Alguna vegada has sentit aquella punxada d’insatisfacció just després d’aconseguir allò que tant anhelaves? Aquella sensació que, un cop tens el cotxe nou, el viatge somiat o l’ascens professional, ja hi ha una nova meta a l’horitzó? No estàs sol. De fet, aquesta recerca constant i aparentment interminable és un dels nostres grans secrets, una condemna silenciosa que compartim tots els humans.
I si tot això no fos un simple caprici personal, ni tan sols un error de la teva psicologia, sinó que formés part del més profund del nostre ésser? I si la fàbrica de desitjos fos, de fet, el motor que ens mou, sense aturador possible?
Això és el que va postular el filòsof alemany Arthur Schopenhauer, un geni amb una visió que avui esdevé més rellevant que mai. La seva obra, “El món com a voluntat i representació”, revela que aquesta insatisfacció crònica no és fruit de la mala sort o d’una tara personal, sinó de la mateixa naturalesa humana. Un coneixement imprescindible per entendre’ns.
Per a Schopenhauer, l’ésser humà dista molt de ser l’animal racional que molts pensadors han volgut pintar. En realitat, som essencialment una voluntat, un impuls profund i cec que ens empeny constantment cap a un objectiu nou. La nostra raó, l’intel·lecte, no és més que una eina al servei d’aquesta força imparable, que ens obliga a no quedar-nos mai quiets.
Tan bon punt s’omple un desig, en sorgeix un altre. I després? Un altre, és clar. És un cicle que no s’atura mai, una mena de bosc de ramificacions que mai no cessa el seu creixement. Volem menjar, descansar, sentir afecte, reconeixement, seguretat i, fins i tot, una mica d’emoció que trenqui la rutina diària. El catàleg de desitjos és pràcticament il·limitat i, (sí, nosaltres també al·lucinem), fins i tot quan algú “no li falta de res”, l’avorriment s’afanya a produir-ne de nous, sovint més grans i absurds.
El secret de la nostra existència rau en entendre que l’oceà del desig és un abisme sense fons, una fàbrica que mai tanca les seves portes.
La revelació més crua de Schopenhauer és que el desig no és un estat neutre. El defineix com una forma de carència, i aquesta carència, amb una visió gairebé oriental, és en si mateixa una forma de dolor. Quan anhelem alguna cosa, és perquè sentim que ens falta, i aquesta falta fa mal, encara que sigui de manera lleu, com una picor de fons constant que no ens deixa en pau.
La perversa estratègia de les nostres apetències és fer-nos creure que, un cop aconseguim l’ascens, el viatge, la parella, els fills o els diners, el malestar desapareixerà per sempre. Es disfressa de problema puntual i resoluble, quan en realitat és l’encarnació d’una “voluntat de viure” que habita en les entranyes del nostre ésser: una pulsió cega, inconscient i absolutament irresistible. Un engany magistral.
La satisfacció: el truc més efímer de la nostra ment
Aquesta és potser la part més coneguda del seu pensament, sovint representada amb la imatge d’un pèndol. La satisfacció és estranyament fràgil i dura molt poc. Un cop es posseeix l’objecte desitjat, el seu atractiu s’esvaeix ràpidament. Aconsegueixes aquella moto de gran cilindrada? De seguida en voldràs una de més nova, o directament un cotxe, i després un jet privat o un iot. És la prova que el plaer intens sempre té un final, no pot mantenir-se.
I si, per alguna raó, un cúmul de desitjos se satisfà amb facilitat i no hi ha cap objectiu pendent, aleshores apareix l’altre extrem: l’avorriment. Schopenhauer el considera tan dolorós com la manca mateixa. La vida, escriu, oscil·la entre aquests dos pols, el dolor per allò que ens falta i el tedi quan creiem tenir-ho tot, sense que hi hagi un punt intermedi estable on poder viure tranquils. És un error voler romandre immòbil.
Hem d’assumir una veritat incòmoda: la satisfacció és tan fràgil que el seu encant es fon com la neu al sol just quan la tens a les mans.
La connexió amb el nostre món actual: una veritat que ens persegueix
La visió de Schopenhauer és més actual que mai. Pensa en la pressió constant per tenir l’últim gadget, la vida perfecta que veiem a les xarxes socials o la necessitat de viure experiències cada cop més intenses. Tot això no és més que una amplificació moderna d’aquesta fàbrica de desitjos inherent. La societat actual, amb el seu consumisme desfermat i la seva cultura de la comparació, ha esdevingut el millor aliat d’aquesta “voluntat cega”, alimentant un buit que mai no s’omple. És una solució per a la màquina, però un problema per a nosaltres.
La proposta de Schopenhauer: un canvi de relació amb el desig
El diagnòstic és dur, no hi ha dubte. Però la proposta de Schopenhauer és menys dramàtica del que sembla. No pretén que deixem de desitjar (cosa gairebé impossible mentre estiguem vius), sinó que canviem la relació que hi tenim. És aquí on trobem la veritable solució al nostre malestar. Ens ofereix un truc per trobar un alleujament real, encara que sigui temporal.
En primer lloc, proposa la contemplació estètica. Quan ens perdem en una cançó, en la immensitat del mar o en una obra d’art, deixem per un moment de rumiar què necessitem. Ens abandonem. Ens desfem del nostre jo capriciós i deixem d’exigir coses al món. En aquests instants, la roda del voler s’atura, i el seu lloc l’ocupa un alleujament real, si bé fugaç. És un respir, un parèntesi de calma.
En segon lloc, la compassió. El reconeixement honest que el sofriment aliè no és diferent del propi afluixa el nus egoista que inevitablement encoratja la proliferació de desitjos. Aquí l’abandonament es dirigeix a l’altre. El subjecte deixa de dir al món com està per preguntar-li com està ell. És un secret que desbloqueja l’empatia.
Finalment, planteja una renúncia radical: la renúncia absoluta a un mateix, entesa com una manera d’exterminar la font mateixa del desig, la pròpia voluntat. Aquesta proposta, amb clares vinculacions amb tradicions hindúistes i budistes, és extrema per a la majoria. Però, sense necessitat d’arribar a aquest grau d’ascetisme, Schopenhauer ens deixa una moral imprescindible: hem de deixar de valorar cada desig que ens colpeja com un pegat definitiu que remendarà la nostra insatisfacció vital. Entendre, de partida, que l’alleujament que ens dona aconseguir alguna cosa és, per naturalesa, temporal i que vindrà acompanyat, més aviat que tard, per una nova insatisfacció.
Al cap i a la fi, l’horitzó és inabastable. Però, sabent-ho, ja no serà un destí, sinó una veritat que et donarà llibertat. Això canvia absolutament la perspectiva, oi?
Aquesta lectura no és només una immersió en la filosofia, és una revelació sobre el funcionament del nostre propi sistema intern. Entendre els nostres límits i la naturalesa cíclica del desig és el truc definitiu per guanyar una llibertat que gairebé ningú coneix. Estàs preparat per aplicar aquesta saviesa a la teva vida i deixar de caure en la trampa?
