La Sagra Pérez (34) és toledana de naixement, però rubinenca d’adopció. Quan va acabar la universitat es va establir a la ciutat vallesana amb la seva parella, Josep, amb qui ha creat el pòdcast de futbol Golstàlgia. Va estudiar ADE i es dedica al màrqueting, tot i que la seva major passió és crear contingut per xarxes socials. Sota el nom de “Somiadora”, a TikTok, Youtube i Instagram la Sagra parla d’autoestima i de salut mental i explica les seves experiències de vida amb la intenció d’ajudar als nois i noies joves que puguin estar patint burles o discriminació pel seu aspecte físic.
Parli una mica de vostè, com arriba una toledana al Vallès?
Fa vuit anys vaig trobar aquí un treball amb el qual tinc estabilitat i em vaig venir amb el Josep, que és rubinenc. S’està molt bé al Vallès. Rubí em recorda molt a Toledo; potser no té la mateixa bellesa, però sí la comoditat de viure en una ciutat petita. Vaig estudiar ADE, perquè em van dir que no em faltaria treball i tindria moltes sortides laborals. Spoiler: no és ben bé així… Però amb el temps vaig descobrir que m’apassiona el màrqueting i també crear contingut a Youtube. Així que el 2012 em vaig obrir un canal.
¿Què és “Somiadora”?
He estat durant anys fent contingut a Internet sobre maquillatge i ensenyant compres. Un dia se’m va ocórrer fer vídeos sobre roba de talles grans. Em feia molta vergonya sortir als vídeos a cos sencer, però era el que millor acceptació tenia i el que més veia la gent. Hi havia persones que em deien “gràcies per fer-ho”. El 2020 va ser l’any de la meva catarsi i quan va canviar tot. Per la pandèmia, que no va ser la causa, però si la gota que va fer vessar el got. Va ser com tirar una pedra en un got ple d’aigua i va esquitxar per tot arreu. Vaig estar un temps sense publicar vídeos, i vaig veure que amb el que feia no em sentia plena. Ni tampoc tenia la connexió que volia tenir amb el meu públic. I vaig pensar a deixar-ho.
No ho va fer
Un dia, parlant amb la meva germana, li vaig preguntar que què pot agradar més de mi i què pot diferenciar-me de la resta. I em va dir: “la teva història”. Des de llavors al meu canal em dedico a explicar pinzellades de la meva vida i a parlar del que he après sobre l’ansietat i sobre tenir un trastorn de la conducta alimentària (TCA).
Hi ha de molts tipus, però en el meu cas és que tractava de calmar els símptomes d’ansietat anant a la nevera. El menjar era el meu calmant. I amb teràpia he après que no ha de ser així. I he vist que s’ha de profunditzar per veure què hi ha a sota: moltes pors, emocions que no vols dir, records i traumes que has de gestionar… Jo vaig créixer a Toledo als anys noranta i als dos mil sent una persona grossa. I quan he estat a dieta he encaixat en certs perfils, però que tot i això no he estat feliç com m’hauria agradat. I amb teràpia estic aprenent a veure més enllà.
Deia que la pandèmia ho va empitjorar tot…
Arran de la pandèmia, l’ansietat em va devorar i no em va deixar portar una vida normal. Estàvem confinats i ningú tenia una vida normal. Però en el meu cas tenia tanta por que no volia tornar a la vida normal. Tenia pànic. Un dia, amb la desescalada, vaig tenir un atac d’ansietat anant a Correus. Això va ser la punta de l’iceberg. Tot i que 2020 va ser el començament, vaig veure que hi havia moltes coses del passat que no estaven bé.
Per altra banda, amb l’ansietat, a quanta gent la pandèmia no l’ha atropellat de forma que encara necessita ajuda? Jo mateixa encara vaig a teràpia. No m’avergonyeix dir-ho, tot i que al principi sí, per por que la gent pensés que estava boja. No és així; per qui vol curar-se, allò que és sa, és anar a teràpia. Amb el temps he vist que no estic sola. No m’estava passant només a mi. Parlant amb altres, t’expliquen que també tenien por a sortir, a emmalaltir, a contagiar-se i a perdre éssers estimats.
Per què aquest nom pel projecte? És una persona somiadora?
Sempre faig una comparació amb la meva parella. Josep [Vives] és més terrenal i jo estic sempre als núvols, amb moltes il·lusions.
Quina dualitat quixotesca, això és un bon equip
[Riu] Exacte, i a veure si també ens passarà que Sancho es quixotitza i el Quixot es desquixotitza. El nom sorgeix perquè el 2012, quan vaig crear el canal, jo era molt fan d’Adele. Hi ha una cançó seva que és Daydreamer, i vaig pensar que era molt bonic. I en català encara ho és més. Visc il·lusionada amb somnis. Alguns, per sort, s’han complert. Altres, per desgràcia, no ho fan. Però aprens a la vida que has d’acceptar que no passarà. I hi ha altres que no els esperes i arriben, altres que estan per complir… I a vegades els somnis també canvien.
Somiadora és un projecte multimèdia, amb vídeos a Youtube, Instagram, TikTok… Com porta a la vegada tantes plataformes?
Ara Youtube el tinc més parat. El format que estic potenciant és el de vídeos curts, com a màxim píndoles de 5 minuts. Això funciona bé a TikTok i Instagram, que és en el que m’he centrat aquest any. El públic al qual vull dirigir el meu missatge és consumidor d’aquestes plataformes. El que faig és per totes les edats, però sobretot per joves, que són més vulnerables davant els problemes de salut mental i trastorns alimentaris.
Creu que compartir les seves experiències pot ajudar a altres persones en una situació similar?
Totalment. Ara sento que estic ajudant als altres amb el meu contingut, que és una cosa que sempre m’ha agradat. El meu missatge serveix perquè altra persona es pugui sentir millor. És el que em mancava abans, que feia que no em sentís del tot plena amb el contingut que feia, i el que més m’uneix amb el meu públic.
Quan faig el meu contingut penso en mi mateixa amb deu anys. En la Sagra que va viure als noranta i dos mil, quan no es parlava de TCA, d’ansietat o de salut mental. Pensava que són coses que només em passaven a mi, però quan ho parles públicament veus que no estàs sola, que moltes altres persones també ho han viscut. Ara tinc l’oportunitat de parlar amb la gent jove que pot estar passant per situacions similars i que es poden sentir perduts, a les plataformes en les quals ells es mouen. També tinc seguidors que tenen la meva edat o més i se senten identificats perquè també ho van viure.
A vegades associem Instagram a un lloc de culte a la vanitat i la imatge. És interessant aquest enfocament d’utilitzar la mateixa eina per fer front això amb una vocació ètica
Per mi, fer contingut a xarxes socials implica generar quelcom valuós, no només entreteniment o divertiment. Per exemple, ara hi ha una tendència a TikTok que és el ball de Wednesday Addams a la sèrie que han fet nova a Netflix, i vaig pensar a fer un vídeo explicant la meva història amb la roba negra, que era la utilitzava a la meva adolescència per veure’m més prima. És un entreteniment, però també aporto això per a qui li pugui servir. Quan em diuen “m’agrada el que has escrit” o “m’he sentit igual” és una gran satisfacció.
La visibilitat és important, l’hauria agradat tenir un referent com podria ser vostè per persones joves que pateixen els mateixos problemes?
Sí, amb 16 anys. Ara que em diguin grossa, m’és igual, els hi diré “molt bé, tens ulls”. Amb 34 anys superes moltes coses, com que et mirin pel carrer o que facin comentaris. Tens molta més seguretat en tu mateixa i confiança. Però amb 16 anys em matava, em feia mal. I per això feia coses que ara sé que no eren sanes. Llavors no hi havia tantes xarxes socials, només Messenger. Els meus referents han estat com a adulta, recents.
Penso en com de petita jo volia ser cantant i els referents llavors eren Britney Spears o Cristina Aguilera. Vaig pensar que mai podria cantar sent grossa. Després van aparèixer Adele o Rosa López. El tractament que es va fer llavors de Rosa i el seu cos va ser horrible.
També hi ha hagut molt desconeixement i s’ha parlat molt poc de trastorns alimentaris, de bulímia, d’anorèxia, d’addicció al menjar o de trastorn per afartament. Penso també en totes les persones que encara no han arribat a un punt com el meu, i els complexos que poden tenir encara. No només joves, inclús gent gran que pot sentir inseguretats i tenir conductes nocives envers ells mateixos. Perquè els han educat durant molts anys en què s’ha d’estar prim. També amb altres temes, com persones dins l’espectre autista o persones amb la SIDA. No vull ni dir les coses que se’ls deia… La humanitat ha pres més consciència.
Hem millorat una mica?
Una cosa que s’ha guanyat molt des dels 80 i 90 és en empatia i en la persecució del bullying. Abans inclús els professors l’encoratjaven. Jo de petita a Toledo no vaig patir violència física, però sí burles. Vaig fer un vídeo de broma a TikTok fa poc que deia “si em donessin un minut de vida per cada vegada que m’han dit grossa”, i sortia cantant la cançó que diu “I’m gonna live forever”. Gràcies a les creadores de contingut a xarxes socials s’ha començat a parlar més i millor de tot això. I a través d’aquesta divulgació vaig veure que potser d’allò que parlaven és el que em passava a mi també i no havia estat conscient. Després m’ho va confirmar un professional.
Els creadors de contingut no són substituts d’un professional de la salut mental o d’un metge
Clar, explicar aquestes coses no és una teràpia, no és la meva intenció ni serveix de substitució d’un professional. El que vull és que et sentis identificat amb el que faig. Pots ajudar per pensar en el que tens o et passa, però t’ha de tractar una persona qualificada.
La icona representativa del seu canal i xarxes és una papallona. Hi ha un simbolisme deliberat enrere?
En un primer moment ho vaig posar perquè m’encanta. Després l’he tret un sentit més místic, que és la transformació. Una papallona és primer una eruga. Després, una crisàlide. La pandèmia ha estat com el meu procés de crisàlide, on he après i m’he transformat. La meva transformació no és tan visible com les ales d’una papallona, però està aquí, he canviat per dins i fet una gran evolució. Tinc coses amb papallones per tota la casa. De fet, la gent ja l’identifica amb mi. Em fascina.
Costa parlar d’experiències i emocions tan personals de forma pública?
Molts aspectes de la meva vida privada m’agrada tenir-la fora del que publico a les xarxes. I sabia que si enfocava el contingut en això era com un salt al buit, i em podia emportar algun disgust. Però també mesures el que publiques. I saps on està el límit. Penso molt tot el que publico abans de fer-ho. Primer ho escric en un paper, després faig el vídeo, edito i ho publico. Hi ha diversos filtres, i moltes coses queden fora si penso que m’estic passant. El quid està a trobar un equilibri: no ser molt personal, ser generalista i deixar fora certa informació si pot portar problemes.
Sempre m’ha fet por explicar les meves coses personals i parlar dels meus sentiments en públics, he estat molt introvertida. I tenia por que vinguessin molts haters criticant.
Té haters? Com ho porta?
Generalment, no tinc crítiques, però de tota manera és quelcom que escapa al meu control. Així que no tinc perquè estar donant-li voltes. Potser pots sentir-te malament en un moment donat per tenir un comentari negatiu, però forma part del joc. Quan una persona grossa defensa estimar-se un mateix o el no fer burla, i denuncia que hi ha certs aspectes de la societat que són nocius, no li encaixa a tothom i entres en un terreny de mines.
Un vídeo on vaig tenir moltes crítiques va ser sobre la sèrie La que se avecina, a on no em va agradar que es burlessin d’un personatge amb un TCA i de la forma en què es va tractar el tema i ho vaig dir. Es va fer viral i em van dir que tinc la pell molt fina. És graciós, és humor, sí. I, de fet, hi ha coses de la sèrie m’agraden. Però també puc expressar que no m’ha agradat l’enfocament que es va fer. Per altra banda, m’arriba tant de bo, que allò dolent se m’oblida. Vaig tenir uns 500 comentaris de haters, però també 5.000 likes i comentaris positius.
Què pensa de la literatura d’autoajuda?
No m’acaba d’agradar i no m’ha funcionat. Jorge Bucay se’m queda curt. Si associes autoajuda amb Mr. Wonderful, doncs això no em funciona. “Avui pot ser un gran dia”. O no. Pot ser que sí o pot ser que no, però tu viu el dia i ja veure’m com surt. Intenta fer-ho el millor que puguis, però hi ha tantes coses que no depenen de tu… S’ha de ser una mica realista. No és un “tu pots amb tot”, és més aviat, un “vinga, tu pots; però si no pots tampoc passa res, no caurà el món”. Un enfocament en el que és positiu, però també realista i sa.
Com a “Somiadora”, algun somni que tingui i vulgui compartir?
M’agradaria viure de fer contingut a xarxes; tenir un altaveu major i poder explicar la meva història a més gent. I també tinc una il·lusió que és escriure llibres per explicar històries i aquestes experiències.
