Fa unes setmanes ens va deixar l’Ezequiel Sendrós i Argelich (Cervera 3-7-1937 – San Martí de Tous 8-6-2021), després de 41 anys dedicat al servei de diferents parròquies com a capellà. Ordenat a Cornellà de Llobregat el 1961 va passar a ser vicari a Rubí i a l’Hospitalet de Llobregat. Va ser el primer rector de Sant Cosme i Damià a el Prat del Llobregat el 1968 -un barri construït de la nit al dia per l’Obra Sindical del Hogar per ubicar-hi els qui vivien a les barraques de Montjuïc i damnificats de les riuades del Vallès del 1962 que vivien en barracons- allà hi fou fins el 1973 en que fou nomenat rector de la Parròquia de Sant Pere i Sant Pau. El 1977 nomenat rector de Pallejà i el 1986 de Santa Eulàlia de Mérida de l’Hospitalet del Llobregat, d’on en va marxar al cap de dos anys presentant la seva dimissió al bisbe.

Jo el vaig conèixer com a successor de Miquel Bonet, el fundador de la parròquia de la Santa Creu, l’any 1988 fins que en va marxar el setembre del 1994 en una situació difícil per a ell, davant el desacord d’alguns feligresos que no compartien el seu fer i pensament teològic; després va anar a Santa Maria de Gràcia fins el 2002 que als 65 anys es va jubilar -el 1995 havia estat considerat malalt de risc però donat que la seva feina no comportava cap esforç físic, va continuar amb les profitoses catequesis d’adults a la parròquia- deixant definitivament el servei parroquial.

En la seva estada a El Prat del Llobregat aviat va tenir cert reconeixement per les seves homilies i reflexions a la Missa. Ciutadans pratencs, es desplaçaven -tot i la llarga caminada que els suposava- per escoltar les seves lúcides homilies inspirades en el Concili i que no trobaven a Sant Pere i Sant Pau, que és la parròquia principal on hi havia un fer més tradicional. L’Ezequiel va introduir gestos tant senzilles, com posar música abans de les celebracions propiciant així un ambient de pregària en els qui hi participaven. En acabar la Missa sortia a l’entrada de l’església saludant i parlant amb tothom alhora que procurava implicar-los en les activitats parroquials: assemblees, consell parroquial i d’altres innovacions conciliars. Els diumenges celebrava Missa a l’Aeroport ja que aquest estava i està al terme de la parròquia. Tot plegat va suposar un apropament de gent d’El Prat al nou barri el qual, sense aquests lligams, hauria esdevingut un barri aïllat, un gueto. Va organitzar viatges, a ell li agradava molt viatjar i conèixer món, viatges que preparava i en que també feia de guia. El 1973 el bisbat, atenent peticions de la feligresia i per tal de revitalitzar la parròquia, el nomenà rector de Sant Pere i Sant Pau. Allí va aconseguir engrescar força parroquians encetant noves vies com la catequesi d’adults, en la que ell es movia com peix a l’aigua, la inèrcia d’anys de la parròquia i de “les forces vives” de tarannà més conservador el van superar.

En la seva estada a Pallejà va publicar el llibre Home o fill, assaig d’antropologia cristiana (el tema de la seva tesi, i va continuar exercint amb eloqüència el seu mestratge catequètic i teològic aplegant fins a algun centenar de conciutadans i d’altres poblacions que s’hi desplaçaven. Va arribar a muntar un hemicicle a l’estil universitari per acollir-los. Són molts els qui el recorden vivament com un mestre, també com a profeta, diuen alguns. Els anys que va passar al Seminari de Solsona, el seu mentor Josep Maria Ballarin el va marcar per sempre. L’Ezequiel va desvetllar en el cor dels feligresos, molts conceptes que fins aleshores havien estat mal explicats mal compresos i mal assumits. Va crear comunitat de seguidors de Jesús, no d’una religió nacional catòlica que no permetia discrepar en res que vingués de l’autoritat eclesial. El dissabte 31 de juliol, acabada la Missa, a Pallejà li van fer un acte de record i homenatge amb la participació de la feligresia, que el recorden i recordaran sempre amb afecte per haver-los desvetllat i posat al dia la seva fe que alguns diuen tenien adormida, fins i tot abandonada. També d’altres parròquies, que va regentar i a les quals va servir pensen retre-li memòria properament.

El primer any a Terrassa es reunia sovint a alguna casa particular on també els explicava magistralment, amb llenguatge planer, les seves lliçons i compartia amb tots ells els diferents punts de vista, després va fer fins a cinc cursos de catequesi a la parròquia. Els qui hi van participar recorden que van treballar Ser Cristiano i ¿Existe Dios? de Hans Küng. (també ho havia fet abans a Pallejà). Després Jesus de Nazaret de Ratzinger -el papa que va abdicar- i el 1984 El problema del hombre de J. Gevaert. Una colla de laïcs, antics membres del Centre Catequístic Sant Nebridi -l’origen del qual va ser una reeixida iniciativa dels pares cristians de l’escola La Roda– i gent d’altres parròquies van trobar acolliment en l’Ezequiel i a la Parròquia de la Santa Creu i a les respostes i interrogants que els suscitava la seva vivència cristiana. Hi anaven a Missa i gaudien de les seves homilies i interpel·lacions des de la fe i els convidava a la conversió, a seguir a Jesucrist.

A Terrassa, a la Parròquia hi va fer fins a sis cursos per a catequistes i d’altres que volien endinsar-se en el missatge de l’Evangeli, descobrint “els signes dels temps” -vivíem en els anys del post concili- estroncats amb el pontificat de Joan Pau II i la seva teologia clàssica. L’estudi i la docència és on ell es trobava més còmode, les tasques més funcionarials no li agradaven gairebé gens. També va dinamitzar la vida parroquial amb arrosades i excursions, que molts enyoren, perquè els ajudava a descobrir nous horitzons, malgrat el seu a vegades to agre i de menys teniment als qui no pensaven com ell. Va donar joc al Consell Parroquial i a la comissió d’economia en una gestió corresponsable. Recordo bé que els dijous venia a dinar, ja
l’esperàvem, amb una colla de capellans que diàriament ens trobàvem a la Sagrada Família i conversàvem de l’actualitat del món, de l’església i de qüestions de pastoral i anècdotes ben diverses. El seu caràcter feia que sempre fos sorprenent. Aquells anys feia classes a l’Escola Suïssa de Barcelona de la qual admirava el seu tarannà obert pedagògicament. Va deixar, deia, les classes per poder atendre els enterraments de la seva parròquia, sempre imprevisibles.

Quan va marxar de Terrassa a Barcelona, la seva mare Peronella -va morir el 2001- va emmalaltir i va ser llavors quan la Mercè Cartañà i la seva filla van anar a conviure amb ells dos per cuidar-los. L’Ezequiel sempre que podia anava a casa seva a Sant Martí de Tous a “fer de pagès”, reposar i on es va retirar amb la seva companya, feia sis anys que patia símptomes d’Alzheimer progressius fins a patir, sobtadament, un ictus irreversible. Allà va anar a l’encontre del Senyor de la Vida. Va ser enterrat a Pallejà amb els seu pare Nicolau que hi havia estat enterrat.

Que al Cel sia!

Josep-Maria Font i Gillué

Nou comentari