Una de les frases dels tertulians que segurament ha triomfat més durant la pandèmia ha estat: ha vingut per quedar-se. El problema és que l’apliquen a moltes coses i en general amb poc rigor reflexiu. No obstant això, és cert que algunes coses han de venir per quedar-se, tot i que ja havien estat amb nosaltres. Després del confinament i fins que no tinguem una vacuna, la gran novetat a les nostres ciutats ha estat el boom de les terrasses. Els que no en tenien les han demanades i els que han pogut les han ampliat.
S’ha considerat el millor mecanisme per pal·liar la crisi en el sector de la restauració, tot estava al seu favor amb l’arribada de l’estiu. Els ajuntaments ho han facilitat i els veïns ho han tolerat perquè l’ús de l’espai públic sempre implica cessions per part dels que viuen més a prop. Per això podem dir que aquest estiu ha estat el de les terrasses. Tothom ha fet alguna cosa per suavitzar aquesta crisi, però realment ha estat així? Les terrasses representen una ocupació de l’espai públic, majoritàriament voreres de carrers, passeig, rambles, avingudes o places.
L’espai que s’havia recuperat per als vianants en els últims anys s’ha cedit als establiments perquè puguin instal·lar les seves terrasses i, aquests ho han fet d’una manera diferent. Alguns no han dubtat a enganxar enormes tendals al terra, altres han col·locat testos per delimitar l’espai o han creat parets de plàstic i fins i tot han amenitzat l’espai amb música. Un ús privat d’un bé públic admissible perquè tots hem de facilitar les coses per a una recuperació econòmica ràpida. Però tots han actuat de la mateixa manera? Recordo de jove com quan acompanyava a ma mare a la nostra sabateria, el primer que feia era escombrar i fregar tota la botiga però també tota la vorera davant de la nostra porta. Fins i tot regàvem els dos arbres que hi havia. Aquest hàbit s’ha perdut.
Moltes persones consideren que perquè paguen impostos, taxes, tenen dret a embrutar i no netejar. Fals! Quan embrutem la ciutat estem embrutant també l’espai d’altres persones. És per això que em crida poderosament l’atenció quan veig establiments amb terrassa que no netegen el terra, que deixen que les voreres estiguin cada dia més brutes, que no escombren ni freguen tot el que anem llançant a terra mentre gaudim d’unes tapes o àpats. Porqueria que es va acumulant esperant que l’ajuntament faci la neteja o que plogui.
Doncs no! Hem de dir que no ho podem deixar passar. Aquesta responsabilitat per l’estat d’aquest espai privatitzat però públic recau en els propietaris de l’establiment que haurien d’escombrar abans de tancar i fregar el terra a l’hora d’obrir. Com a veïns, com a usuaris d’aquests establiments, hem d’exigir aquesta mínima dedicació que diferencia entre respectar o no als teus veïns i veïnes, als seus clients i al barri. Respectar-nos perquè tots estem ajudant a superar aquesta nova crisi i no, no hem de callar. No dir-ho no ajuda a ningú, ens fa mal a tots. Segurament hi haurà alguna veu que digui que ja ho han de fer, o que ja ho fan. Segur, potser, no obstant, si escric aquest article és perquè per la meva condició de candidat al PSC de Terrassa algunes persones m’han demanat que faci alguna cosa, que ho denunciï davant l’opinió pública. Ningú demana sancions sinó responsabilitat i, si es produeix aquest incivisme, saber que el nostre ajuntament no ho deixarà córrer i actuarà.
