Hi ha una dita catalana molt recurrent: “salut i força al canut”. En el benentès que “canut” ve referit a una bossa (cilíndrica i penjada de la cintura) on es duia la xavalla, a lantigor. Era una forma de desitjar una salut ferma a linterlocutor, acompanyada dun bon nombre de monedes. La trec a col·lació arran del constant desgavell que sentreveu de normes, decrets, protocols i altres estirabots decidits per la Generalitat en la temàtica de la COVID19. Mirant de tancar el rodolí, quedava un títol massa llarg. La idea inicial, però, havia estat: “salut, força al canut i tururut”. Que sortís en Quim Torra –en roda de premsa, fa unes sertmanes– dient que “tancava” Lleida per raons de salut i per a preservar leconomia comarcal no sho va creure ni el seu coll de la camisa.

Molt menys encara referint que, dacord als contactes amb el seu delegat provincial, la gent shavia comportat exemplarment. Més aviat semblava una broma. Una cosa no savenia amb laltra. Si tothom feia bondat, quin sentit tenia “engarjolar” tot Déu a casa seva? Està clar que un subordinat no pot contradir al seu “cap”. Tot ve condicionat pel peatge que cal abonar quan et paguen. Que tot seguit assenyalessin el flux migratori de temporers agrícoles com la causa del maldecap fa riure.

Que potser no és un cas cíclic que es ve repetint de fa un munt danys? Alguna vegada –en la història– havien arribat a “auditar” el tracte summament vexatori que es dispensava a tot el col·lectiu? Molts dells malvivint i dormint a les places dalguns dels pobles que conformen lanella que volteja la capital lleidatana. Més aviat em decanto perquè uns dirigents i altres (tant a Barcelona com a la terra ferma) deuen viure en altres verals. Any rere any es podria haver fet per dotar-los de mòduls prefabricats (o barracons) ben condicionats.

Però no! Devien pensar que el veïnat seguiria esblaimat i mut, malgrat els entrebancs que es veien obligats a patir quan sortien a fer les compres diàries als comerços locals del poble. Això no sho va empassar una jutgessa de guàrdia, impugnant tot seguit la mesura del govern den Torra. Embolica que fa fort ! A qui feia cas la gent al·lucinada? Pitjor, impossible ! A la condició ja prou eixorca dels camps fruiters, shi va sumar la incapacitat real de gestionar la “patata calenta” amb cara i ulls. A la roda de premsa davui (dia 25 dagost), el president Sánchez, ha obert la porta a que les comunitats demanin la declaració destat dalarma al seu territori. Així, seria possible establir mesures efectives contra nous confinaments, sense entrebancs dalgun jutge quisquillós.

Ací, el president espanyol ha dit que les sol·licituds comptaran amb el recolzament del govern central, en règim de “cogovernança”. En el cas del principat, la consellera de salut Alba Vergés –no podria ésser daltra manera !– sha afanyat a sentenciar que no en volen saber res. Si més no perquè solament es deixen guiar per la tàctica opositora dun sistema torracollons permanent. En mans de qui som ? Quin és realment lordre de prioritats del govern català ? De cara a linici (presencial ?) del curs escolar –el 14 de setembre, que és a tocar– hi haurà reforçaments efectius del professorat per a una correcta aplicació de les ràtios alumne/aula? Perjurant que les condicions de retorn blindaran una protecció plena, quin pressupost econòmic concret saplicarà a potenciar brutalment els serveis de neteja i desinfecció dels centres educatius? Encara hem dempassar-nos estoicament que prevalgui la dèria independentista per davant de la sanitària o del mercat de treball ? Algú em pot detallar –fil per randa– on i com sesmercen uns pressupostos de la Generalitat totalment desfasats i obsolets ? Depurem responsables.

Nou comentari