El dimarts passat es presentava a l’Aula Magna de la Fact el nou llibre de Guillem-Jordi Graells: El 22 de juliol de 1872, mite i realitat, editat per la Fundació Torre del Palau. Com que fou un acte en família -potser per aquella tendència tant nostrada on cada capelleta va a la seva i no mira què fa la capelleta del costat-, aprofito per compartir, ara per escrit, per què em sembla un llibre excel·lent i necessari.
Hi ha tres motius principals que, al meu entendre, justifiquen aquests qualificatius:
1. Per l’ampli repertori de fonts usades i consultades, recopilades al llarg d’anys de recerca pacient. Si l’autor hagués referenciat amb meticulositat cada informació extreta d’una font, hagués quedat un llibre que seria, bàsicament, una relació quasi infinita de notes a peu de pàgina. Qualsevol que hagi treballat el període, és a dir, que hagi llegit les actes dels plens, que hagi revisat els padrons municipals o que hagi treballat els fons judicials sap que sovint toca barallar-se amb cal·ligrafies il·legibles, un reguitzell inacabable de llicències administratives, polèmiques menors i sense massa sentit… en definitiva, que qui hagi consultat documentació del vuit-cents saps que ha de destriar el gra de la palla. Gràcies a l’autor, doncs, per haver fet aquest esforç i presentar-ho de forma entenedora.
No és només la quantitat de fonts utilitzades, sinó també la manera de llegir-les. Què ens diuen i de què ens parlen. Hi ha una voluntat clara d’interpretar críticament les fonts, per estroncar en certa manera una inèrcia còmode i mandrosa que sovint ens porta als historiadors a repetir tot el que ja s’ha dit sense fer-ne una revisió crítica. Un bon exemple d’això ho trobareu a les primeres pàgines, a tall del mapa “més antic” de la vila.
2. Perquè no es limita a fer una llista de fets i efemèrides, com si la historiografia fos només això: memoritzar esdeveniments. Aprofita l’ús crític de tantes fonts per connectar fets, personatges i entitats i exposar algunes de les idees centrals per entendre el període: la conformació d’un nou bloc de poder a la vila/ciutat, el paper més aviat galdós d’aquells que es van promocionar com herois de la jornada, la memòria dels fets va tenir més de propaganda que de rigor històric… Hi ha una voluntat de contribuir a la història local rebatent el relat dels fets que es feu oficial i proposant-ne un d’alternatiu. I per fer-ho, prima la narrativa per sobre el típic to i estil historiogràfic feixuc que, de tant descriure amb detall cada un dels troncs i les fulles, ni se n’adona que està dins d’un bosc. És important, al meu entendre, que la historiografia vagi en aquest sentit, és a dir, que no es limiti a recopilar fets i personatges, sinó que els relacioni i els connecti de tal manera que entenguem per què va passar.
3. Perquè no és el 22 de juliol, estúpid! Potser algú diria que no cal fer un llibre de 300 pàgines per dir que, en el fons, l’assalt carlí del 22 de juliol de 1872 no va ser per tant. Si més no, si ho comparem amb el què va passar a d’altres viles durant la III guerra carlina o, fins i tot, si ho comparem amb el què va passar a Terrassa durant la I i la II carlinada. Però és que la cosa no va dels detalls d’aquella jornada, sinó de tot allò que surt a la llum si parlem dels fets: el treball domèstic encara existent a la vila, que permet als voluntaris per la llibertat repel·lir ràpidament a l’assalt des de diversos punts, la figura de Jaume Vallhonrat i la diferència entre ser pal de paller o l’home de palla, les tupinades electorals, l’educació pública, la presència del republicanisme i, en particular, com la mitologia associada a la resistència liberal a l’assalt va servir per legitimar una nova burgesia que aspirava a situar-se al capdavant de la societat. Falten encara molts estudis sobre com aquesta nova burgesia, dita del cigró -els homes de l’Institut Industrial, la Caixa d’Estalvis, el Banc de Terrassa…-, va donar relleu als fabricants de draps tradicionals i com es va bastir un entramat de poder polític i econòmic que governaria als governs de la ciutat fins ben entrat el segle XX. Aquest llibre arriba també per esmenar la mancança crònica de monografies dedicades al segle XIX i posar la lupa en el sexenni democràtic.
Ens trobem davant un llibre molt ben escrit, ben pensat, ben travat, provocador -especialment la introducció, brillant d’altra banda- i que hauria de convertir-se en obra de consulta obligada per tothom que vulgui estudiar i pensar Terrassa, la seva història i la seva identitat.
Per acabar, i no me’n puc estar de dir-ho, és important assenyalar que les limitacions de la historiografia (que l’autor es dedica a subratllar cada 3 o 4 paràgrafs) són també les limitacions materials dels qui li fan (en alguns casos; en d’altres és senzillament que d’on no n’hi ha, no en raja). Si volem una recerca viva i amb bona salut, que compleixi amb la seva funció social i no es limiti a col·leccionar informació en calaixos bruts i vells, cal garantir que es pugui dur en bones condicions. Si continuem degradant les condicions de la recerca, acabarem amb una visió simplificada i simplificadora del passat que no ens ajuda gens a comprendre el present.
