Fa més de 120 milions d’anys, un ésser sorprenent recorria les terres que avui coneixem com el nord-est de la Xina. Caminava sobre dues potes, tenia un coll allargat i, el més impactant, unes mans rematades per urpes realment gegants. Aquest dinosaure, tan peculiar com intrigant, pertanyia a la família dels Terizinosaures, un grup que durant dècades ha mantingut els paleontòlegs en un estat de perplexitat constant.
Però el que semblava un capítol tancat en la història dels teròpodes, aquest llinatge que fins i tot inclou els ocells, ha donat un gir inesperat. Un descobriment nou i definitiu està a punt de reescriure el que crèiem saber sobre aquestes criatures. Prepárat, perquè el que s’ha trobat posa en entredit moltes suposicions.
Parlem del Kayrasaurus changliensis, una nova espècie identificada gràcies a un esquelet gairebé complet recuperat a la Formació Yixian, a la província xinesa de Liaoning. No estem davant d’un exemplar qualsevol: superava els 3,6 metres de longitud i es calcula una massa corporal d’entre 117 i 274 quilograms. (Sí, nosaltres també al·lucinem amb les dimensions!). És, de fet, el Terizinosaurie més gran conegut fins ara en la famosa Biota de Jehol.
Aquest secret revelat va ser presentat pels investigadors Chun-Chi Liao, William J. Freimuth, Lindsay E. Zanno i Xing Xu al Journal of Systematic Palaeontology. El fòssil, en un estat de conservació impressionant, conserva una gran part del crani i la mandíbula, gran part de la columna vertebral i les extremitats anteriors. Ens dona una imatge gairebé completa d’un animal que, quan va morir, encara no havia assolit la maduresa esquelètica; és a dir, encara tenia marge per créixer!
L’anatomia: un trencaclosques fascinant
Els Terizinosaures sempre han estat un veritable enigma per a la ciència. Eren teròpodes manirraptors, com els grans carnívors que ens imaginem, però van evolucionar amb una anatomia que els allunyava de qualsevol depredador típic. Tenien caps relativament petits, colls llargs, cossos robustos, pelvis amples i, per descomptat, aquelles ungles enormes a les mans que els donaven un aspecte gairebé alienígena. Aquesta combinació tan estranya va confondre tant els primers paleontòlegs que fins i tot van arribar a interpretar els seus fòssils com a restes de tortugues gegants (sí, sembla de pel·lícula, però és real).
El descobriment d’aquest dinosaure de 3,6 metres amb urpes gegants no és només una notícia, és una porta oberta a entendre com la vida va trobar maneres increïbles d’adaptar-se fa milions d’anys. Ens demostra que la natura sempre té un as amagat.
El crani d’aquest Kayrasaurus amaga una de les grans sorpreses. El maxil·lar allotjava més de 32 dents i la mandíbula inferior, més de 45. Eren extremadament petites, molt juntes, amb una densitat superior a 3,5-4 dents per centímetre, formant una mena de serra compacta. Curiosament, la part davantera de les mandíbules mancava totalment de dents. A més, els seus ossos nasals es prolongaven cap enrere fins a la meitat de les òrbites, i una de les ungles de la mà presentava una peculiar prolongació dorsal, descrita com un petit “llavi” anatòmic. Característiques que el distingeixen de qualsevol altre terizinosaurie conegut.
La convivència: un misteri resolt
Aquest descobriment imprescindible adquireix un interès especial pel lloc on va aparèixer. La Formació Yixian forma part de la Biota de Jehol, un dels conjunts fòssils més importants del Cretaci Inferior, un veritable tresor d’informació sobre ecosistemes antics. D’aquesta regió del nord-est de la Xina han sortit innombrables fòssils extraordinàriament conservats, inclosos diferents dinosaures amb plomes.
El Kayrasaurus no estava sol. A Jehol ja es coneixien altres tres terizinosaures primerencs: el Beipiaosaurus inexpectus, el Jianchangosaurus yixianensis i el Lingyuanosaurus sihedangensis. La convivència de formes tan diferents plantejava una pregunta inevitable: com podien animals evolutivament propers compartir un mateix ecosistema sense competir exactament pels mateixos recursos? Aquesta és la solució que proposa el nou estudi, un secret revelat sobre l’evolució.
En combinar l’anatomia, les estimacions de massa corporal i la informació biomecànica, els investigadors van trobar indicis d’almenys dues estratègies ecològiques diferents entre aquests dinosaures. El Beipiaosaurus i, possiblement, el Kayrasaurus haurien format part d’un grup d’animals més robustos i menys adaptats a desplaçar-se ràpidament, amb característiques relacionades amb una mossegada relativament potent. En canvi, el Jianchangosaurus i el Lingyuanosaurus presenten proporcions associades a una major capacitat locomotora i podrien haver depès més de les seves extremitats anteriors per obtenir aliment. És fascinant veure com la vida, ja fa tants anys, trobava la manera de no xocar!
El nostre coneixement en expansió
Aquesta interpretació és particularment interessant perquè desplaça l’atenció de les espectaculars urpes dels terizinosaures cap a la resta de la seva anatomia. Animals que a primera vista podien semblar molt semblants, potser explotaven recursos diferents dins d’un mateix paisatge. Aquesta és la clau per entendre la riquesa d’aquells ecosistemes antics, una mostra de l’adaptabilitat que ens ha portat fins avui.
No obstant això, encara queden importants incògnites per resoldre. El crani del Kayrasaurus va patir una forta compressió durant la fossilització, i alguns elements resulten difícils d’interpretar. Més important encara, l’esquelet manca de les extremitats posteriors. Aquesta absència limita les reconstruccions de la seva locomoció i introdueix incertesa en les estimacions de massa corporal. Els propis investigadors consideren que les diferències ecològiques proposades s’hauran de posar a prova amb nous fòssils i anàlisis més completes. La ciència és un camí sense fi.
El fet que l’exemplar fos, probablement, un individu immadur, obliga igualment a valorar quines característiques corresponen realment a l’espècie i quines podrien haver canviat durant el seu creixement. Tot i aquestes cauteles, el Kayrasaurus changliensis ens revela que la diversitat dels primers terizinosaures era molt més gran del que suggerien els fòssils coneguts fins ara. En un mateix ecosistema convivien animals de mides i proporcions diferents que, aparentment, estaven experimentant amb diverses formes d’aconseguir aliment. I el més gran de tots ells, almenys entre els trobats fins ara a Jehol, encara no havia acabat de créixer quan va quedar enterrat fa més de 120 milions d’anys. Imagina’t el que ens queda per descobrir, oi?
