La terrible pesta de 1589 i l’origen del culte a Sant Roc a Terrassa

L’Arxiu de Terrassa ha obert un nou fil a Twitter: “La terrible pesta de 1589 i l’origen del culte a Sant Roc a Terrassa”.

Reconeguda per tots els historiadors del període com una de les pestes més mortíferes, entre finals de 1588 i el primers mesos de 1590 una epidèmia terrible va arribar a tots els pobles de Catalunya. Va entrar per l’Empordà i s’anà extenent de manera progressiva i imparable.

La malaltia infecciosa fou la glànola o pesta bubònica, que es verificava per l’aparició de granets a diverses part del cos i per la inflamació dels ganglis. La febre venia tot seguit. Ja era coneguda per l’experiència que es tenia des del segle XIV, però era de difícil tractament.

L’apotecari Père Gil relacionava les medicines aplicables: cordial (beguda d’herbes), tríaca (beguda feta d’opi barrejada en trementina, vi i mel) i Aigua “escorzonera” (infusió que afavoria la sudoració contra la febre).

A Terrassa a principis de juliol de 1589 es constitueix el comitè de salut pública de la vila amb la tria de tres “morbers”. La primera ordre que van donar és la distància de trenta passes entre persona i persona, sobretot si venien de fora de la vila.

El 25 de juliol es van disposar sistemes de cordes a fora dels portals per evitar el contacte entre els vilatans i la gent forana amb qui intercanviaven productes de consum. Els “porters” vetllaven per aquest sistema de seguretat.

El 28 de juliol es demana als metges, cirurgians i caps de casa de la vila que informin sense demora dels sospitosos de malaltia i dels malalts de pesta. Alguns metges fugen atemorits atesa la virulència amb què havia arribat el mal infecciós.

El 30 de juliol es busquen nous metges i un barber per tenir custòdia de l’Hospital de Sant Llàtzer. Allí començaran tenint cura dels pobres. El mateix dia es prohibeix l’accés a la vila de cap persona vingui fins i tot amb certificat sanitari.

L’ordre no es compleix del tot. Jaume Boada, l’amo de Can Boada, entra a punt d’escopeta a la vila a adquirir productes bàsics. Ningú gosa a aturar-lo. El batlle el visita a la tarda a la seva masia per mirar de comminar-lo a no tornar-ho a fer.

Durant aquells dies es van voler expulsar les concubines i les prostitutes de la vila, però la majoria ja no van poder sortir atès que ja havien emmalaltit a causa de les pobres condicions higièniques en què malvivien.

El 14 d’agost es mana que els “morbers” es reuneixin només una vegada al dia, que tots els malalts de pesta es portin a l’Hospital, on serien atesos pel barber i, enterrats, si morien, pels fossers pagats a compte municipal. Tanmateix, la pesta es descontrola cada vegada més.

“Lo dia de la Assumpció de la Verge Maria que és a quinze del mes de agost del any MDLXXXVIIII comensà la pesta (…) en la vila de Tarrassa y nostre Senyor per sa misericòrdia la vulla remediar e assò per memòria perquè en sdevenidor no fessen maravella del poch negosi fahedor.”

Un cop declarada oficialment la pesta molta gent va fugir de la vila per refugiar-se als avencs de la muntanya de Sant Llorenç, a les barraques de vinya o d’horta. A la vila només van quedar els malalts, els malalts de pesta i els impossibilitats. Se’ls abandonava a la seva sort.

Els capellans també fugien i no volien confessar els malalts ni tocar els ornaments litúrgics ni els llibres que havia remenat mossèn Antic Pons, vicari de Sant Pere, que morí del mal contagiós.

L’11 de setembre confinen a Eloi Carreres, Francesc Folquer i Joana Jofra a casa seva, tapien els accessos amb llates de fusta i els deixen completament incomunicats fins que morin de la seva malaltia. Se succeeixen aquests episodis sòrdids.

El pic de la infecció sembla que arriba als voltants del 23 de setembre. Aquell dia s’organitzà una processó a Santa Maria de Montserrat per demanar salut i alliberar-se del mal contagi.

La por. Ningú volia enterrrar els morts. Esteve Teixidor, difunt, passa dies a casa seva sense poder ser soterrat malgrat que la seva vídua pagava doblons d’or a qui ho pogués fer. Alguns recollien els diners i fugien sense fer la feina encomanada.

Els notaris de la vila, Antoni Romaní i Jaume Mitjans, no volien aixecar testaments. Si ho feien, recollien la darrera voluntat del moribund a 25 passes d’ell. Però en molts casos es van negar a fer aquesta feina. Tampoc hi havia capellans que volguessin donar l’extrema unció.

“En lo any de 1589 (…) fou quan fugiren tots los habitants en nostra vila per lo mal de la pesta y fou nòmina que entre fins la vila y altres llochs de la present parròquia muriren 230 persones, les ànimes de les quals tinga Nostre Senyor en lo Cel. Amén.”

Un total de 230 persones mortes significà la mort d’un 10% de la població existent en aquelles dates entre la vila de Terrassa i el terme. A Barcelona es parla de fins a 12.000 víctimes de la pesta de 1589.

Només a partir del 13 de desembre es començaran a netejar les cases “són estadas embarassadas de pesta o mal contagiós”. El 17 de gener de 1590 s’ordenà una desinfecció generalitzada i una purificació completa de totes les cases i esglésies de la vila.

Tant extrema va ser la neteja que molts llibres sacramentals de Sant Pere de Terrassa i moltes escriptures van ser cremades per evitar qualsevol contacte o contagi. Molta documentació també particular va desaparèixer en aquestes dates.

Durant la pesta de 1589 s’instaurà a Terrassa la devoció a Sant Roc, patró contra les pestes i mortaldats derivades dels mals infecciosos. Una capella s’instal·là permanentment a l’antic portal de la Riera, que passaria a ser anomenat Portal de Sant Roc.

L’impacte d’aquesta pesta la coneixem gràcies a l’estudi clàssic de Salvador Cardús sobre la devoció a Sant Roc publicat el 1964.

Nou comentari