El teu feed s’omple d’imatges de luxe? Cotxes brillants, viatges exòtics, cases que semblen tretes d’una revista. Vivim en una societat on el valor es mesura en zeros al compte i possessions acumulades. Però darrere d’aquesta voracitat, s’amaga una trampa.
Una insatisfacció crònica que s’alimenta de la pròpia fam de tenir. Una sensació de buit que milions de persones intenten omplir amb objectes, i que paradoxalment, et fa més pobre cada dia. Però un savi antic ja va desvelar aquest secret.
Va ser un filòsof que va portar l’austeritat a l’extrem, vivint amb el mínim indispensable. Ell, Diógenes Laerci, va deixar una reflexió que avui ressona amb una força aclaparadora. Una veritat que t’obrirà els ulls.
«El qui no valora el que té és infeliç, encara que sigui amo del món.»
Diógenes Laerci, biògraf i historiador de la filosofia grega, no només va escriure sobre això. Va viure la seva filosofia. Es va negar a acumular, a dependre del material.
Va viure al carrer, amb el just per subsistir. Per a ell, la veritable riquesa no residia en tenir, sinó en apreciar allò que ja es posseïa. Una lliçó radical en un món obsessionat amb l’adquisició.
La seva vida va ser la prova. Va observar que hi ha persones amb tot l’or del món, però buides per dins. I, en canvi, va trobar plenitud en qui es desperta valorant estar viu, sa, amb un sostre humil i aliment sense avarícia.
Pensa en els nens. Per a ells, una simple pilota és un tresor incalculable. Els adults hem oblidat aquesta capacitat, la de trobar la màgia en la senzillesa.
L’engany de la riquesa infinita
La paradoxa és colpidora: no és més ric qui més té, sinó qui menys necessita. Com menys desitgem, més sentim que posseïm. Aquest buit existencial, que ens fa córrer darrere de més, es pot convertir en plenitud.
La clau? Descobrir l’abundància que ja existeix en l’instant present. Un simple vas d’aigua fresca en un dia calorós. Un passeig tranquil per la natura, sense presses. (Sí, ho sembla fàcil, però ho és).
Un bon indicador que la teva brúixola emocional està desajustada és sentir una necessitat constant de tenir coses. D’acumular experiències o de fer alguna cosa sense raó aparent, fins i tot quan has decidit desconnectar.
En aquests moments, apareix una estranya picor interna. Et porta a anar al supermercat a buscar ofertes del que no necessites. O a fer plans que no tenies previstos. (El nostre temps, la nostra pau mental, en perill).
Podem seure a llegir un llibre, però el peu es mou amb nerviosisme. O sorgeix un tic inesperat a l’ull. Aquesta inquietud ens delata. Estem empresonats en el desig de més, sense valorar el que ja tenim.
Saps per què no trobes la felicitat?
Donem l’ordre al cos de quedar-se quiet, però la ment vol anar al seu aire. La manca de presència en l’instant manté aquesta inèrcia de córrer. D’intentar atrapar un futur que sempre és incert, perquè encara no ha arribat.
Volem controlar-ho tot, però acabem perdent el control sobre nosaltres mateixos. D’aquesta manera, com va advertir Diógenes, no apreciem el que vivim segon a segon. Ni tan sols gaudir d’aquella lectura que tant ens agrada.
Encara que fóssim els amos del planeta, sentiríem aquesta desassossec. Aquesta infelicitat que ens fa presoners. No és un problema modern. Fa segles que filòsofs de la talla de Sèneca i Epicur ja ho alertaven.
Confuci ho va resumir magistralment: “Amb arròs senzill per menjar, aigua per beure i el braç doblegat com a coixí, encara trobo alegria. La riquesa i el rang obtinguts injustament són, per a mi, com núvols que passen”.
Schopenhauer anava més enllà: “La riquesa i els diners són com l’aigua del mar; com més en beus, més set tens”. I Henry David Thoreau sentenciava: “Un home és ric en la mesura que pot prescindir de moltes coses”. Són veus d’alarma que hem ignorat.
La trampa del que no es veu
L’essencial és invisible als ulls, com ens va recordar Antoine de Saint-Exupéry al seu “Petit Príncep”. Però la qüestió és que hem oblidat què és realment essencial. Solem buscar-ho en clixés socials: el poder econòmic, el reconeixement professional.
Però menyspreem l’amor incondicional, la paciència, la compassió. La il·lusió per les coses senzilles de la vida. Renunciem al que és transcendent per acumular tresors mundans que ens prometen una felicitat fugaç.
I aquí ve la part més irònica. Hi ha una patologia mental anomenada la Síndrome de Diògenes. Consisteix en acumular compulsivament tota mena de coses, fins a quedar-ne sepultat. Un nom tristament escollit.
Perquè Diógenes predicava exactament el contrari: la lleugeresa material portada al seu màxim exponent per ser lliures i feliços. Aquesta síndrome és la cara monstruosa del materialisme convertit en bogeria. La por extrema a l’escassetat que ens devora.
El buit que mai s’omple
El buit existencial de no saber qui som ens provoca una insatisfacció crònica. Es manifesta de moltes formes: avorriment, incomoditat amb la soledat, tristesa. Encara que tot el que toquéssim es convertís en or, com el rei Mides, si no hi ha connexió amb la vida, tot es torna inquietud.
Aquesta sensació es fa més intensa quan no acceptem la desorientació interna. Intentem aplacar-la, ignorar-la, amagar-la sota l’estora perquè no molesti. Així aconseguim un efecte acumulatiu. Una bomba de rellotgeria.
Acaba per esclatar en depressió, frustració o ràbia amb un món on no trobem la direcció. Perquè aquest nord, la veritable guia, només es troba en la pròpia existència. Quan vivim amb sentit. Amb consciència del que ja tenim.
Deixar de perseguir el que no necessites. Deixar de buscar la felicitat en el proper “clic”, en la pròxima compra, en la pròxima tendència. La resposta de Diógenes Laerci, malgrat els segles, és més actual que mai. (Ens hi juguem molt).
No és només una reflexió antiga, és una eina definitiva per al nostre benestar. Ara que ho saps, seguiràs alimentant la trampa de la insatisfacció o començaràs a valorar el teu veritable tresor?
