Si alguna vegada heu passejat pels pobles de l’interior de Girona, segur que una imatge us ha cridat l’atenció sense saber per què. Parlem d’aquells campanars majestuosos, pilars que s’alcen cap al cel, però que, en arribar al seu punt àlgid, semblen haver quedat a mig fer. (Sí, nosaltres també ens preguntàvem si era un oblit col·lectiu o un estrany truc arquitectònic).
Aquesta peculiaritat no és una moda ni una casualitat. Darrere de cada torre sense rematar s’amaga una història fascinant, un testimoni silenciós de temps passats. La pregunta que molts ens fem és: Per què no es van acabar mai aquests campanars? La solució, com veureu, és molt més rica i complexa del que sembla a simple vista.
La resposta definitiva ens la dona l’escriptora Mar Camps, que al seu llibre No vingueu al poble a reposar ho resumeix amb una claredat desarmant: «Cada poble explica a la seva manera per què no s’han acabat els campanars». No estem davant d’un patró únic, sinó d’una col·lecció de projectes interromputs per una infinitat de circumstàncies diverses que ara conformen un patrimoni ocult i sorprenent a Catalunya.
Ara entenem que darrere de cada campanar inacabat hi ha una història única, un testimoni silenciós de temps convulsos o de promeses trencades. És un secret que hem desvelat.
El fenomen és més estès del que podríeu imaginar, dibuixant un mapa de l’arquitectura catalana amb “finals oberts”. Moltes d’aquestes obres estan separades per segles, però avui comparteixen una mateixa aparença de tasca pendent, integrada en l’ADN de la nostra terra. És una història que ens parla de resiliència, d’ambició i, de vegades, de la dura realitat. (I sí, ens ensenya que no tot el que comença té un final feliç).
El Baix Empordà, el bressol dels campanars sense fi
Si hi ha una zona que concentra aquest misteri arquitectònic és el Baix Empordà, on gairebé una desena de campanars comparteixen aquesta estranya condició. Un dels casos més curiosos el trobem a Torroella de Montgrí, amb l’església de Sant Genís. La seva construcció va començar al segle XIV i es va allargar tres-cents anys fins que el temple va ser consagrat el 1609. Semblava el final, però al segle XVIII van iniciar un altre campanar que, oh sorpresa, també va quedar incomplet. És el destí o el truc del temps?
No gaire lluny, a Ullà, Santa Maria repeteix el patró. A finals del segle XVIII, els canonges van impulsar una nova església en una zona elevada, lluny de les crescudes del Ter. Consagrada el 1804, el pla incloïa un imponent campanar quadrat. Però les dificultats econòmiques i l’esclat de la Guerra del Francès el 1808 van dir “fins aquí”. La torre va quedar en suspens, i ningú va tornar a rematar-la. Un error d’època que avui és la seva senya d’identitat.
A Vulpellac, la història és lleugerament diferent, però amb el mateix desenllaç. A l’església de Sant Julià i Santa Basilissa, una construcció fortificada del segle XVI, es van preparar els pilars per a un campanar de paret que mai es va tancar. Les campanes, això sí, van trobar la seva solució: es van penjar directament entre els grans carreus. Una mostra d’enginy popular que ens fa pensar en la capacitat d’adaptació davant l’adversitat. (Una lliçó per a tots, sens dubte).
Més enllà de la guerra: motius insospitats
Les raons darrere d’aquests campanars inacabats són tan diverses com els pobles que els acullen. Des de pressupostos que no donaven per més fins a obres interrompudes per circumstàncies històriques, cada cas és una finestra a una època. A Sant Esteve de Canapost, el seu campanar romànic del segle XII va quedar sense acabar, deixant a la vista l’arrencada de la planta superior. Un testimoni gairebé arqueològic d’un projecte definitiu que va quedar a mitges.
A Santa Susanna de Peralta, dins del municipi de Forallac, la incertesa és encara més gran. De la torre quadrada només en queda la part inferior, a l’altura de la teulada de l’església. Fins i tot l’ajuntament manté obertes dues possibilitats: o mai es va arribar a acabar, o una part va ser enderrocada més tard. Després, es va col·locar una espadanya romànica. Els nostres avantpassats no s’arronsaven, trobaven maneres que les campanes fessin el seu servei. (Una prova que la necessitat aguditza l’enginy).
Un patrimoni de preguntes obertes
Més enllà dels exemples ja esmentats, trobem torres inacabades a Palafrugell, Begur, Regencós o Fenals d’Aro. Són gairebé una desena de construccions que, sense voler-ho, han creat una “col·lecció” arquitectònica imprescindible per entendre el passat de Catalunya. No va ser una decisió premeditada de crear un museu a cel obert, sinó el resultat d’una suma de contratemps històrics i decisions econòmiques.
Aquesta anomalia, que avui considerem una curiositat i una part del nostre patrimoni cultural, ens convida a mirar més enllà la pròxima vegada que passem per un d’aquests pobles. Cada pedra inacabada, cada pilar que no va arribar al seu punt final, ens explica una història diferent. Una història que forma part de la nostra identitat col·lectiva i que mereix ser coneguda. (És el nostre secret, el que ara compartim amb vosaltres).
La propera vegada que alceu la vista i observeu aquests campanars, recordeu que no esteu veient un projecte fallit, sinó una part viva i parlant de la història de Catalunya. Quants més misteris com aquest s’amaguen a la nostra geografia, esperant que els desvelin?
