Ahir ens va dir adéu silentment un dels grans personatges de la vida terrassenca. Malgrat que pugui semblar una afirmació manida, sel trobarà a faltar i molt. En Joaquim Badia i Tobella no necessita cap presentació. Tothom recorda la seva forta vinculació al món de ladvocacia i el seu ferm compromís amb la cultura catalana. Tot plegat amb una forta passió per tot el què feia. Sempre des dun rerefons amarat de religiositat, sentiment i estima.
El seu lligam amb la política cal situar-lo als orígens de la desapareguda Unió Democràtica. Sempre vaig lamentar que les opcions de lantiga democràcia cristiana no arribessin a quallar al nostre país. “Un altre gall ens cantaria”. En Joaquim sentia profundament aquesta vivència. A tall dexemple, referiré discretament lajut i la bonhomia que va oferir a una persona (a qui conec) en motiu dun tràngol familiar seriós. No voldria afegir gaire cosa més a la seva biografia. Per tal de poder-la ampliar, recomano un llibret que li va dedicar –fa menys de dos anys– la Fundació Torre del Palau.
A partir del text duna cançó d’un famós grup de rock català de finals del segle passat (dissolt), m’estimo més dedicar-li un sentit record i reconeixement. “Aquesta és la història d’un que volia ésser ocell. Volia saltar muntanyes i amb els arbres barallar”. Sens dubte que “es tornarà ocell per un dia i, d’entre les cendres, podrà volar”. No som davant de cap joc de paraules. Al meu entendre, el nucli d’aquesta cançó reflecteix –fil per randa– lessència del nostre personatge. Volia que el deixessin volar. En tot moment, era lliure per a fer el què volia i el cor li demanava. “El cell és un somni on ell hi volia arribar. El cel i les estrelles, els núvols i les seves muntanyes…i el sol, lhoritzó llunyà”.
Una altra cançó, de temàtica i vessant ben diferents, proclama aquesta dita: “al capvespre de la vida, ens examinaran de lamor”. Estic més que convençut que en Joaquim superarà aquesta prova de forma brillant i alhora fàcil. Des de la claror de la seva mirada i la rauxa dels seus principis i creences, sempre el veies transparent, obert i empàtic envers el proïsme… Raó per la qual lempremta que ens deixa el seu traspàs ajuda a diluir i minvar la tristor duna pèrdua irreparable.
En qualsevol cas, mai no morirà. Si més no perquè la fondària del seu llegat i la vàlua del seu pensar romandran al nostre pensament. A partir daquest escrit curt, vull transmetre una forta abraçada a tota la seva gran família… Acompanyant-los en el condol. Intentant apaivagar les llàgrimes dels qui lhan estimat. I, en definitiva, bastint una mena dhomenatge, que sel més que mereix. Que descansi en pau i que, al cel, ens puguem veure!
