Recordeu aquelles alarmes globals sobre el forat d’ozó, aquella amenaça invisible que ens deixava sense protecció davant el sol? Ara us portem una notícia que desafia el pessimisme: el forat d’ozó antàrtic ha registrat la seva mida més petita en dues dècades, gràcies a un joc complex de vents i temperatures. Però, atenció, perquè aquesta història té un gir inesperat que pot afectar el nostre dia a dia més del que pensem.
Aquesta millora, que sembla treta d’una pel·lícula de ciència-ficció, és real, però té una lectura més profunda. Sabies que, mentre aquí celebrem, en altres llocs del món el perill per a la nostra pell és més gran que mai?
L’Organització Meteorològica Mundial (OMM) ho ha confirmat: el cicle de destrucció d’ozó del 2025 ha estat un dels menys intensos de les últimes dues dècades. El forat antàrtic, que es forma cada primavera austral, ha tingut una profunditat i una extensió molt inferiors a la mitjana històrica del 1990-2010. El dèficit màxim de massa d’ozó va ser de 36,7 milions de tones el 29 de setembre de 2025, un 25% per sota de la mitjana habitual de 50,1 milions de tones.
Per entendre aquest miracle climàtic, hem de mirar cap al cel antàrtic. El forat d’ozó, que es forma pel fred extrem i certes substàncies químiques a l’estratosfera, va rebre un cop de fortuna el 2025. Una sèrie d’ones atmosfèriques a gran escala van provocar un augment ràpid de la temperatura en aquesta capa, frenant dràsticament la destrucció. A més, el vòrtex polar estratosfèric, la gran corrent d’aire fred que propicia el forat, es va dissipar abans del que és habitual, permetent l’entrada d’aire amb més ozó.
Aquesta combinació de factors meteorològics va marcar una ruptura clara amb el que havíem vist entre el 2020 i el 2023, anys en què la potent erupció del volcà Hunga Tonga va contribuir a eixamplar el forat i en va complicar la recuperació. La notícia és un alè d’esperança i un recordatori claríssim: amb decisió global, podem revertir grans amenaces ambientals.
Aquesta tendència positiva no és cap coincidència. És una conseqüència directa del Protocol de Montreal, l’acord internacional de 1987 que va prohibir gradualment substàncies com els clorofluorocarburs (CFC). Aquests gasos, que durant dècades s’usaven en neveres i aerosols, van veure reduïda la seva concentració a l’atmosfera gràcies a aquest pacte. Des de l’any 2000, la capa d’ozó ha mostrat una recuperació constant. (Una autèntica fita que demostra la nostra capacitat d’impacte col·lectiu).
El gir inesperat: quan menys ozó no és la causa del nou perill
Ara bé, que no ens confongui l’alegria antàrtica. Mentre al sud el forat es tanca, al nord, la situació amb la radiació ultraviolada (UV) és completament diferent i molt més alarmant per a la nostra salut. Des de mitjans dels anys 90, la radiació UV ha augmentat significativament a tot Europa. En algunes zones, la dosi anual ha pujat fins a un 20% des de 1995, un increment que supera fins i tot la caiguda d’ozó del 1975 al 1990. (Sí, nosaltres també vam al·lucinar amb la xifra).
“Aquest augment tan dràstic de la radiació UV no és cap broma. Vol dir més risc per a la nostra pell, més perill de càncer i més necessitat de protecció. No podem abaixar la guàrdia.”
I el secret d’aquest augment no està en el forat d’ozó. El 80% d’aquest canvi es deu a la reducció de la cobertura de núvols i, per tant, a un augment de les hores de sol. El 20% restant és culpa de la disminució d’aerosols a l’atmosfera, aquelles partícules microscòpiques (pols, fum) que abans bloquejaven part de la radiació solar. És a dir, estem més exposats perquè tenim més sol directe i menys “filtres” naturals.
L’amarga realitat: la nostra piel en joc i un pacte global per al clima
Les conseqüències d’aquest increment de UV són directes i impacten el nostre benestar: més dies amb índexs UV alts impliquen un major risc de càncer de pell i altres malalties. De fet, un estudi recent ja ha demostrat que la càrrega mundial de càncer de pell induïda per UV ha crescut dràsticament entre 1990 i 2021, amb augments particularment ràpids en regions amb un índex de desenvolupament socioeconòmic mitjà. El nostre futur sanitari depèn de com gestionem aquesta exposició.
Afortunadament, la comunitat internacional no està de braços plegats. L’Esmena de Kigali, adoptada el 2016 com una extensió del Protocol de Montreal, s’enfoca a reduir gradualment l’ús dels hidrofluorocarburs (HFC). Aquests gasos d’efecte hivernacle, tot i no destruir la capa d’ozó, atrapen milers de vegades més calor que el diòxid de carboni. La seva implementació completa podria evitar fins a 0,5 °C d’escalfament global per al 2100. Un pas fonamental per al nostre planeta.
Avui, a deu anys de la seva adopció, 174 dels 198 països part del Protocol de Montreal ja l’han ratificat. Però la vigilància és imprescindible. El monitoreig atmosfèric independent, per exemple, va detectar el 2018 emissions inesperades d’un gas prohibit, el CFC-11. Això demostra que la batalla no està guanyada i que la nostra protecció depèn de la consciència global contínua i de la pressió ciutadana perquè els compromisos es compleixin.
Així que ja ho saps: el forat d’ozó antàrtic ens dóna una alegria, sí, però la història de la radiació UV a Europa ens recorda que el sol segueix sent un enemic silenciat si no el respectem. Estem davant d’una lluita constant on cada decisió compta. Però ara tens la informació per protegir-te millor. Què en farem, d’aquest coneixement?
