Divendres 15 d’octubre a la parròquia de la Sagrada Família vam celebrar una Missa d’acció de
gràcies pel Joan que, arran de les prescripcions sanitàries imposades per la pandèmia, va
traspassar l’any passat sense poder gaudir de l’escalf i acompanyament de tants familiars i
amics.
Era el segon d’onze germans, dels que en van sobreviure vuit. L’esclat de la guerra el 1936 va
impedir el seu ingrés a l’Escolania de Montserrat, quan tenia set anys. A finals del 1938 la
família va aconseguir passar al bàndol nacional i establir-se a Béjar, on és escolaritzat als
jesuïtes fins que el 1940 la família pot tornar a Terrassa, on segueix els estudis als salesians
d’Horta i més endavant a l’Escola Industrial, on hi cursa peritatge tèxtil. Coneix la Montserrat
Vergés a les ballades de sardanes i fent Els Pastorets. Més endavant es casen i s’instal·len al
carrer Nicolau Talló, on hi neixen els sis fills del matrimoni.
Té cura d’un negoci familiar, Confecciones Egarín, que a principis dels 70 va haver de tancar, i
passa a treballar a Filatures Badiella, després a Expofil i a mitjans dels 70 queda a l’atur. La
Montserrat, infermera de professió, troba feina a Mútua de Terrassa com a instrumentista de
quiròfan. Poc després el Joan entra a Banca Catalana, passant per diverses oficines i deixant un
molt bon record a tothom, tant a companys com a clients. Ja prejubilat, té cura de l’esposa,
que pateix una malaltia coronària que culmina, el 1994, en un trasplantament de cor que li
donà un nou alè de vida que va durar 16 anys. Malauradament la Montserrat ens va deixar el
2010.
El Joan sempre va estar vinculat a la parròquia de la Sagrada Família, de la que el seu pare
Josep Tobella i Serra ja en fou un dels promotors. El Joan va participar en mil i un càrrecs i
activitats: Consell Pastoral, Càritas, Setmana de Pregària per a la Unitat dels Cristians, Equips
de Matrimonis, Centre Parroquial, etc.
Una llarga malaltia l’anà debilitant fins que als inicis de la maleïda Covid, amb 90 anys, va
traspassar en la solitud imposada sanitàriament i preventiva a la Mútua de Terrassa. Jo el
recordo sempre somrient i lliurat als altres. Els darrers mesos de la seva vida el trobava en
companyia d’algun dels seus fills o de la Mercy, la seva cuidadora, passejant-lo pels carrers de
Terrassa, en la cadira de rodes que li permetia sortir de casa. Un home bo que sempre
recordarem amb agraïment tots els qui el vam conèixer.
Josep-Maria Font i Gillué
