En el darrer programa de la Marató de TV3 del 19 de desembre no van tenir més remei que parlar de la “Salut Mental”, ja que comença a ser d’una irresponsabilitat majúscula, seguir obviant aquesta realitat que castiga a la nostra societat.
Evidentment, i com era d’esperar, en el programa de TV3, es va obviar bastant els determinants socials de la salut. Es va pasar molt de puntetes sobre els eixos d’opressió i discriminación causants de moltes situacions de patiment. No es pot, des de la primera cadena pública del país, despertar massa la consciencia crítica dels ciutadans i ciutadanes, no fos cas que es rebelessin contra el poder a la recerca de “justicia social”.
L’aillament i discriminació que pateixen les persones
afectades per alguna enfermetat mental, es de
jutjat de guardia.Moltes vegades són persones amb
situacions de dependencia que han de viure amb
pensions de discapacitat que amb prou feines
arriben als 400 euros.
Segons algunes xifres publicades , al 2017 a l’estat
espanyol el 85% de les persones amb un grau de
discapacitat en Salut mental, estaven a l’atur
A Catalunya, aquesta franja de població era de
25.000 persones l’any 1998 i de 118.000 l’any
2020.
La situación actual de la Pendemia ha emfatitzat la importancia del context i de les condicions materials sobre les emocions així com l’abordatge col·lectiu dels malestars.
L’angoixa i l’ansietat són els principals malestars de
les persones afectades per situacions de
vulnerabilitat extrema. Entre el 2008 i el 2019 ,
prop de 700.000 persones van ser desnonandes als
Països Catalans. El patiment de cadascuna
d’aquestes persones i famílies está invisibilitzat
totalment i i t’indigne veure la insensibilitat a l’hora
d’actuar de Jutges, agents judicials, alguns
funbcionaris i els poders polítics..i de molta gent
(massa).
El sistema de dominació i el sistema “Capitalista”
ens empeny a vides individualistes, que ens fan
oblidar la comunitat i ens aillen.
Segons l’Agència de Salut Pública , el 88 % de les
dones i un 71% del shomes en situación
d’emergencia habitacional , tenen una mala salut
mental.
La situación de desgast i desvastació de la salut
mental de la clase treballadora ( especialment
dones i persones migrants ) hauria de ser una qüestió política de primer ordre. Però crec
que al sistema ja no li interessa ( si no ets capaç
de resistir les lleis del mercat, es que ets
“feble” no ens intereses…necessitem
consumidors i consumidores snese escrupols..)
Sinò digueu-me perque no s’actua (tenint capacitat
per a fer-ho) sobre l’aillament, la sensación de
desemparament, de por, i d’inseguretat, combatent l’individualisme salvatge que les alimenta? Per què?
En els darrers mesos, un grup de tretze persones
“grans” (m’agradaria que aquestes cometes
incloguessin l’admiració al significat de la paraula
grans), m’han donat l’oportunitat de participar en
un Grup d’Ajuda Mútua per a persones de més de
60 anys, dedicat al treball emocional per a la
recuperació de la il·lusió després de la pandèmia;
activitat que portava per títol “Final de la pandèmia.
Vull il·lusionar-me de nou!”.
