Quan era petita pensava en la gent gran com una etapa de la vida que veia llunyana, gairebé sense punts de referència, sense pensar ni tan sols que jo començava el meu procés de créixer. Amb els anys la perspectiva canvia, i envellir ja es percep com una realitat tangible, però també com un moment preciós de la vida que poc té ja a veure amb com es percebia fa unes dècades.
El temps passa i la vida va canviant. No és un tòpic, ja que la forma d’envellir també ha canviat. La generació actual de persones grans és aquella que ha hagut de lluitar i de reivindicar de joves i de grans, en dos moments vitals diferents i en dos moments històrics diferents. Potser parlem d’una generació que s’ha sacrificat molt pensant en el futur dels seus, privant-se de capricis, estalviant, apostant per construir un entorn millor després d’anys de foscor que prefereixen ja no recordar.
Algú va dir que en la joventut aprenem i en la vellesa entenem. I és cert. Aquesta generació ha descobert que es troba en l’etapa final de la vida (una etapa cada vegada més llarga gràcies a una major esperança de vida), però sense aquell sentit de resignació o de deixadesa. Al contrari, amb més ganes que mai, amb unes prioritats que canvien, amb més saviesa i amb més prudència. Amb ganes de fer allò que potser mai van fer els seus pares i mares, els seus avis i àvies: formar-se, viatjar, gaudir de la cultura o compartir temps amb les amistats. No pretenc idealitzar ni endolcir res. Soc molt conscient que també ens trobem en situacions de malaltia, de dependència o de soledat. Com a regidora soc la primera en posar aquestes necessitats damunt la taula i en treballar-hi tot potenciant i reclamant serveis públics de qualitat quant a salut, a habitatge i a recursos assistencials. Però també tinc clar que aquesta generació ens està ajudant a totes i a tots a trencar tòpics, prejudicis i fins i tot estigmes.
Fa uns dies em vaig creuar amb un grupet de persones, totes grans, que sortien de la universitat. Ho feien xerrant de forma animada, gesticulant i fins i tot compartint uns papers que, de ben segur, eren apunts de classe. Alguna cosa ha canviat.
Se’ns parla sovint de l’escletxa digital. I hi és, amb moltes persones grans “desconnectades” del món dels mòbils o els ordinadors, però cada vegada hi ha més emprenedors i emprenedores en aquesta generació que han après i han millorat en habilitats tecnològiques per poder-se comunicar amb fills i filles, netes i nets, amistats o fins i tot per connectar-se a les xarxes socials o per mirar una pel·lícula des de la tablet. Sí, alguna cosa ha canviat.
Envellir sempre ha estat un verb potser mal vist. Però ara parlem d’un envelliment actiu, protagonista, entusiasta i, permeteu-me el joc de canviar només una lletra, bell. De fet, el lema d’enguany del Dia Internacional de les Persones Grans és, precisament, “Equitat digital per a totes les edats” per seguir conscienciant sobre aquesta escletxa i per promoure una participació cada vegada més activa enmig d’una societat tan tecnològica com la nostra.
Envellir, fer-se gran, fer anys mai hauria de ser un motiu de discriminació. Se’n diu edadisme, quan algú considera que una persona gran ja no serveix, ja no és productiva (un concepte marcat per la productivitat econòmica, és clar), no està al dia o ni tan sols hem de tenir en compte la seva opinió. Superem aquestes barreres mentals, apartem prejudicis i eliminem connotacions negatives. Serà quan, com a societat, redescobrirem el valor, en molts sentits, d’aquesta generació que vol seguir dient la seva. Aquesta realitat l’hem de fer nostra. Hem d’assumir que tenim un nou escenari que ens involucra a tots i a totes com a societat. Sense tenir en compte les persones grans, la societat té un problema.
En la cultura japonesa i la seva forma d’entendre el món hi ha una paraula que algú va definir com la més bonica del món i que és Nankurunaisa. Dir-la ja és gairebé com una carícia, però el més bonic és el que vol dir: “Amb el temps tot s’endreça”. Quan ens fem grans, doncs, endrecem la ment, la nostra energia, les nostres capacitats, els nostres dons i la nostra possibilitat de seguir aportant i de seguir compartint vida.
