Vivim en una societat obsessionada amb la felicitat, on constantment se’ns bombardeja amb la idea que qualsevol rastre d’inquietud o malestar és un fracàs personal. La tristor, la ràbia o l’angoixa es perceben com a enemics a vèncer, però, què passaria si tot aquest enfocament fos un error i estiguéssim mirant al lloc equivocat?
Hi ha una veritat incòmoda que la nostra societat intenta amagar, tal com el filòsof danès Søren Kierkegaard ja va advertir al segle XIX. La seva sentència és clara i rotunda: «Qui ha après a angoixar-se de la manera correcta, ha après el suprem», una afirmació que trenca els nostres esquemes actuals.
Per a Kierkegaard, l’angoixa no és el mateix que la por: mentre que la por sorgeix d’una amenaça concreta i d’un perill identificable, l’angoixa neix de la possibilitat. És el vertigen davant tot allò que encara no és, però podria ser: una sensació profunda que emergeix de la nostra pròpia llibertat.
Sí, nosaltres també vam al·lucinar amb aquesta revelació: la llibertat, el valor que tant protegim, té una cara B incòmoda que és l’angoixa. És la conseqüència directa de poder triar i de poder decidir qui volem arribar a ser, essent aquesta la clau oculta de la seva filosofia.
L’angoixa és l’avantsala de la llibertat?
La pregunta és inevitable: per què l’angoixa s’ha de veure com la porta d’entrada a la llibertat? Kierkegaard ho explica d’una manera que ens colpeja, recordant que la nostra essència no ve determinada en néixer i que tenim la capacitat infinita de transformar-nos, d’escollir camins i d’actuar de mil maneres diferents, tot i que aquestes possibilitats generen un vertigen immens.
Imagina la llibertat com un abisme: el que ens angoixa no és només el que ens podria passar, sinó el descobriment de la immensitat del que podem arribar a ser. El nostre cervell, dissenyat per predir i protegir-nos, detesta la incertesa, i aquesta aversió a allò desconegut és el que produeix l’angoixa.
El vertigen que sents només indica una cosa: que estàs viu i disposat a fer alguna cosa amb la teva vida.
Entendre això és imprescindible: l’angoixa no és un senyal que alguna cosa va malament en nosaltres, sinó un indicatiu que estem vius i que tenim opcions. És la sensació que ens alerta que som davant de la nostra llibertat, de manera que fugir-ne és, en el fons, renunciar a les infinites possibilitats que ens fan realment lliures.
La societat actual, com diu Byung-Chul Han, s’ha convertit en una “societat pal·liativa” on volem evitar qualsevol sensació incòmoda i amortir qualsevol dolor. No obstant això, aquesta constant recerca del benestar immediat ens porta a una paradoxa, ja que ens impedeix abraçar la llibertat que Kierkegaard va identificar.
El perill de fugir de l’angoixa
Aquí és on sorgeix el veritable problema: en la fugida. La nostra cultura ens insisteix que sentir angoixa és dolent i que hem d’evitar-la a tota costa; aquesta pressió ens fa córrer el risc de fugir del vertigen i, en fer-ho, estem renunciando directament a la nostra llibertat i a la nostra capacitat de transformació.
És una trampa, ja que com deia Jung, “el que es resisteix, persisteix”. Com més ens resistim a l’angoixa amb pensaments com “no hauria de sentir-me així”, “no m’agrada” o “no ho vull”, més forta es torna, ja que cada resistència i cada intent d’evasió només fa que reforçar la seva intensitat en un cercle viciós del qual sembla no haver-hi sortida.
Però n’hi ha: la solució definitiva és l’acceptació, és a dir, aprendre a conviure amb l’angoixa, fer-la la nostra companya, agafar-la de la mà i dir-li: “Et sento perquè sóc lliure”. Sentim angoixa precisament perquè estem vius i perquè la nostra vida està plena de possibilitats, de manera que renunciar a l’angoixa seria renunciar a una part essencial de la nostra existència.
Conviure amb la incertesa: la solució definitiva
Aquesta acceptació del vertigen implica un canvi profund per millorar la nostra tolerància a la incertesa. Dècades enrere, això era part del creixement natural de qualsevol persona, ja que els nostres avis i besavis van aprendre a la força a conviure amb un món en constant canvi on res estava garantit i la incertesa era una constant diària.
Per contra, el nostre món modern pateix d’aquesta intolerància: si tens un dubte, Google el resol en segons, i si necessites comunicar-te, un missatge travessa l’oceà a l’instant. L’espera, la paciència i el vertigen s’han anul·lat per la immediatesa, i això fa que, quan la incertesa es torna inevitable, l’angoixa esdevingui intolerable (el nostre pitjor enemic).
La psicologia moderna, i en particular la Teràpia d’Acceptació i Compromís (ACT) de Steven C. Hayes, ens dóna un truc per conviure amb ella: es tracta d’acceptar el malestar sense fer-lo una condició per actuar. Hem d’aprendre a identificar els nostres valors i la direcció que volem donar a la nostra vida per, finalment, actuar d’acord amb ells, fins i tot si apareixen emocions desagradables o si l’angoixa fa acte de presència, sense fugir del vertigen.
Aquesta és la solució: abraçar la incertesa i l’angoixa com a part del camí cap a la nostra llibertat, essent aquesta la manera de viure d’acord amb el que realment volem. Aquesta és la saviesa oculta de Kierkegaard, una veritat que pot canviar el nostre dia a dia i que és un mapa per a la llibertat en un món que ens vol emmordassats; val la pena, oi?
