Trobo “aberrant” l ́eterna picabaralla entre els governs de Madrid i Catalunya . Per contra, qui fa servir aquest adjectiu és el conseller Gonzàlez-Cambray, anunciant que presentaran un recurs contra la interlocutòria del 25% de castellà a l’escola.

Fa massa mesos que és al centre de la polémica, enfrontat –a tort i a dret– amb la comunitat educativa i els sindicats que la representen. Ha tensionat la corda de tal manera que no té la més mínima credibilitat. Quins pebrots!

He de dir que reparteixo les culpes “fifty-fifty”. Els d ́allí per manca de sensibilitat i els altres per victimisme crònic, ningú no fa els deures com cal. A l ́empresa privada, faria temps que els haurien acomiadat.

Mentrestant, el poble…a ballar-la ! Tant se me ́n fot el cas Pegasus i tots els altres serrells que l ́envolten.

Aquesta minúcia la considero la xocolata del lloro. Per damunt de tot, m ́interessa la marxa del país, l ́atenció pedagógica de l ́alumnat, la capacitat de gestionar polítiques i el màxim d ́avenços en matèria de progrés. No essent així, bon vent i barca nova ! Uns altres al seu lloc, exigint l ́assoliment dels objectius que el poble demanda. Sense contemplacions i el més aviat possible. No podem perdre més temps.

Hem d ́aplicar, fil per randa, la tesi de l ́adagi llatí “res, non verba”. Menys xerrameca, més resultats reals i concrets ! Més reptes assolits i efectius que no fum !

Certament,si hi ha una virtut o valor que no té és la diplomàcia. Quan va anunciar –sense avisar– les noves dates d ́encetar el proper curs escolar deuria pretendre que els mestres –en realitat, els sindicats, el majoritari USTEC al capdavant– no li avortessin la mesura.
D ́aleshores ençà, no s ́ha mogut un sol mil·límetre d ́una postura xulescament intolerant…

Sense que això pressuposi que prenc partit descarat a favor dels primers, tan sols voldria veure una escletxa de “cessions” o alguna concessió per la banda del polític. És ell qui, primer, hauria de fer palès un tarannà de bon interlocutor.


Com a català de soca rel, m ́enrogeix haver sentit opinions –fora del principat– on el qualifiquen de Josep “Botifler” Gonzàlez-Cambray. Si li han perdut el respecte arreu, de ben segur és que s ́ho haurà guanyat a pols. Quan ell mateix s ́adona que és incapaç de destensar
la corda, ja hauria d ́haver plegat. Passa, però, que la “mamella” és molt sucosa i, d ́on no n ́hi ha, no en pot rajar.


L ́octubre de 2020 –quan ocupava el càrrec de director general de Centres Públics de la Generalitat de Catalunya i president del Consorci d’Educació de Barcelona– obrava pensava ben diferent.

Es manifestà del tot favorable a mantenir les aules obertes, en plena pandèmia. Ho feia dessota l ́argument que la no-presencialitat no ofereix oportunitats idèntiques a tot l ́alumnat. Em pot dir per quins set sous, a hores d ́ara, tan se li ́n fot la vaga tan llarga dels centres?

Amb el greuge afegit que, a menys de mes i mig per a la fi del curs, el retorn de setembre es preveu més que “bèl·lic”.

“Morta la cuca, mort el verí”. Vull dir, doncs, que si ell es vol perpetuar absurdament al càrrec, el president Aragonès ja hauria d ́haver-lo cessat. Fins i tot, arribat el cas, agafant el bou per les banyes i assumint el propi màxim mandatari català la gestió del departament.

Quan es deixa podrir tot, el desencís abasta globalment el conjunt de la població. Aleshores, l ́efecte dominò fa acréixer el nombre de gent que s ́absté en les votacions… La qual cosa desemboca, agradi o no, en una alça brutal d ́opcions ultradretanes i feixistes.

Jo aniria bastant més enllà quan parlem de sentències. Quin partit polític català s ́ha preocupat aferrissadament de recuperar realment l ́estatut d ́autonomia de Catalunya de 2006 ? Després de 4 anys de força deliberacions i amb 7 esborranys de sentència, el TC va decidir
estimar parcialment el recurs del P.P. En concret, va concloure que catorze dels seus articles eren inconstitucionals. Per tant, nuls.

Gairebé 16 anys després, el més calent és a l ́aigüera… I així ens va. Tal vegada ací, doncs, s ́escauria –de ple– l ́adagi dels setze jutges i tota la seva cantarella. No essent així, anem enrere com els crancs.

Cada dia més sentenciats i amb el cap més cot, malauradament.


……………………………………………….Josep Ballbè i Urrit.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa