sss

Avui sacompleixen 20 anys des que uns desgraciats –mereixerien un epítet més dur- ens el van prendre. Començo a bastir larticle la una setmana abans no es publiqui. I se’m remou tot quan un xerraire president càntabre (Miguel Ángel Revilla) -a La Sexta/TV, el proppassat dia 5- volent passar full deia que “ETA no existeix…i, a alguns, els interessa remouren el tema perquè en treuen vots. Bildu és un partit legal i mels estimo més fent política que com estaven abans”. A ell i a tots aquells que laplaudeixen els etzibo que “perdono però no oblido”.

La van fotre molt i molt grossa! L’esposa den Paco (Encarna), les 2 filles (Laura i Noèlia, que aleshores tenien 19 i 14 anys respectivament) i el gran estol de membres de la família tenen dret a mantenir-se eternament ferms en un record i dolor emocionats. Mai ningú no els guarirà ni compensarà el buit dun adéu sobtat i macabre.

Fa aproximadament 60 anys que els seus pares -amb els seus 7 fills- emigraren a Catalunya, cercant un futur millor i fugint d’estretors. Vivien a La Carolina, al carrer “La escondida” (abans, “Mirador”), als peus de Sierra Morena.

En Paco -que va morir als 45 anys- shavia integrat perfectament al principat. Era un llauner contrastat, dibuixant, al seu rostre, un somriure contagiós constant.

Li trencaren, tanmateix, bruscament el 14 de desembre de 2000, a tres quarts d’onze del matí. Venia de fer un mos al “Bar Leonés” de la carretera dOlesa (a Terrassa), baixant de casa seva (a la carena que domina el barri del Roc Blanc, a Can Tries, adscrit al poble de Viladecavalls).

L’esclat tingué lloc a tocar del Pont de Vacarisses, a la confluència dels carrers Milans del Bosch i la Ronda de Ponent. Durant la nit anterior, els terroristes -quins covards més malxinats ! havien col·locat una bomba-lapa de ben poc pes a la seva furgoneta (una Citroën C.15).

La forta pendent de l’indret activà el sistema de pèndul dels baixos de la furgoneta amb la que pencava com un lladre. Quina “culpa” tenien ell i el munt de més de 860 morts arrabassats per la barbàrie cínica i repel·lent de tots els membres associats dessota les sigles d’ETA (Euskadi Ta Askatasuna / Pàtria basca i llibertat)? Què i com entenen el concepte de llibertat?

Precisament aquesta premissa fou la que va dur el nostre personatge a encabir-se a la política municipal de Viladecavalls, sense tenir-hi res a veure. Tenia ganes de fer coses pels altres, aportant la seva empenta solidària i rauxa extravertida pel bé col·lectiu, en el seu temps de lleure. Ja veiem què en va treure: lliurar la seva pròpia vida. Obviant el fet que hi hagi gent agnòstica, entenc que ací s’escau plenament una cita bíblica de l’evangelista Sant Joan: “No hi ha amor més gran que el daquell que dóna la vida pels seus amics”.

M’embolcalla una forta emoció en escriure aquestes breus ratlles. Des que ens va deixar, any rere any he procurat mantenir viva la flama del seu perfil vital. Ho sento com un “deute” contret amb ell.

Érem amics i antics companys d’escola, al pati dels salesians de Terrassa. Tenia tres anys menys que jo i anava a la mateixa classe del meu germà Mateu, malauradament mort a Andorra -el maig de 1978- en un accident de trànsit. En Paco sabia que tan sols hi havia un tema on mai no lligaríem caps o aproparíem postures: ell era un seguidor del Madrid i jo, del Barça. Aquest punt, però, no deixava d’ésser, fins i tot, l’excusa per a refermar i arrelar el nostre lligam.

Des de la sornegueria, ho fèiem possible. M’acomiado amb un petit extracte de versos d’en Miquel Martí i Pol. Un poeta que em té el cor robat des de sempre: “Ara és demà. No escalfa el foc d’ahir / ni el foc d’avui i haurem de fer foc nou. / Del gran silenci ençà, tot el que es mou / es mou amb voluntat d’esdevenir”… Ja pot estar ben tranquil perquè, en allò que mafecta, faré per tal que així sigui.

Nou comentari