Tothom n ́ha sentit a parlar. La capacitat de seducció de la TV és brutal. El que bona part de gent ignora és que la capçalera/cantarella musical quan qualsevol cadena europea s ́hi connecta fou obra del músic barroc (del segle XVII) Marc-Antoine Charpentier. Exactament un preludi-rondó) utilitzat en tots els programes distribuïts mitjançant la seva xarxa. Avui, 24 de febrer, fa 317 anys que es va morir.
Concretament és un fragment del “Te Deum” que va compondre en motiu de la victòria de l ́exèrcit del seu país el 3 d ́agost de 1692, a la batalla de Steinkerque. S ́escolta de fa 65 anys, quan tingué lloc el primer certament musical de la UER. En una vessant diferent (la “futbolera”), passa quelcom semblant: allò que el poble coneix com “himne de la Champions” prové d ́en Georg Friederich Händel (“ Zadok the priest”, preparat en motiu de la coronació del rei anglès Jordi II). Reprenent el fil inicial, el Te Deum és un motet polifònic escrit per a orgue i conjunt instrumental. La tonalitat en “re major” converteix l ́obra en trepidant, engrescadora i vibrant.
Pels qui no tinguin nocions musicals, també referiré allò de la tristor de l ́únic himne nacional del món composat en tonalitat “menor”: “Els segadors”, de Catalunya. No és la primera vegada –ni tampoc serà la darrera– que advoco per triar “El cant de la senyera”, del mestre Lluís Millet. Sobre un poema del poeta Joan Maragall, s ́estrenà –a Montserrat– l ́any 1896, en la cerimònia de benedicció de la bandera catalana. Val a dir, però, que fou un encàrrec per a acoblar-lo com a himne de l ́Orfeó català. En paraules d ́un altre gran músic (Beethoven), “la música ha de fer saltar foc al cor de l ́home i llàgrimes dels ulls de la dona”. Els meus mots no valen gaire al costat dels seus. Afegiré, però, que la música que brolla del cor d ́un orgue de tubs empeny la feligresia a pregar amb més sentiment. Exerceix un rol fonamental en la litúrgia.
El gran organista Miquel Gonzàlez i Ruiz va presentar una tesi sobre aquest instrument (l’any 2017). En una entrevista publicada a “Catalunya Cristiana”, abocà opinions ben punyents. Com ara que, “a molts llocs, esdevé un element incòmode i anacrònic”. “Que “ha sofert una devaluació i menyspreu injustificable. Fins i tot, des d ́instàncies eclesials”. Encara més: “molts dels nostres preveres i altres responsables no veuen que la cultura i la música de qualitat són dos ingredients que poden complementar i atreure a la vida religiosa”. Reprenent el fil inicial, Charpentier també va destacar en el camp de l ́òpera on deixà una obra tan bonica com “Les arts florissants”. És una petita òpera de cambra. Té un perfil al·legòric, basat en rivets simbòlics i mitològics sobre les arts. Un conjunt de valors molt florents durant el regnat d ́en Lluís XIV. Pel que fa a temes de la Unió Europea de Radiotelevisió, passo olímpicament del nyap/invent d ́un festival com el d ́Eurovisió. Hi primen interessos comercials i de merchandising, totalment allunyats de l ́esperit musical original. Amb el greuge afegit que algun país — com Espanya– n ́ha volgut extreure rèdits polítics/patriòtics.
En tot cas, he aprofitat l ́avinentesa cronològica per a embastar un nou article amb rerefons cultural. Vull pensar que pot servir d ́alguna cosa… Si més no, sobretot pel que fa a l ́anhel de veure instal·lat un nou “equip de so” –“comme il faut”– en la catedral basílica del Sant Esperit de Terrassa. Per cert, val a dir que el proppassat diumenge (dia 21), s ́esqueia el quart centenari de la consagració del temple. Hauria estat, sens dubte, una data emblemàtica molt adient per a fer-ne l’estrena. Mentrestant, tanmateix, li ho haurem de preguntar al bisbe Josep-Àngel i al rector Mossèn Fidel. Després de tant de temps, amb tanta promesa incomplerta, tant d’hermetisme/sigil, sembla mentida que no s ́accepti una proposta molt senzilla, adient i efectiva: obrir un “compte d ́amics de l ́orgue del Sant Esperit/Terrassa”. Com s ́ha fet arreu del principat. Tant en època de vaques grasses com de vaques flaques. L’excusa de la “crisi” com a element d ́ajornament no s ́aguanta per enlloc.
