El divendres 3 de desembre de 2021 es va fer públic que el papa Francesc havia nomenat Salvador Cristau Coll nou bisbe de Terrassa. La seu estava vacant des de la presa de possessió de Josep Àngel Saiz Meneses a l’arquebisbat de Sevilla el dissabte 13 de juny. Amb la creació l’any 2004 de la noves diòcesis de Terrassa i Sant Feliu de Llobregat, Cristau va ser el primer Secretari General i Canceller de les dues. El 15 de juny de 2004 va quedar incardinat com a prevere a l’egarenca. El dia 1 de setembre de 2004 va ser nomenat rector de la parròquia del Sant Esperit i Catedral, i el 29 de setembre vicari general. Des de 2005 és membre del Consell Presbiteral, del Consell Pastoral Diocesà i del Col·legi de Consultors. Amb la creació del Seminari Major Diocesà de Terrassa, el 2006 va ser nomenat rector, i el 2008 delegat episcopal de Pastoral Vocacional. Entre 2008 i 2010 va ser administrador parroquial de la parròquia de Sant Cebrià de Valldoreix, on es troba ubicat el Seminari Diocesà.
El 18 de maig de 2010 va ser nomenat bisbe titular de Aliazira i Auxiliar de Terrassa. L’ordenació episcopal va tenir lloc el dia 26 de juny de 2010. El Col·legi de Consultors de la diòcesi de Terrassa el va escollir administrador diocesà el 15 de juny de 2021. La seva presa de possessió com a nou Bisbe de Terrassa està prevista pel dissabte 5 de febrer a les 11 del matí, a la Catedral Basílica del Sant Esperit.
Era un pas previsible que l’administrador diocesà fos el nou bisbe? O no tenia res a veure? Què creu que s’ha valorat de vostè per oferir-li aquest càrrec?
No del tot. Jo diria que entrava entre les possibilitats, però no sempre succeeix així. Són molts els cassos de bisbes auxiliars que després no han estat el relleu del bisbe titular. I si tenia res a veure el fet de ser administrador diocesà penso que d’alguna manera potser sí, però encara més el fet que vaig estar present en el naixement mateix de la diòcesi de Terrassa al costat del bisbe Josep Àngel, des del primer dia. Això, i els anys que he estat com a Bisbe auxiliar i el coneixement de la diòcesi han pogut certament influir.
Quan se n’assabenta i de quina manera? Qui li comunica? S’ensumava alguna cosa?
Més que ensumar m’arribaven “veus”, com les del patge “Xiu Xiu” aquests dies, que em deien que segurament seria jo el nomenat per la seu de Terrassa. Però va ser durant la setmana de novembre passat, en la que vaig estar participant a les reunions de l’Assemblea General de la Conferència Episcopal. Un vespre vaig rebre una trucada telefònica amb un número desconegut per a mi. Era el Nunci que em comunicava que el Sant Pare m’havia noment bisbe de Terrassa. L’endemà vaig poder parlar amb ell personalment i vaig escriure la carta d’acceptació adreçada al Sant Pare que és preceptiva.
Ocupa el lloc de Josep Àngel Sáez Meneses. Tothom diu que el tarannà de Salvador Cristau és diferent. I amb això no dic que es digui que és pitjor o millor. Seguirà les línies mestres del bisbe anterior? Es pot parlar de continuïtat? S’obre una nova etapa? De qui s’envoltarà? És a dir, quines seran les persones de la seva confiança?
Cadascú té el seu tarannà, i evidentment sí que s’obre una nova etapa, tant a la meva vida com a la de la diòcesi, encara que l’Església és una institució molt antiga, que té com a dimensió constitutiva la tradició, ja que intenta viure i transmetre. D’aquí ve tradició, el mateix i únic evangeli de Jesucrist. És per això que certament hem de parlar de continuïtat tot i que la vida ens planteja sempre reptes nous a cada moment, i puc dir que em sento ja ara ajudat i recolzat per persones de confiança que estic segur em seguiran ajudant, i que agraeixo sincerament.
Suposo que ja té marcades uns prioritats. Quines són?
És aviat encara, les prioritats s’han d’emmarcar en alguns paràmetres, entre la continuïtat i la novetat. Prioritat absoluta ha de ser la de l’evangelització, i sens dubte partint de l’Evangeli de Jesucrist viscut en la seva Església. Sense Església no hi ha Jesucrist, o al menys no el veritable Crist que ens ha revelat qui és i com és Déu. Un altre aspecte molt important són les línies i prioritats que ens ofereix l’Església en aquests moments. Em sento molt proper al Papa Francesc com ho he estat amb tos els anteriors Sants Pares també. Molt proper al seu pensament, a les seves inquietuds i a les seves paraules que tenim en abundants documents com per exemple el d’Evangeli Gaudium, “l’Alegria de l’ Evangeli”, la primera Exhortació Apostòlica del Papa Francesc. I un altre element a tenir en compte és el moment present, les necessitats d’aquest món nostre, els seus reptes, que són molts i urgents, com la crisi econòmica que continua, la situació tan estranya que ens ha provocat la pandèmia que encara tenim, la secularització de la societat i de la cultura.
El bisbat és el de Terrassa, però hi ha una segona ciutat molt important. Veu certes gelosies? Tem certes gelosies? Creu que els terrassencs no volem que res se’n vagi a la ciutat que hi ha al costat? I permeti’m que no en mencioni el nom.
A la diòcesi de Terrassa i hi ha moltes ciutats, tant al Vallès Occidental com a l’Oriental, i també moltes viles i pobles importants. Però no, no temo gelosies. Conec el que es diu de certes rivalitats entre dues ciutats importants de la diòcesi però penso que amb bon humor es pot parlar de moltes coses. És molt important el bon humor.
Falten capellans. Sembla que és una evidència. Per quina raó, què es pot fer i quina solució es dona o es pot donar per cobrir les necessitats?
És evident que falten sacerdots. Ha estat així des del principi de l’Església. Jesús va dir “La collita és abundant, però els segadors són pocs. Pregueu, doncs, a l’amo dels sembrats que hi enviï més segadors”, ho diu a l’Evangeli de sant Mateu. De fet, quan l’Església va començar eren només onze apòstols i els va enviar a tot el món a predicar, a batejar i a ensenyar el missatge de l’ Evangeli. Sempre ha estat així, el que passa és que estàvem acostumats a veure molts capellans a les parròquies. Però això ha canviat, el món ha canviat també. Per cobrir les necessitats pastorals haurem de ser creatius en buscar solucions. Amb tot, el lloc i el paper dels laics no és suplir als mossens sinó exercir la seva missió com a batejats, assumir les responsabilitats que els pertoquen pel baptisme que han rebut, i ja s’està fent de mica en mica. El problema de l’escassetat de sacerdots és un problema de falta de fe, i per això és urgent evangelitzar.
No sé si se sent incòmode amb el que ara li preguntaré. Les dones han de tenir un paper més rellevant en l’Església catòlica? Creu que s’haurien de poder ordenar i exercir el sacerdoci?
Diria que hi ha una confusió, perquè de vegades es veu el ministeri dels sacerdots com un poder. I no és, no ha de ser un poder, sinó un servei. I tots, homes i dones, tenim en l’Església una missió de servei dins de la comunitat. La dona té igual dignitat i també responsabilitat que l’home. Tots els batejats formem el poble de Déu, la família de de Déu i, com dins d’una família, cada un te una funció, una missió. I totssón importants i tots són necessàris. Certament, també la dona ha de tenir el seu lloc en l’Església encara que no necessàriament el ministeri ordenat. El Papa Sant Joan Pau II va publicar un document en el que afirma que l’Església no es reconeix amb autoritat per canviar el que tenim a l’Evangeli, i el que tenim és que Jesús va escollir homes per fer-los Apòstols… i, de fet, Jesús va introduir moltes novetats a la seva cultura, però no aquesta.
L’Església catòlica té una manca de vocacions, però diria que és quelcom generalitzat a totes les confessions religioses si més ni en el món occidental. La gent ja no creu en Déu? Pel que conec sí que es un fet generalitzat a moltes religions.
El tema però, com he dit abans, no és tant la manca de vocacions sinó la manca de fe, la secularització que suposa la marginació de Déu de la vida social, familiar i política del món i de la societat actuals. Si falta fe, manquen vocacions.
Si li diuen que l’Església està ancorada en el passat, que respon? Vostè té mòbil, mail, whatsapp, Telegram…? Aprofitant l’avinentesa, què n’opina de les xarxes socials?
No crec que l’Església estigui ancorada en el passat, encara que hi ha qui ho veu així. Si el que volem dir és que estem centrats en l’Evangeli, llavors pot ser sí. LEsglésia, als anys seixanta, va celebrar un concili ecumènic, és a dir universal, i va renovar gairebé del tot les seves formes. El contingut no es pot canviar perquè deixaríem de ser el que som, perdríem la nostra identitat. Però les formes es van adaptant al pas dels temps. A més, cada quatre anys es celebra una sínode de bisbes representats de tota l’Església, i es tracten tots els temes que són d’actualitat. Això no és estar ancorat en el passat. Quant a les xarxes socials, és clar que són una realitat del món present, han entrat a formar part de la nostra vida. Com el telèfon o viatjar en avió o en alta velocitat. Com en tot, tot depèn de l’ús que se’n fa, i les xarxes socials poden fer molt bé i poden ajudar molt i poden fer molt de mal també.
Porta molt anys a Terrassa. Quina és la visió que té el bisbe d’aquesta ciutat?
Sempre he vist la ciutat de Terrassa com una ciutat dinàmica, treballadora, industrial i amb molta vida. Els primers temps aquí em va sorprendre i admirar la capacitat de col·laboració entre institucions molt diverses, des de les culturals, eclesials, esportives, econòmiques i polítiques també.
Aprofito: li agrada al bisbe la façana de la catedral?
No sempre es pot escollir la cara dels nostres familiars i amics, i són els nostres familiars i amics i els estimem tal com són. Jo estimo el Sant Esperit des que vaig arribar a Terrassa: Ja abans de ser bisbe m’hi sentia, i m’hi sento molt com a casa meva i l’estimo.
Si no vaig errat, li agrada el futbol i és seguidor de l’Espanyol? Com va anar això?
Sincerament, m’agrada veure un bon partit de futbol com també d’altres esports. En realitat no sóc seguidor de cap club esportiu. De vegades dic que vaig amb uns i de vegades altres, segons amb quin contrari juguin. Ja veu que li sóc sincer.
Què li agrada fer a Salvador Cristau quan té temps lliure, si és que en té? Quines són les seves aficions?
Uff … , temps lliure! Fa temps que no en tinc gaire de temps lliure. M’agrada passejar per la ciutat, veure les cares de la gent, i de vegades ho faig. També per la muntanya, si els meus genolls m’ho permeten. Vull dir passejar. M’agrada la música clàssica, sobre tot la del barroc. Sempre que estic sol i puc ho faig. Des de petit els meus pares em portaven a concerts, sobre tot al Palau de la Música de Barcelona, on vivia.
I, per acabar, llenci un missatge a la ciutadania de Terrassa, als creients, als ateus, als agnòstics, als crítics amb l’Església…
Primer de tot dir que sóc fill de Barcelona però que voldria ser-ho també de Terrassa, encara que també de tots els altres pobles, viles i ciutats de la diòcesi. I sobretot que, encara que alguns terrassencs no ho saben, Déu estima Terrassa i els seus ciutadans, els creients i els no creients. I que encara que de vegades pugui semblar que vivim en un món complicat i amb núvols de tempesta, de debò que Jesús ha vingut ha portar la llum, la joia, la pau i la veritable fraternitat entre els homes. No ho podem pas oblidar, no ens ho podem perdre, som a Nadal.
