‼️ Miki Núñez: “Som una merda, en el planeta terra, els éssers humans.” ????
?? #LaMaratóAlCotxeTV3#LaMaratóTV3#TocaATothom@mikinunez@VilaEloi
?❤️?‼️??? pic.twitter.com/QQiSdagIVF
— Al cotxe! TV3 (@alcotxetv3) November 9, 2020
Al Cotxe! ha emès aquest dilluns un especial amb alguns dels artistes que han participat en l’espot de La Marató 2020. Enguany estarà centrada en el coronavirus, una malaltia que ens afecta a tots en molts nivells. Antonio Orozco, Buhos, Catarres, Dyango, Elena Gadel, Marina Prades, Miki Núñez i Nina han compartit les seves impressions i s’han sincerat amb Eloi Vila al volant.
Un dels més contundents ha estat Miki Núñez, concursant català d’Operación Triunfo i representant d’Espanya a Eurovisió. El jove cantant deixa clar que considera que aquesta pandèmia ha suposat un punt i a part en la nostra societat: “Ha fet que ens adonem que no podem seguir vivint d’aquesta manera, que no pot seguir funcionant així, que hem de fer un canvi de xip i canviar la manera de fer i viure. Parlant malament, som una merda en el planeta terra, els éssers humans. Perquè arriba un virus que és una de les coses més petites del món i ens tanca els bars, ens deixa sense concerts i sense feina, amb els ERTO i ORTO i la mare que els va partit. Tot, tot, tot. No som els reis de la Terra, no és nostre, la Terra pot viure perfectament sense nosaltres”.
Nina, qui durant molts anys fos la directora de l’acadèmia d’OT, també ha participat en el programa. En el seu cas, la catalana es mostra més afligida davant d’aquesta situació tan dramàtica: “El que més m’ha costat i m’ha fet plorar molt, és la gent gran. Gairebé no en puc parlar sense plorar. M’ha sabut molt de greu com ho estan passant ells, és el que més m’ha frenat. Vaig tenir la sort de tenir els meus avis, que van ser el meu exemple i qui més em va educar. No puc entendre que ara a la gent gran se la tracti de segons quines maneres…”.
No obstant això, confia que aquesta situació ens ajudi a millorar com a societat: “Ara tenim la grandíssima oportunitat, tota la població i societat, per tornar a ser forts. Crec que som una societat molt dèbil, que ens hem tronat dèbils perquè és còmode que tot depengui de l’administració i dels altres. Però nosaltres som la societat i tenim una responsabilitat i amb la Covid més que mai”. Orgullosa de participar en La Marató, deixa clar que és molt important: “Diu molt de nosaltres, de la nostra manera de fer, com de bèsties que som com a poble quan ens hi posem. La Marató ens representa. El dia de La Marató és el dia que sents, amb tota la força dins teu, que tot és possible”.
Antonio Orozco, per la seva banda, ha recalcat que som més forts si ens unim en una causa: “Junts som molts més que no pas dos”. El cantant ha deixat anar una reflexió que ha generat molts aplaudiments: “Tinc molta por, com la majoria de la gent, i encara estic acceptant que és una pandèmia global i que no sé què passarà. Cada dia estàs a expenses de què pot passar amb la millor cara, no trobo una millor manera d’encarar-ho. No sé on vaig llegir que els mariners gosen d’una saludable incertesa. Si tots treballem la incertesa i som capaços d’entendre que no som capaços de saber què pasarà, serem una mica més feliços. No hi ha una tècnica aplicada, és assumir que és un moment incert i que és bastant eficaç pensar que no és una cosa personal, que en forma global estem vivint una situació complicada i que ens podem ajudar els uns als altres d’una manera o una altra”.
Orozco es considera bastant optimista, el que ha aconseguit després de passar una època molt complicada: “Vaig perdre tot el que podia perdre en els últims anys. La mare del meu fill, amics… no només diners. I tot això m’ha fet més fort i em fa ser molt optimista davant de situacions complicades perquè ja les he viscut. El que no et mata, et fa més fort i aquest virus no podrà amb nosaltres, és impossible”.
Elena Gadel, a més a més, destaca que la tristor que vivim tots és “invisible” però que va sumant: “Arriba un punt en el qual et preguntes què et passa i t’adones que necessites una abraçada, que fa massa que no te’n fan una i que no hi ha comunitat. Tot això t’aboca a la tristesa absoluta”. I Marina Prades, què en pensa? Considera que actualment no té “gens de sentit” que ens queixem: “Jo em sento molt agraïda. Sé que és un tòpic, però agraeixo estar vivia. Això és el que m’ha ensenyat aquesta pandèmia, a sentir-me agraïda”. Finalment, cal destacar el desig d’Èric Vergés d’Els Catarres: “Espero que de tot això traguem un sentit de la responsabilitat a nivell de com interactuem. Pensar en els altres i adonar-nos que no estem sols, que vivim en una hiperconnectivitat real, no només a la xarxa”.
