Aquesta matinada s’ha mort Francisca Font i Costa, una carmelita missionera, nascuda a Terrassa el 29 de novembre de 1922. Al carrer Sant Domènec, número 27. Al si d’una família de sis germans. La seva vocació religiosa s’arrelà al desig d’anar a missions. A tenir cura de leprosos. Fa gairebé vuit anys que havia tornat a Catalunya. Per gaudir d’un merescut retir. Contra la seva voluntat: ella volia morir a la “seva” Índia. Això no ho ha paït. Ara vivia en una residència de la congregació, al carrer Leopold Alàs de Barcelona.
Havia desenvolupat el postulantat i el noviciat a Pamplona (anys 1943-45). Més endavant, fou traslladada a Canàries, on aprengué anglès i professà els vots perpetus. Als 32 anys, l’orde carmelita va acceptar una petició formal del govern de Jawaharlal Nehru: fer-se càrrec d’una leproseria a Junagadh. Junt amb les germanes de congregació Antònia Juan (de Mallorca) i Concepció Miguéliz (de Valladolid ), assumiren el repte. Dissortadament, totes dues ja no són entre nosaltres. Era el primer destí de la seva orde religiosa…a tota l’Àsia.
Es van preparar a Fontilles (Alacant), en un sanatori de leprosos. Després de divuit dies navegant, van arribar a Mumbai. Actualment, la connexió des de Barcelona es fa –en onze/dotze hores– per via aèria. Amb gran compromís, endegaren una obra que, avui, té vint-i-dues obres (entre escoles i hospitals). Van comprar una casa a Bandra ( suburbi de Mumbai), que es convertí en la seu central de la congregació al país. De 1964 a 1971, acceptà un trasllat a Filipines. Per fer-se càrrec de la formació de novícies. En retornar a la Índia, hi romangué trenta-sis anys més. Dediapada, Sagbara, Dhandhuka, Umarpada, Malwany, Pune, Relwa, Mumbai, Ranchi, Kiralaga, Dongri i Bangalore són pobles que guardaran sempre un record inesborrable de la seva entrega.
Una altra germana carmelita (Lourdes Nadal, filla de Tàrrega i que, ara, està a Salamanca), també l’havia acompanyat –a la Índia– en el seu apostolat. Transcric literalment un testimoni seu. La definia com “dona de de fe indestructible i profund esperit missioner. Afrontà, amb tenacitat, els innombrables reptes que se li van presentar. Sobretot en començar: llengua desconeguda, calor sufocant, menjar diferent, variats aspectes de la cultura d’un país tan summament diferent, la incomprensió de la gent àdhuc la persecució. Tot plegat no fou suficient per torçar la forta determinació d’una missionera de soca-rel. Va rebutjar, sense vacil·lar, el suggeriment dels superiors que li pregaven que retornés a Espanya. Volia ésser-hi fins el final. Gràcies a la fermesa de la seva voluntat i tenacitat, hi va romandre molts més anys. Primer amb leprosos. Amb una dedicació admirable. Més endavant, exercint diverses responsabilitats al servei de les germanes i treballant en la promoció del poble adivasi.”
La seva espelma s’ha apagat, dessota un cor immens. No té res a envejar envers les mítiques figures d’en Vicenç Ferrer, la mare Teresa de Calcuta o en Mohandas Karamchand Gandhi. Tres personatges històrics de contrastada vàlua pels quals es deixà seduir.
