“La primera vegada a la vida que vaig entrar a un col·legi va ser per fer-hi de mestre”. Aquesta frase que he sentit dir algunes vegades al meu pare, amb orgull, el defineix d’una manera precisa. I defineix també la seva fotografia. Quin és el motor que va empènyer a aquell nen de la guerra, des de la botiga de Castro del Rio, les convalescències a Còrdova o la nova vida a Terrassa, fer-se la formació autodidacta que li va permetre exercir uns anys de mestre? Doncs la curiositat.
La inquietud. Aquella curiositat que el portava a llegir dues vegades de dalt a baix el Quixot, de ben jovenet, però també qualsevol paper escrit que li caigués a les mans. Aquella inquietud que el duia a interessar-se pel món i les persones que l’envoltaven. Per això, no és gens estrany que, ja a Terrassa, el meu pare quedés fascinat per la fotografia. Perquè, què és la curiositat sinó l’afany de mirar? I què és la fotografia sinó una fixació de la mirada? Per tant, primer amb una càmera que li van deixar, després amb una de segona mà, més endavant convertint el lavabo petit de casa en allò que anomenàvem emfàticament un “laboratori”, i finalment contactant amb l’activíssim i reflexiu grup de fotografia del Casino del Comerç, Vicenç Villatoro Carpio va esdevenir allò que se’n deia un fotògraf aficionat. Que és alguna cosa més que un aficionat a la fotografia.
És algú que sent fotògraf, perquè és la seva vocació, encara que no sigui la seva professió. Fotografiar és mirar i és també enquadrar: buscar l’instant i el quadre significatiu, el que explica les coses. I la curiositat és voler mirar i també voler entendre. Amb les seves càmeres mon pare va sortir a mirar el món. Perquè era el que li dictava la seva curiositat. I fotografiar-lo, era una manera de mirar-lo més fixament. De vegades fins i tot una coartada o una excusa per a la mirada sense vergonya. Quan un dia, resseguint les passes del grup fotogràfic del Casino, l’amic Cristòbal Castro va venir a casa a veure les fotografies i li va di que tenien un valor, el meu pare es va sorprendre. Mai se les havia mirat així. Jo crec que per a ell el veritable valor era fer-les. I després el joc màgic de revelar, de tornar-les a enquadrar, de refer-les en el laboratori.
Un cop fet tot això, ja estava. L’amic Cristòbal va mirar-se els negatius, va triar, va endreçar. Fantàstic. Però, per al meu pare, és com si fos a més a més. Per a ell la gràcia era fer-les. I té raó. Però també en té en Cristòabal. Perquè aquelles fotos que van ser fetes des de la curiositat, que volien mirar per entendre, ens serveixen als qui venim després també per mirar, i per entendre. Són testimoni d’un temps i el producte d’una inquietud. És la seva mirada inquieta, però retrobant-les avui esdevé també la nostra mirada. Mirem a través d’ell. Jo li dono les gràcies.
Vicenç Villatoro Lamolla
