El metro de Barcelona és una institució que guarda molt més que trens i viatgers. Sota terra, entre vies i passadissos, s’amaguen autèntiques càpsules del temps que la vida moderna, de tant en tant, decideix revelar-nos. Però, què passa quan un d’aquests tresors ocults torna a ser tapat just quan el descobrim? (Sí, el nostre cor també fa un salt).
Aquest és el cas d’un mural històric que, després de gairebé quaranta anys d’oblit, va reaparèixer a l’estació de Verdaguer de la L4. La seva breu reaparició va generar una onada d’entusiasme, però les obres de remodelació han fet que aquest fragment d’art urbà torni a la foscor, deixant-nos una pregunta inquietant: s’ha perdut per sempre?
El secret de Verdaguer: un viatge als 80
La història comença el 1984, quan sis estudiants de segon de Moda de l’Institut de Formació Professional Poblenou, amb la vitalitat i l’esperit creatiu de l’època, van plasmar la seva visió del món en un mural. Aquesta iniciativa, fruit d’una col·laboració inèdita entre centres educatius i la xarxa de metro, mostrava tres figures femenines vestides amb una estètica molt característica d’aquells anys vuitanta. Era un reflex pur de la cultura juvenil del moment, un autèntic document visual.
Durant gairebé quatre dècades, l’obra va romandre amagada darrere d’un quiosc de telefonia mòbil, oblidada per la majoria, però conservada en un estat sorprenentment bo. Quan el 2023 es va retirar aquest quiosc, el mural va tornar a veure la llum, desencadenant la nostàlgia i la curiositat de milers de persones. Una de les autores, Carmen Fabrellas, no va poder contenir l’emoció i va demanar públicament la seva protecció, suggerint un vidre per preservar-lo del vandalisme i mantenir-lo com un símbol vibrant.
El retrobament amb el passat és sempre emocionant. Veure una peça d’art, creada per joves amb passió, reaparèixer després de tants anys és un recordatori potent de les històries que el nostre entorn té per explicar.
Aquesta redescoberta va ser un d’aquells petits miracles que fan que ens aturem en la nostra rutina frenètica. Va ser una oportunitat per connectar amb una època passada, amb l’energia d’uns joves que volien deixar la seva empremta. El mural no era només pintura; era un testimoni silenciós del temps que passava, dels canvis en la moda i l’art, i de la vida bulliciosa de la nostra ciutat.
Obres i dilemes: el destí d’un patrimoni ocult
Però la vida al metro no s’atura. L’estació de Verdaguer va entrar ràpidament en un procés de remodelació integral, amb l’objectiu imprescindible d’adaptar les seves instal·lacions per a persones amb mobilitat reduïda. Aquestes obres, que inclouen la substitució d’escales per rampes i la futura instal·lació d’ascensors, van comportar mesos de transbordaments per l’exterior i una aturada temporal de la L4 a l’estació.
Amb l’acabament d’aquesta fase d’obres i la reobertura del passadís d’enllaç, va arribar la confirmació que el mural tornava a ser invisible. Els nous plafons blancs i grocs, ja definitius, ocupen ara el lloc on fins fa poc es podia admirar la peça. La decepció va ser evident per a molts, que ja s’havien acostumat a la presència d’aquest fragment d’art dels vuitanta.
La decisió definitiva: «documentat i tapat»
Davant la inevitable pregunta sobre la desaparició del mural, des de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) han confirmat que l’obra no ha estat eliminada. La seva decisió ha estat “documentat i tapat”. Això vol dir que, abans de ser cobert pels nous panells, se li va fer un exhaustiu procés de documentació fotogràfica, assegurant que la seva memòria visual es preserva per a la posteritat. No és una pràctica nova en la gestió del patrimoni.
De fet, no és la primera vegada que Barcelona viu aquest tipus de dilema. Pensem en les troballes arqueològiques que, per la seva complexitat o el cost de museïtzació, acaben essent cobertes de nou, o altres expressions artístiques com un mosaic històric a l’Eixample, que també va ser tapat darrere d’una paret de pladur en la conversió d’una botiga. Aquesta realitat ens obliga a reflexionar sobre el nostre patrimoni i la tensió constant entre modernitat i conservació.
El mural de Verdaguer, un tros de la nostra història recent, torna a ser un secret guardat. Tot i que ara no podem admirar-lo, saber que existeix, que està protegit sota una nova capa, ens dona una certa tranquil·litat. Potser, d’aquí a uns altres quaranta anys, una nova remodelació ens permetrà tornar a connectar amb aquesta joia del passat.
Saber que la història està viva sota els nostres peus, encara que no la veiem, és un coneixement imprescindible. Ens recorda que cada racó de la ciutat té una història a explicar. I tu, quantes històries creus que s’amaguen al teu voltant sense que les coneguis?
