En els últims dies han sigut noticia diversos atacs a obres d’art de gran valor reconegudes a nivell mundial. Primer va ser el quadre de Picasso Massacre a Corea, exposat a la National Gallery de Victoria (Austràlia). Després van ser Els gira-sols de Vincent Van Gogh, a la Nationa Gallery de Londres. Ahir, es coneixia la vandalització d’Els pallers de l’artista Claude Monet al pde Potsdam, al sud de Berlín.
Els tres esdeveniments han estat reivindicats pels autors com a accions climàtiques per a conscienciar sobre la importància del canvi climàtic. I sí, d’acord: la Terra se’n va en orris i si els que manen no comencen a fer-hi alguna cosa ens quedarem amb un planeta inhabitable amb complex de forn en quatre dies.
Ara bé, és realment necessari utilitzar obres d’art d’un gran valor, no només econòmic, sinó també artístic i patrimonial? Quin mal els fa, als que més contaminen, que es llenci puré de patates o un pot de salsa de tomàquet a un quadre? Reflexionem-hi, per favor. Hi ha d’haver moltes altres maneres de reivindicar grans accions per combatre el canvi climàtic sense malmetre el patrimoni.
Un dels arguments que utilitzen els causants de tals desgràcies és que el canvi climàtic mereix la mateixa consideració que la societat dona a les grans obres d’art que es conserven als museus. D’acord, tota la raó, altra vegada. Tot i així, en aquest cas, l’acció desvalora l’argument ja que són coses totalment diferents sense cap mena de relació l’una amb l’altra. Conservar un quadre no contamina. I si ho fa és evident que no ho fa de la mateixa manera que la desforestació de l’Amazones o anar amb el cotxe a tot arreu.
La majoria dels atacs que s’han produït al patrimoni han estat duts a terme per joves conscienciats i, sovint, també procedents de famílies adinerades i benestants que tendeixen a creure’s els amos de tot. L’ensenyança dels valors és important a totes les classes i la lluita contra el canvi climàtic ha de ser transversal i implicar tots els sectors de la societat. Calen accions que conscienciïn però sobretot es necessiten accions transcendents i útils per a l’objectiu.
Tot i que en els darrers dies els atacs al patrimoni artístic en nom del canvi climàtic han tornat a la primera línia de l’actualitat no és la primera vegada que passa. Al mes de juliol, uns joves enganxaven les seves mans a l’obra de Boticcelli La primavera, a la Galería Uffizi (Florència) i al mes de maig patia un atac La Gioconda de Leonardo da Vinci al Musée du Louvre, a París. Aquest darrer, però, no va ser reivindicat com una acció climàtica sinó simplement com un acte vandàlic sense cap rerefons en particular. Si anéssim més enrere en el temps trobaríem molts més atacs perpetrats contra el patrimoni però en aquests casos tampoc compartirien la lluita de fons.
I és que, al capdavall, quin rastre deixen aquestes notícies? El primer és la restauració de les obres, a vegades més o menys afectades, i el segon el cost econòmic que deriva d’aquestes accions. Abans de marxar, potser se’ls hauria de reclamar que passessin per caixa a abonar tot el que haguessin malmès.
Aquesta tendència al sabotatge del patrimoni de ben segur que no ens portarà enlloc. Cal didàctica, cal lluita. Però el que de ben segur no cal són actes vandàlics que no serveixen per a res.
Fa uns mesos, reivindicàvem el patrimoni dels carrers de la nostra ciutat. Avui clamem pel patrimoni que es guarda dins dels museus i que també és testimoni de la història. Salvem el planeta, sí. Però salvem també el patrimoni.
