Imagineu el Mediterrani. Platges verges, pobles amb ànima. Però als anys 60, alguna cosa va començar a canviar a les Balears. Una febre, imparable, amenaçava de devorar el paisatge amb edificis de formigó. Milers de turistes, milions d’euros. Semblava que no hi havia alternativa a l’horror estètic de les “caixes de llumins”.
Però, i si us digués que un secret ben guardat de Menorca va néixer precisament d’aquesta por? Una utopia, concebuda per frenar la bogeria urbanística, va prendre forma en un racó de l’illa. No buscaven construir més alt, sinó més intel·ligent, més integrat. Un concepte que, encara avui, ens fa reflexionar.
Així va néixer Binibeca Vell, a Menorca. Un poblat de pescadors que, a primera vista, sembla haver estat allà des de sempre. Però la veritat és que és una il·lusió magnífica, una lliçó d’arquitectura dels anys 60 que va desafiar totes les normes establertes. Va ser ideat per un aparellador visionari, Antoni Sintes Mercadal, amb l’assessorament de l’arquitecte Francisco Juan Barba Corsini.
La gènesi d’una utopia enfront del turisme massiu
El context era el boom turístic. A Menorca, van veure com la costa s’omplia d’hotels de deu plantes, les anomenades “caixes de llumins”. (Sí, nosaltres també pensem que és una imatge perfecta). Semblava que l’única solució era la construcció massiva i despersonalitzada, que destruïa l’essència mediterrània.
Però Sintes tenia una idea radical. Amb l’assessorament de Barba Corsini, va visualitzar una alternativa. El seu concepte era un “rascacels estès al sol”: en lloc d’apilar pisos en vertical, per què no estendre’ls en horitzontal, integrant-los al terreny i respectant el paisatge?
Els passadissos d’un bloc convencional es van transformar en carrers estrets i sinuosos. Aquesta era la clau per crear un ambient que “respirés aire menorquí”, una autenticitat simulada que captivava la mirada i generava una sensació de pertinença.
Per a la construcció, es va utilitzar el maó, molt més econòmic i pràctic per a l’època. Però el truc visual definitiu va ser la tècnica de l’emblancat. Una capa contínua de calç que cobria totes les superfícies, donant-li aquell aspecte tradicional i immaculat dels pobles mediterranis.
La meva gran alerta és que l’autenticitat no sempre es troba en allò vell, sinó en allò extraordinàriament ben pensat. Binibeca Vell és la prova que la visió pot crear història.
Una arquitectura que emociona (i sorprèn)
L’arquitectura de Binibeca Vell no era aleatòria, sinó una escenografia habitable i calculada fins a l’últim detall. Barba Corsini, anys després, ho va resumir així: “L’arquitectura ha de funcionar i emocionar”. Aquesta filosofia explica detalls que podrien semblar capritxosos, però que tenien una intenció molt clara.
Penseu en les xemeneies que no evacuen fum, les terrasses a les quals no es pot pujar o els canalons que aboquen l’aigua directament al carrer. Tot estava pensat per generar una estètica particular, una sensació de “sempre haver estat aquí”, creant un ambient immersiu.
Fins i tot es diu que Sintes ordenava enderrocar murs perfectament rectes perquè es refessin amb una irregularitat més “humana”, més orgànica. L’objectiu era replicar l’encant d’un poble pesquer que hagués crescut de manera espontània al llarg dels segles, no d’un complex turístic modern.
El resultat és un laberint de carrerons peatonals, porxades, escales de marès i baranes de fusta, amb teulades de teula àrab. Més enllà de ser un simple fons per a Instagram, Binibeca Vell és un catàleg de l’arquitectura vernacla de l’illa, però amb un gir modern i conscient. Una autèntica solució intel·ligent davant l’especulació immobiliària.
De “Mykonos espanyol” a la necessitat de protecció
Avui, molts el bategen com el “Mykonos espanyol”, i no és d’estranyar la comparació, donada la seva fotogenia indubtable. Però aquesta etiqueta, tot i l’aparença, és una lleugeresa que no fa justícia a la profunditat del seu concepte arquitectònic. Darrere la façana pintoresca hi ha un respecte per la integració en el paisatge que avui dia segueix sent una referència global.
Els sectors acadèmics més ortodoxos el van titllar d’artificial, de pintoresc. Però els primers propietaris, i posteriorment els visitants, van abraçar la idea amb un carinyo que perdura. La seva fama va traspassar fronteres, amb reportatges al The New York Times el 1970, que el va anomenar “Instant Fishing Village: A New Trend in Resorts”. Fins i tot va rebre la Medalla de Bronze al Mèrit Turístic.
Aquest model d’èxit, però, ens porta al seu propi dilema modern. Com passa amb la icònica Muralla Roja de Calp, de Ricardo Bofill, el seu atractiu s’ha tornat una arma de doble tall. La massificació amenaça amb desvirtuar precisament allò que el va fer tan especial.
L’urgència: el poblat “fals” que ara necessita silenci
I aquí arriba l’advertència clau: Binibeca Vell està sota una pressió brutal. Més de 800.000 visites anuals amenacen amb devorar la seva essència i la convivència dels seus residents. És un recinte privat, i els veïns han hagut de posar fre a la situació amb mesures dràstiques.
Han establert horaris de visita (de 10h a 22h) i normes estrictes: silenci, no deixar brossa, no fumar, respectar elements urbans. (Una llàstima que calgui recordar-ho en un lloc tan especial, oi?). Aquesta arquitectura de la interrupció és ara una urgència vital per salvaguardar el llegat d’aquella utopia dels 60. Si el visites, recorda que no és un parc temàtic, sinó una comunitat.
El cas de Binibeca Vell no és només una anècdota curiosa de les Balears. És una lliçó mestra sobre com la creativitat i la intenció poden modelar el nostre entorn de manera respectuosa. Una solució genial per humanitzar el turisme, que ara lluita per la seva pròpia supervivència davant l’èxit aclaparador. Potser és hora de tornar a mirar aquelles idees originals i aprendre’n per al futur. Què faríem nosaltres avui amb un repte similar de sostenibilitat?
