperant què? Potser una mà amiga, potser una veu que li prometi que tot això acabarà aviat.
Per què adoptar-lo?
Adoptar un gos com en Carbonero no és només donar-li una segona oportunitat, sinó també sumar a la teva vida un amic fidel per sempre. Ell no va tenir la mateixa sort que el seu amic, però encara pot tenir el final feliç que es mereix.
Si tens un espai a casa i al cor per a ell, si creus en les segones oportunitats i vols fer la diferència en la vida d’un gos que ha perdut el seu món però que encara té molt per donar, posa’t en contacte amb el refugi.
No deixis que en Carbonero segueixi esperant darrere els barrots. Dona-li la llar que necessita i descobreix el gran company que pot arribar a ser.
