NArcadi Oliveres i Boadella –que ens acaba de deixar– va venir, fa pocs anys, a la seu de lAteneu terrassenc. El motiu era fer una xerrada sobre drets humans i justícia social, la seva “especialitat” i “rovell de lou” de la seva vida compromesa. La sala era plena de gom a gom. La presentació anava a càrrec de la senyora Rosa Mª Vives i Riera. Ací recordo la dita castellana del “lo bueno, si breve dos veces bueno”. Malgrat que molts li donen la “paternitat” a Francisco Gómez de Quevedo, pertany a Baltasar Gracián… Dacord amb aquesta frase, havia suposat que el formalisme duraria poc… La meva adrenalina –i la daltres assistents– va anar “in crescendo” fins que em vaig sentir “impel·lit” a interrompre- la. Potser, fins i tot, amb un cert regust agredolç i mal educat, perquè no acabava mai. Textualment vaig dir, a viva veu: “hem vingut a sentir lArcadi…, que no pas a tu !”, quan allò ja passava de taca doli.
Exposat el fet, he de confessar que em sento molt i molt trist. La mort sempre és un tràngol dur. Deixant de banda cap tipus de connotació religiosa o filosòfica, aquest personatge valia el seu pes en or. Home de fortes conviccions, la millor carta de presentació no passa per activar cap encenser. Em remeto estrictament als fets de la seva trajectòria. Lany 1974 encetà el seu lligam amb lorganització católica Pax Christi, per a promoure la pau i la reconciliació entre tots els pobles. Set anys més tard, ingressava a “Justícia i Pau”, associació amb objectius idèntics envers lharmonia universal i els drets humans (essent-ne president de 2001 a 2014). Pel que fa a la militància política, nobviaré el meu pensament. Si més no, de cara a no ferir cap mena de susceptibilitat, en un entorn polític encara prou crispat. Això sí, no sense reconèixer abans les seves arrels profundament democràtiques contra el feixisme, des de lèpoca duniversitari, en plena dictadura franquista… Minteressa sobretot la seva projecció social i humana. Un autèntic “crack” de moviments llindants amb la tesi del “descalç sobre la terra vermella”, que ens digué adéu lagost de lany passat. Admiro moltíssim la seva rauxa i la llarga producció literària per a donar a conèixer la seva tesi. Especialitzat en punts punyents com ara la vergonya del deute extern dels països pobres, les relacions entre primer i quart món, leconomia de defensa, preconitzava el decreixement. Podrà semblar un contrasentit, malgrat que aquesta visió arrela plenament en motiu de la COVID19.Tot ho feia amb coratge màxim i dient les coses pel seu nom…
La qual cosa solia treure de polleguera la classe dirigent. Òbviament, el seu paper de corcó els molestava, essent en connivència soterrada amb àrees de poder econòmic corrupte en moltes ocasions. Perdem una “punta de llança” en un moment històric summament complex i malmès. La pèrdua de valors econòmics, sanitaris, assistencials, socials, judicials i de pur respecte humà requereixen líders de rocam que trepanin la ignomínia, deixadesa i el menfotisme de massa polítics acomodats a situacions de pur privilegi personal. No gaire empàtics amb el patiment de bona part de la població… Poc interès demostren en conrear una democràcia real de servei als refugiats (o, més ben dit, desplaçats), a la cultura de la pau, al consum responsable, al canvi climàtic,al desarmament efectiu (i no teatral), a lanticapitalisme. La seva llengua era com un bisturí que “talla” –sense embuts– les postures que volen ignorar els fets. Sentir frases mitineres tals com que “cal mirar al futur” o “hem de construir un futur millor” li regiraven els budells. Sobretot perquè era home de fets, que no pas de paraula buida.
Tot i això, el seu pensament profund ressona –amb contundència– en diferents llibres trets al mercat. El darrer, justament, a primers de febrer: “Paraules d’Arcadi. Què hem après del món i com podem actuar”. No deixa désser un compendi a tall dobra pòstuma. Hi expressa les seves utopies factibles. Amb forta emoció, certifico que “el cel nou i la terra nova, de nosaltres encara són lluny”. NArcadi, tanmateix, ens assenyala el camí.
