Aquest mes de febrer fa 80 anys de l’esfondrament del Pantà de la Xuriguera (o Xoriguera, o Lago Gran, o Llac Gran), un lloc d’esbarjo, de pesca, de passeig, d’esplai i de colònies dels més menuts, que oferia fins i tot voltes en petites barques. A més, de la funció original, emmagatzematge d’aigua.4La nit del 23 al 24 de febrer de 1944, a causa d’uns forts temporals, la paret va cedir i va deixar anar gairebé un milió de metres cúbics, amb vuit víctimes i danys irreparables a l’agricultura. Encara avui, 2024, es poden trobar restes dels murs a la riera de Gaià aigües avall, fins a la zona de l’estació de Sant Miquel de Gonteres. I en un dels camins que passa per sobre de la masia de Can Guitard resten petites mostres de la paret del pantà.
Les deficiències en la construcció i la precarietat dels materials
Les deficiències en la construcció i la precarietat dels materials ja van ser detectades per l’arquitecte Lluís Muncunill, que va advertir del perill d’esfondrament. Des d’un bon principi van aparèixer filtracions a la paret, i l’abril de 1902 ja es va arrebossar una franja de dos metres d’alçada.
A finals del segle XIX, el 31 d’octubre de 1898, hi ha un esdeveniment cabdal per Terrassa: comencen les obres de construcció del pantà de la Xuriguera, amb capacitat per a 1.200.000 m³ d’aigua, que s’acaben el 1902. El Lagu Gran, a la riera de Gaià (carretera de Rellinars, quilòmetre 4,5) solucionava les mancances d’una ciutat assedegada, d’unes empreses que per la manca d’aigua se n’anaven a les vies fluvials dels rius Llobregat i Ripoll. Una de les grans fonts d’abastiment eren el Caus, la surgència intermitent més famosa de la comarca.
El pantà, dissenyat per l’arquitecte Joan Baptista Feu s’alçava 40 metres. Els cinc metres d’amplada de la part superior feien possible el pas de petits carruatges.
La conducció de l’aigua a la ciutat es feia mitjançant un tub que empalmava amb la mina Matalonga, a ca n’Amat, des d’on l’aigua arribava a l’estació receptora del pla de l’Ametllera, al Torrent d’en Pere Parres.
La portada fins a Terrassa de les aigües del riu Llobregat, el 3 de juliol de 1943, després de nou anys de treballs i esforços, de l’Ajuntament i de l’Institut Industrial. Des d’aleshores amb aquesta conducció, la ciutat va quedar alliberada del malson de la manca d’aigua.
