En Santi Miralda Escudé ens va deixar ja fa tres setmanes, de manera molt inesperada. Només amb cinquanta-tres anys. Una persona tan estimada, intel·ligent, esportista i discreta no és habitual.
Li agradava molt la muntanya, els mapes i córrer. Ho dic en aquest ordre perquè un dia em va explicar com s’havia aficionat tant a córrer: Des de petit molt sovint sortia a peu de casa seva, a les Pedritxes, per anar explorant camins del parc natural, seguint el mapa de l’editorial Alpina que teníem tots quan no hi havia mòbils. Aprofitava per anar corregint i completant el mapa, perquè veia que hi faltaven rutes o que algunes no estaven ben dibuixades. Fins que va arribar el dia que ja havia repassat tots els itineraris propers, i per poder continuar ampliant el mapa, i arribar a casa a l’hora de dinar, havia d’anar i tornar corrent fins al punt on l’havia deixat la darrera vegada. Té gràcia, però segur que és veritat. Va acabar guanyant la Matagalls-Montserrat diverses vegades.
Va ser també un dels fundadors de l’esplai CEPITU, on va fer de monitor molts anys organitzant rutes i colònies d’estiu. Justament feia molt poc que acabàvem de celebrar junts, amb molts altres companys de les diverses generacions de monitors, els quaranta anys de l’entitat. També vam coincidir per feina. Tot i ser enginyer de telecomunicacions i haver treballat en el sector tecnològic, el Santi va fer el salt cap al sector de les llengües, com a responsable de la FIAC, obrint un nou centre a Sabadell i reformant la primera seu de Terrassa. Ciència i lletres, com els homes del Renaixement.
Amb ell i els meus companys de feina i amics vam pujar moltes muntanyes, com el Posets, la Pica d’Estats -la més alta de Catalunya- o el Toubkal -la més alta del Marroc- que per ell eren un passeig. Li agradava molt caminar, era fàcil coincidir amb ell per Sant Llorenç del Munt… això sí, ell ja portava sempre vint quilòmetres fets quan te’l trobaves.
Em consta que tothom el troba a faltar, i que els seus amics li han anat fent petits i discrets homenatges: amb els amics de l’escola vam fer una pujada a la Mola en record seu, els companys del CEPITU plantaran un arbre en memòria seva, els companys de feina van dir de dedicar-li el darrer cim del Pirineu que vam fer.
