La veritat és que no el coneixia però és molt probable que ens haguéssim creuat durant tots aquests anys anant en bicicleta. Segurament ho vam fer en moltes ocasions en la mateixa carretera a on es va deixar la vida dissabte. “Algú”, amb el seu comportament i sense cap mirament, va decidir que ja havia viscut prou. L’hora, poc abans de les 8 del matí, és de les que acostuma a aplegar més gent en la rotonda de Can Petit, una de les sortides tradicionals de Terrassa per a la gent que va en bicicleta. Li va tocar a ell però ens podria haver tocat a qualsevol. Sempre que se sent o es llegeix una notícia semblant el cos es posa malament.

Però la sensació que et queda quan el fet passa al que tu consideres “casa teva” és molt pitjor. Durant el fatal dia, qui més qui menys va rebre missatges de coneguts, alguns no són més que això, coneguts amb qui s’ha coincidit fent esport. Tothom volia certificar que la notícia que corria per tot arreu no tenia res a veure amb algú que coneixia.


Un dia després, les carreteres estaven més buides de ciclistes del que és habitual. Tothom de la zona tenia al cap que el que va succeir no tenia res a veure amb una actitud incorrecta a sobre de la bicicleta. Ni tan sols amb el fet de no respectar el metre i mig reglamentari, cosa que, afortunadament, cada cop menys gent fa. No. La causa van ser les drogues, com altres vegades és l’alcohol, i la inconsciència de qui va mesclar-les amb la conducció d’un vehicle. El resultat, com ja se sap, és una màquina de matar.


Han passat ja uns quants dies del succés i està clar que ja no podrem recuperar el company. Però seria ideal que no haguéssim de tornar a reviure un moment igual. Està clar que les normes, les lleis que regeixen, prohibeixen conduir sota els efectes de drogues o alcohol. També està clar que hi ha un percentatge de la població que no fa cas d’aquestes normes. És aquí on cal actuar. Posant fre a aquestes conductes. No serveix de res aprovar lleis si després ningú les fa complir.

El metre i mig de separació, la prohibició de conduir amb auriculars, la màxima velocitat permesa… tot es queda en intencions si ningú ho vigila. Qui no coneix zones d’oci a on es consumeixen substàncies i es beu més del compte? Qui no coneix les zones a on es munten controls? La suma de les dues preguntes donen com a resposta conductors irresponsables per carreteres comarcals. Potser la pèrdua del nostre company seria una bona oportunitat per dedicar més esforços i recursos a acabar amb una xacra que fa massa que dura. Cada cop més persones s’aficionen a sortir en bicicleta. Habitualment aquestes persones també són conductores. Gràcies a això ha crescut el respecte. Però no n’hi ha prou. Tenim el dret a sortir sense por. Dret a què ningú decideixi què fer amb la nostra vida. Per això cal demanar, en primer lloc, consciència cívica i respecte per la vida. I en segon lloc, mesures a qui té competències per evitar que els qui no compleixen aquests mínims arribin a cometre accions que tindran conseqüències fatals.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Josép C. Ambrós a març 25, 2022 | 08:39
    Josép C. Ambrós març 25, 2022 | 08:39
    Res més per afaxi

Nou comentari

Comparteix