Molts som els que en algun moment de les últimes setmanes hem afirmat que l’actual crisis sanitària Covid19 ha estat originada expressament per l’home: una conspiració governamental per crear un nou ordre mundial, un acte de terrorisme biològic, un laboratori negligent del que se li ha escapat el virus i fins i tot Bill Gates (sí, Bill Gates). Teories que son fàcils d’argumentar però a l’hora impossibles de demostrar. Parlant per Skype amb amics i companys de feina les nostres ments inquietes i acomodades en el sofà de casa ens permeten crear teories d’aquesta indole amb el fi de responsabilitzar a “l’altre” de l’actual situació.

Diu la llegenda que adjudicar de base la culpa a un tercer és el primer pas per no prendre plena consciencia d’un conflicte i per tant de no resoldre’l com degudament cal. I no només això, es comenta que, tot i que soni paradoxal, no aprofitar aquesta crisis / oportunitat com a punt d’inflexió per abordar un necessari canvi de paradigma estaria enormement desaprofitat.

És per aquest motiu que, lluny de la intenció d’aproximar-nos a l’ecopostureig més Gretha – Thunbergià, llançarem la següent hipòtesi: És la naturalesa del planeta la que s’està revelant contra l’estupidesa humana?

Per entendre’ns millor posarem uns exemples bastants simples: Què li succeeix a un terreny urbanitzat en zona inundable després d’uns dies de fortes pluges torrencials? Un altre encara més fàcil: Què passa si posem la mà al foc? És obvi que la naturalesa actua contra els actes de l’estupidesa humana. Dit d’una altra manera també podríem assegurar que l’estupidesa humana actua contra el propi ésser humà.

Extrapolem aquesta idea a una escala molt més gran i possiblement més difícil de percebre a simple vista: Què succeeix quan tens un sistema econòmic i una societat que es mou basant-se en el benefici immediat, sense saber el preu que està pagant a llarg termini, liderat pel consumisme, dotat d’una cadena de subministrament ecològicament insostenible i d’unes persones que tot el dia anem corrents sense prendre consciencia del perquè estem fent el que fem? El resultat a llarg plaç és que la naturalesa acaba revelant-se contra l’estupidesa humana. Alguns experts naturalistes nombren el que està passant com a “l’últim avis”.

Hi ha una frase, potser molt oportunista, citada recentment pel l’intèrpret argenti Ricardo Darin i que convida a la reflexió: “L’economia mundial està trontollant aquestes setmanes perquè ara només comprem el que vertaderament necessitem. Ens passem la vida anhelant estupideses”.

La nostra visió curtplacista tendeix a ignorar la història i hem oblidat que quan va aparèixer la pesta bubònica, la virola, el xarampió, la grip espanyola o la pesta negra no existien els laboratoris com els coneixem avui, no existien les conspiracions mundials, ni tampoc existia Bill Gates, per descomptat. La combinació de factors com la manca de biodiversitat, la superpoblació, la insalubritat i l’estrès animal són motius suficients per crear una bomba de rellotgeria com les epidèmies mencionades. Existien aleshores els avions i els viatges internacionals tan proliferats com els coneixem avui? Cert és que l’actual virus té una naturalesa de contagi difícilment coneguda fins ara, però efectivament, la propagació d’aquesta pandèmia ha estat facilitada per la globalització, tal que en una setmana 40 països s’havien vist afectats per la mateixa.

El planeta està agafant l’aire que li roba a milers de persones. Les taxes de contaminació mundials han baixat considerablement. Els animals salvatges, apartats de les ciutats, estan reconquerint el seu territori perdut. La vegetació dels parcs urbans, sense manteniment durant setmanes i amb l’ajuda indispensable de la primavera, està expandint la seva frondositat. Les persones estem recloses a casa, soles o acompanyades, i amb sort els nostres valors s’estan ordenant de nou. Estem vivint una transició liderada per la resiliència en tots els nivells possibles; personal, sociocultural, econòmic, polític i ecològic.

I després què? Un canvi de paradigma ens espera. Aquest canvi prendrà un rumb o altre en funció de com haguem percebut aquesta crisis i de com haguem reordenat els nostres valors. No és una hipòtesi en contra de la globalització. Aquesta ens està aportant moltes, moltíssimes, coses bones, entre d’altres un avenços tecnològics dels que a dia d’avui ens estan salvant vides inclús. Però sí es una hipòtesis amb el fi de repensar la globalització, per pensar no només en els seus beneficis immediats, sinó en els seus riscs i en la forma en com tant les institucions com les persones volem dur a terme el canvi global.

La idea de pensar en global i actuar en local pren ara més força que mai. Mesures com el reshoring, és a dir, la relocalització de la cadena de subministrament de les empreses, que torna als seus països d’origen, serien un recurs per lluitar contra la insostenibilitat del sistema de producció i distribució industrial i a més seria un motor del treball per aquelles regions que s’estan veient més afectades per l’increment brutal de la taxa d’atur.

L’avenç de la transformació digital, que pel que sembla ara tots correm a consumar-la, permetria a més que en molts nivells puguem prendre decisions més ràpides i intel·ligents gràcies a la recopilació i l’anàlisi de les dades. La digitalització permetria donar-nos un major empoderament de la informació i per tant podríem ser més eficients, equilibrats i sostenibles en qualsevol àmbit.

Sense anar més enllà, aquesta és una simple hipòtesis d’un geògraf vocacional, però per descomptat podem seguir pensant que la responsabilitat és d’un altre. Així, sense fer-nos càrrec de la situació, podrem seguir gaudint còmodament de les nostres vides tal com fins ara les coneixíem.

Miquel Mur

Llicenciat en Geografia per la UAB. Postgraduat en Societat de la Informació i especialitzat en màrqueting digital i eCommerce

Nou comentari

Comparteix