A la Plaça Vella i al Raval de Terrassa, tenim punts concrets on es troba ben marcat el punt exacte on hi havia la muralla de la vila. Situant-nos al segle XVI, arran de la mateixa existia l ́hospital “Sancti Spiritus”, que acollia els forasters que arribaven malalts. Val la pena refrescar la memòria de la gent amb l ́argument del “vot de poble” fet –a Sant Roc– el 1588. D ́aleshores ençà, cada any, el 16 d ́agost es duu a terme per commemorar l ́eradicació de la pesta bubònica. Per a situar-ho tot encara millor, els historiadors ens recorden que el temple –amb el mateix nom– s ́edificà a prop del Castell/Palau de Terrassa. Fou presó fins el segle XIX..i la seva famosa Torre, l ́única estructura que romangué dreta després d ́enderrocar-lo (1891). Les obres del temple s ́encetaren l ́any 1573. Vint anys més tard, s ́hi traslladà el Santíssim des de la capella del centre sanitari, que era a tocar.

L ́any 1601 s ́erigí com a parròquia de la ciutat. Les obres, però, no s ́acabaren fins el 1616. Finalment –aquest 21 de febrer fa 400 anys– es procedí a la primera consagració de la basílica, per part de qui aleshores era abat de Montserrat: l ́egarenc Josep M.Costa. Gairebé 300 anys després, un altre afamat terrassenc assolí idèntic càrrec: Antoni Maria Marcet Poal (des de 1913 a 1946, en que moria). Aquest punt gairebé tothom el té clar, en base al fet que té dedicada una avinguda en la guia de carrers de la bella Ègara. La segona dedicació del centre religiós tingué lloc el 10 de desembre de 1950, després que un malaurat 21 de juliol de 1936 fos profanat en esclatar la guerra civil espanyola. L ́acte fou presidit pel llavors bisbe de Barcelona, Gregori Modrego. A l ́antigor, la parròquia oficial de Terrassa (amb una població aproximada de 1.000 persones) era la de l ́antic poble de Sant Pere.

El camí/tram fins allí era tortuós i feixuc, la qual cosa ajudà a suavitzar entrebancs burocràtics per aixecar-ne una de nova. Esdevé un exponent del gòtic tardà català. La capella del Santíssim, però, és d ́estil modernista, obra d ́en Lluís Muncunill. I l ́atri , neogòtic. Sense ànim de polèmica, sento discrepar frontalment amb la la línia/estil de la reforma de la façana, ara fa 22 anys. Crec sincerament que mai no s ́hauria d ́haver tapat el seu vitrall circular. El criteri selectiu de l ́arquitecte i dels preveres responsables del conjunt no va reflectir massa encert. A banda que l ́amalgama d ́estils “mareja” prou, la conjunció de tonalitats cromàtiques grises amb altres de color beige fa mal d ́ulls. En to rialler i desenfadat, faré una metàfora; jo mateix –que no tinc gaire cura a l ́hora de combinar tons quan em vesteixo– sé prou bé que es tracta de dos tints més que dissonants.

Finalment, diré que m ́hauria agradat brindar, amb cava –aquesta data d ́avui, just encetada la Quaresma– per a gaudir del so d ́un orgue tubular nou i adient al volum del conjunt. Fa més de 10 anys que se ́ns va prometre i encara marxa tot més lentament del què tots voldríem. Sobretot els qui “vivim” la música de l ́instrument més complert de la història amb rauxa, sentiment i espiritualitat.

Nou comentari