Imaginar el nostre passat costaner és, quasi de manera automàtica, olorar a brasa i visualitzar peix fresc sobre la taula. La lògica ens diu que si vius a un pas de l’aigua, el teu plat principal vindrà del mar. Però la ciència acaba de desmuntar aquest tòpic històric amb una troballa que està deixant els arqueòlegs amb el cap quadrat.
Un grup d’investigadors ha posat la lupa sobre un jaciment clau de Catalunya i el resultat és, com a mínim, desconcertant. Parlem d’una comunitat que va viure fa 2.700 anys a tocar de la costa i que, contra tot pronòstic, va decidir girar l’esquena a les riqueses marines per centrar la seva dieta en la terra. Sí, ho has llegit bé: vivien pràcticament a la platja, però el peix no entrava a la seva cuina.
L’enigma de Sant Jaume d’Alcanar
Per entendre la magnitud d’aquest misteri ens hem de desplaçar fins al jaciment de Sant Jaume-Mas d’en Serrà, situat a Alcanar, a la comarca del Montsià. Aquest punt és un dels tresors més importants de la primera edat del ferro a la península ibèrica. Un lloc on el comerç i la vida social florien gràcies a la seva connexió estratègica amb el mar Mediterrani.
Els experts de la Universitat de Barcelona i de la Universitat de York han analitzat les restes orgàniques d’aquestes excavacions amb tècniques d’última generació. El veredicte de la química ha estat demolidor. Malgrat tenir el mar a línia de vista, les anàlisis de biomarcadors i isòtops estables en la vaixella de ceràmica han revelat una absència gairebé total de greixos i proteïnes d’origen marí.
La ciència molecular no menteix: els habitants de Sant Jaume tenien una de les rebostes més riques de l’època, però el peix era un aliment marginal, gairebé inexistent en els seus menús diaris.
Aquesta dada trenca amb dècades d’assumpcions històriques. Durant molt de temps s’havia donat per fet que la proximitat al mar implicava una explotació intensiva dels recursos pesquers. Ara, les olles de fa gairebé tres mil·lennis ens expliquen una història completament diferent i molt més complexa.
Què menjaven realment si no volien peix?
Si el peix no era el rei de la taula, de què s’alimentaven aquests antics pobladors? La investigació demostra que eren autèntics especialistes de la terra ferma. La seva economia i la seva gastronomia estaven totalment enfocades a la ramaderia i a l’agricultura de secà. Els animals domèstics eren la seva veritable font de riquesa i energia.
Els trossos de ceràmica analitzats mostren residus de greixos lactis i carns de remugants com la cabra i l’ovella, a més de porc. També processaven productes derivats de la llet, fet que indica que tenien una tecnologia formatgera bastant desenvolupada per a l’època. Vivien de cara a l’interior, utilitzant el mar només com una autopista per al comerç i no com un hort d’on extreure aliment.
Aquest patró alimentari no era una qüestió de necessitat o de manca de recursos. Els investigadors apunten que es tractava d’una elecció cultural molt conscient. Menjar peix o no fer-ho no depenia de la facilitat per pescar, sinó de les seves creences, les seves tradicions i la seva pròpia identitat com a grup humà.
La connexió amb els fenicis i el prestigi social
Per què algú decididament rebutjaria menjar peix tenint-lo a l’abast de la mà? La resposta podria estar en la geopolítica de l’època. El jaciment de Sant Jaume no era un simple poblat de pescadors, sinó un centre de poder fortificat que mantenia un estret contacte comercial amb els comerciants fenicis que navegaven per la costa catalana.
Els fenicis portaven productes de luxe com vi, oli i vaixella fina. Menjar carn de ramat, especialment en grans banquets, era un símbol de prestigi social i poder. El control de la terra i dels animals vius demostrava riquesa, mentre que la pesca podria haver estat vista com una activitat de subsistència de menor rang o, simplement, un recurs que no encaixava en els seus rituals comunitaris.
El menjar és cultura i política. En aquest període, consumir determinats aliments servia per marcar diferències socials i per segellar aliances amb els rics comerciants de l’altre extrem del Mediterrani.
Aquesta connexió comercial canvia completament la nostra visió de la primera edat del ferro. Ens mostra una societat molt connectada, on les decisions quotidianes, com què posar dins de l’olla, estaven influenciades per modes, creences i relacions de poder que anaven molt més enllà del simple fet d’omplir l’estómac.
Un avís per al nostre present
Aquesta desconcertant troballa arqueològica ens recorda que els humans mai hem estat mers cercadors passius d’aliment. Fins i tot fa 2.700 anys, els nostres avantpassats preferien seguir les seves pròpies regles culturals abans que triar el camí més fàcil i lògic que els oferia la natura.
Avui dia, quan pensem en la dieta mediterrània com un tot homogeni i mil·lenari, descobrim que la realitat històrica és un mosaic ple de sorpreses i girs de guió. Els habitants de Sant Jaume d’Alcanar ens han deixat una lliçó fascinant escrita en els porus de la seva ceràmica: som el que decidim menjar, no només el que tenim al davant.
Qui ens diu que les nostres pròpies eleccions alimentàries actuals no deixaran bocabadats els arqueòlegs del futur dins de tres mil anys més? Al cap i a la fi, la història sempre troba una manera de sorprendre’ns quan menys ens ho esperem.
