El passat 21 d’octubre la comunitat universitària va anar a una vaga marcada per algunes reivindicacions històriques, i d’altres de noves a causa de la COVID-19. Aquesta pandèmia ha provocat una acceleració de la transició tecnològica que, de forma lenta però constant, ja s’anava albirant en l’ensenyament postobligatori. Aquesta evolució, però, s’ha d’acompanyar d’unes bones bases, que en gran part no tenim assolides. M’explico:

El Pla Bolonya era, en el seu moment, un pla innovador i de futur si s’implementava correctament. A Catalunya, com a la resta de l’Estat, aquesta aplicació no ha estat gaire reeixida, motiu pel qual es van convocar les vagues pel 3+2, encara sense resoldre. No s’han equiparat els preus dels màsters als del grau, provocant així que estudiar 5 anys en el pla antic (4+1) segueixi sent més barat que el model proposat de 3+2. Això comporta una desigualtat entre països, encara més gran, de la que ja existeix; sense mencionar la barrera econòmica d’entrada, que provoca una reducció d’estudiants, i per tant, de nivell acadèmic global.

Fins ara, les universitats de Catalunya eren les universitats més cares de l’Estat Espanyol. Després de l’aplicació de la rebaixa de taxes, seguim sent les més cares (no us preocupeu) això sí, ara ja no per diferència, sinó que compartim la primera posició amb la Comunitat Autònoma de Madrid, a un preu de 18,46 €/crèdit matriculat en primera convocatòria. Això suposa un mínim de 4430,4 €/grau o 1107,6 €/curs acadèmic, import que no tothom es pot permetre pagar.

Els que ho patim pensem que possiblement les beques concedides per MECD i AGAUR ens poden ajudar a finançar el nostre futur, però no sempre és així. Aquestes entitats fan molt bona feina, però no és suficient, ja que la barrera d’entrada encara és molt elevada. Per contra, si la competència de beques depengués de la Generalitat en comptes del Ministerio (Sentència Tribunal Constitucional 95/2016 del 12 de maig de 2016) això permetria al Departament modificar les directrius del sistema de beques, per tal de fer-les més equitatives i, fins i tot, dedicar-hi un pressupost més elevat.

Seguint amb els temes econòmics, farem referència a una de les reivindicacions de la vaga del 21-O com és l’infrafinançament de les universitats i en conseqüència, la precarització de Personal d’Administració i Serveis (PAS), Personal Docent Investigador (PDI), Professorat Associat, etc. A les universitats hi manca finançament. Això, inicialment va provocar la creació de la figura del Professor Associat, una figura pensada per a ser exercida per un professional del sector que impartia poques hores de classe (i per tant, cobrava poc) i aportava el coneixement del món laboral a la universitat. Amb els anys, aquest rol s’ha anat reinterpretant, fins que s’ha arribat a fer que un professor associat treballi jornades molt àmplies per un sou mínim, i per tant, s’està substituint altres tipus PDI (més car de mantenir) per professorat associat. A més a més, el professor associat, en no tenir una dedicació horària àmplia, sol fer la docència pertinent però poca recerca.

Els estudiants també tenen dificultats per a la realització de les pràctiques. Amb sort aconsegueixen un contracte de pràctiques remunerades, i en aquest punt les universitats negocien amb les empreses la remuneració que ha de rebre l’estudiant. En una altra modalitat, les beques d’aprenentatge, la universitat actua com a empresa i contracta als propis estudiants per a realitzar la tasca d’un PAS (per una fracció del seu sou), i això quan no es subcontracten els serveis a terceres empreses.

Totes aquestes són reivindicacions que ja existien abans de la pandèmia, la crisi sanitària ha eixamplat la bretxa digital. No només a causa de la manca d’accés als recursos necessaris per al seguiment de classes telemàtiques, sinó també per la manca de coneixements per al propi seguiment i impartició de les mateixes. Aquesta digitalització de l’ensenyament postobligatori, ha fet sortir a la llum, més que mai, totes les mancances del sistema universitari català, i no només les del propi sistema, sinó també les de la pròpia docència. Les classes segueixen sent magistrals i centrades en el professorat. Un model educatiu basat en la memorística i en la competitivitat no afavoreix sinó als estudiants que arriben més preparats, i per tant, no és equitatiu. Existeixen altres models d’ensenyament i avaluació, basats en la comprensió dels coneixements, la col·laboració entre companys, la resolució de projectes, que afavoreixen un aprenentatge millor; i més satisfactori.

Molts alumnes refereixen no sentir atracció per estudiar. El model educatiu no afavoreix que aprendre sigui satisfactori. La satisfacció prové del treball personal, i els professors han de guiar aquest procés d’aprenentatge centrant-lo en l’alumne. No contribueix a l’aprenentatge de forma significativa copiar uns apunts i memoritzar-los. En el procés d’ensenyament-aprenentatge, l’alumne s’ha de situar al centre del sistema i ser protagonista del seu propi aprenentatge. Aquest tipus d’experiència genera confiança, augmenta els coneixements i la motivació per a seguir aprenent, i des del meu punt de vista, és l’objectiu que s’hauria de perseguir.

Pau Maza Díaz

Militant de Jovent Republicà de Terrassa i representant d’ERC Terrassa al Consell Municipal Universitari de Terrassa

Nou comentari