“Nosaltres mateixos som el nostre pitjor enemic. Ningú no pot destruir la humanitat, llevat deella mateixa”. Aquest pensament den Teilhard de Chardin (un jesuïta francès ja desaparegut) pren un sentit màxim en lentorn actual de la COVID19…Em ve de gust encetar aquest article justament avui, el dia que –exactament fa 9 anys– ens deixava en Joan Agut i Sanz: un nom que no necessita cap mena de presentació a Terrassa.

Mai ningú no sendurà el seu record. Tinc lesperança, però, de veurel publicat demà. Tot i no haver-lo tractat massa –també tibant den Teilhard– en Joan “no era un ésser humà amb experiència espiritual. A linrevés, era un ésser espiritual amb experiència humana”. Ho certifiquen els centenars de treballadors que van formar part del planter de la seva empresa (“ca lAgut”). Una gran família on es conreaven els valors humans abans que no pas la pròpia exigència laboral o professional. Era persona entranyable, oberta, empàtica i amic dels seus amics. Podia fer seu, alhora, uns dels milers de versos del poeta de Roda: “em sé perdurable / en les coses que em volten / i sé que algú, en el temps / servarà el meu record”… Només faltaria que no fos així !

La fermesa, fondària i substància del seu tarannà encisava tothom. Era tan vital que el seu compromís amb els de casa, amics i allò que feia olor a terrassenquisme ho amarava tot. Lempenta que imprimia a la seva tasca seduïa i arrossegava lentorn. Res no se li resistia, perquè tot ho veia a labast, amb esforç, rauxa, empenta i emprenedoria. Tothom el recorda amb estima i emoció. Duna forma especial, la família de sang té ben present –de per vida– el moment de la seva elegia, als 80 anys. Tot allò que emmarcà la “finestra de la seva vida” contenia –en paraules del poeta de Roda– entestat “a donar-li sentit i plenitud, a fer-la harmoniosa, emotiva i fecunda”. La vida, poderosa, esclata fins i tot en un àmbit tan estricte com el de lhora de ladéu.

El silenci ens engoleix per sempre, però el record dun ésser tan estimat com en Joan ens esperona i il·lumina. “El silenci fa més densos els records i més íntim el temps que ens és donat per viurels… És en la mort que aprenem de viure… Sens converteix, a poc a poc, en pràctica de vida”. Segueixo confegint paraules amb poemes den Miquel Martí Pol i penso que en Joan “no tornarà mai més, però ens ha deixat lempremta de la vida…”. “Parlem dell, però no pas amb pena…A poc a poc, ha esdevingut com un gest, un mot, un gust, una mirada que flueix sense dir-ho ni pensar-ho”. Tant de bo que el silenci i lharmonia que ens traspua el seu record segueixi governant les coses del nostre quefer diari ! “Per més dura i absurda que sigui la vida, és leix entorn del qual gira el nostre ésser. Sesmena el viure amb més viure i, al fons de tot del pou del sofriment, sempre hi ha la lluna de lincert i laigua que ens impulsa cap al brocal, on la llum, viva, esclata”. La seva certesa no ens abandona. “Tot és or a la gerra dels silencis”. Mai no deixarà dacompanyar-nos. Mentrestant, descansa en pau ………………………………………………………………………………

Nou comentari