Tàrrega, 1348. La Pesta Negra arrasava Europa sense pietat. Un terror que no només matava cossos, sinó que alimentava pors ancestrals. Allà, una multitud enfurismada va perpetrar un dels crims més foscos de la nostra història.
Prop de tres-centes vides van ser esborrades en un instant. Cases cremades, documents destruïts. Un pogrom que va quedar sepultat sota el pes dels segles, convertit en un simple esment en cròniques oblidades. Fins ara.
Perquè, què passaria si et diguéssim que aquest episodi fosc ha ressorgit? Que la ciència moderna ha aconseguit trencar el vel del temps? Un nou estudi viral acaba de canviar tot el que crèiem saber sobre el nostre passat més ocult. I nosaltres som aquí per explicar-t’ho.
Un secret ocult sota Tàrrega
L’any 2007, una troballa arqueològica va sacsejar Tàrrega. Sota la necròpolis de Les Roquetes, van aparèixer sis fosses comunes. No eren sepultures qualsevol. Guardaven 69 esquelets amb senyals evidents d’una violència brutal.
Cossos amuntegats, sense cap ritual funerari. Fractures cranials que deixaven poc lloc al dubte: allò va ser una massacre. Però, qui eren aquestes persones? I per què van acabar així?
Aquesta era la història d’un crim que va esperar 670 anys per ser resolt. La història d’una veritat que ens colpeix encara avui.
La sospita històrica apuntava directament al pogrom de 1348. La Pesta Negra va desencadenar una cacera de bruixes. Les comunitats jueves, acusades d’enverinar pous, van patir una violència desfermada a tot Europa.
Catalunya no va ser una excepció. Ciutats com Barcelona, Girona, Lleida, Cervera i Tàrrega van ser escenari d’aquests horrors. Però la mera arqueologia, per si sola, no podia connectar aquells esquelets amb la tragèdia.
L’ADN parla després de 670 anys
Aquí és on la ciència entra en joc. Un equip d’investigadors de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) va assumir un repte titànic. Volien extreure el secret més íntim dels morts: el seu ADN.
La paleogenòmica, una disciplina gairebé màgica, va permetre obtenir dades genòmiques de setze individus. Un fet històric, ja que és la primera vegada que es tenen dades d’una comunitat jueva medieval de la península Ibèrica. Els resultats es van publicar a la prestigiosa revista *Genes*.
La degradació del material genètic és una batalla. Els fragments es barregen amb ADN de bacteris i fongs. Però el laboratori especialitzat de la UAB va aplicar tècniques de captura dirigida. Van aïllar només els fragments humans útils.
Amb ells, van reconstruir el perfil genètic d’onze persones. Quatre homes i set dones. Van comparar aquests perfils amb milers de genomas d’arreu del món. Des de poblacions cananees de fa tres mil anys fins a comunitats jueves actuals de Turquia o Europa de l’Est.
La solució a l’enigma era a prop. El model genètic més plausible va confirmar una veritat sorprenent. Aquestes fosses pertanyien, sense cap mena de dubte, a les víctimes d’aquell pogrom. Una història que ara tenia veu, després de segles de silenci.
Un mapa genètic inesperat
Però l’estudi va anar més enllà. Va dibuixar un retrat genètic inèdit dels jueus sefardites catalans del segle XIV. I va revelar una connexió profundíssima amb un passat encara més remot.
Els resultats van ser contundents. El model d’ascendència d’aquests individus combinava dues fonts principals. Aproximadament un 69% estava relacionat amb poblacions de Canaan. Parlem de l’actual Israel durant l’Edat del Bronze.
El 31% restant corresponia a ascendència ibèrica medieval no jueva. Això suggeria una realitat complexa. Els jueus de Tàrrega eren descendents de comunitats del Llevant mediterrani. Després de segles de diàspora, s’havien barrejat moderadament amb la població local.
Les anàlisis genètiques van situar aquests individus molt a prop d’altres comunitats jueves medievals europees. Erfurt, a Alemanya. Norwich, a Anglaterra. També es solapaven amb els jueus sefardites actuals de Turquia, descendents directes dels expulsats el 1492 (sí, és una connexió fascinant).
Però hi havia una revelació encara més potent. Se n’allunyaven clarament de la població islàmica i nassarita d’Al-Àndalus. Això sembla confirmar una hipòtesi: compartien barri, però no genètica, amb els seus veïns musulmans.
La diversitat que reescriu la història
L’ADN mitocondrial va revelar una altra dada clau. Es transmet de mares a fills. Els investigadors van identificar deu llinatges materns diferents entre dotze individus no emparentats. Una diversitat genètica excepcional per a l’època.
Això contrasta amb el que s’havia observat a Erfurt o Norwich. Allà predominaven pocs llinatges. Senyal de comunitats petites i endogàmiques. A Tàrrega, la varietat genètica recorda més el patró de les grans comunitats sefardites. Un poble amb una base poblacional molt més àmplia abans de l’expulsió de 1492.
La sorpresa va ser majúscula: cap vincle familiar proper unia les víctimes. La matança no va afectar un sol clan, sinó una comunitat vibrant i diversa.
Fins ara, la història genètica dels jueus europeus es basava gairebé exclusivament en mostres d’Europa Central i Anglaterra. Catalunya, malgrat haver albergat una de les comunitats jueves més influents, era una pàgina en blanc des del punt de vista genòmic. Fins ara, com dèiem.
Aquest estudi no només omple un buit immens. És la prova definitiva del poder de la genètica. Pot aportar dades crucials a l’arqueologia i les fonts escrites. Reconstruir episodis de violència que, d’una altra manera, quedarien parcialment documentats o directament oblidats.
Hem desenterrat una part oculta de la nostra identitat col·lectiva. Una veritat que ens connecta amb un passat llunyà. Un passat que, gràcies a la ciència, ara és més present que mai. I tu, què n’opines d’aquesta revelació? És el moment de reflexionar.
