!--akiadsense-->
Jacobo Mendioroz (Madrid, 1973) dirigeix des del mes de juliol la nova Unitat de seguiment del Coronavirus a Catalunya que, sota les ordres del Departament de Salut de la Generalitat, ha de coordinar entitats i professionals de diferents disciplines que treballen per combatre la Covid-19. Format a l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona i màster en Salut Pública per la Universitat Pompeu Fabra, aquest doctor especialitzat en medicina preventiva i salut pública arriba al càrrec després de coordinar la unitat d’investigació de l’Institut Català de la Salut a la Catalunya Central, des d’on va haver de lidiar amb el brot de la Conca d’Òdena, epicentre de la pandèmia durant unes quantes setmanes. Se sap responsable d’una crisi sanitària molt greu, però confia en la ciutadania i en la ciència i malgrat ser conscient que l’efectivitat de la vacuna és encara una incògnita, demana seriositat a les empreses que hi treballen per aconseguir-la: “Cal seguir pas a pas totes les fases i assegurar que els resultats siguin segurs. A veure si per córrer massa, es farà més mal que el que es vol evitar”.
La Consellera de Salut Alba Vergés li ha confiat la direcció de la nova Unitat de Seguiment de la Covid-19 a Catalunya. Com rep l’encàrrec?
Vinc de coordinar la unitat de recerca a la Catalunya central, on vam viure un dels pitjors brots de la pandèmia, el de la Conca d’Òdena. Es va considerar que hi vam fer bona feina i que podria aprofitar l’experiència apresa en aquella situació per gestionar la nova Unitat de Seguiment. He acceptat el càrrec per responsabilitat i si puc aportar expertesa en el control de la pandèmia, ho faré amb molt de gust.
Amb quin objectiu es crea, aquesta Unitat?
Des dels inicis de la pandèmia, que hem hagut d’implementar molts canvis, hem valorat la importància de treballar de manera coordinada, compartint informació i protocols d’actuació entre els diferents actors. A Catalunya tenim un sistema sanitari complex en què hi ha molts professionals i entitats implicades. I en la mesura en què puguem treballar de manera coordinada, estic segur que facilitarem el control de la pandèmia.
Per què arriba ara, al juliol, després de tants mesos de crisi sanitària?
Al principi de la pandèmia vam viure situacions molt dures perquè la nostra capacitat de detecció i reacció era baixa, hi va haver molts més casos dels que imaginàvem i ràpidament es van saturar el sistema i les unitats de vigilància territorial. En aquell moment, la prioritat va ser contenir el virus i per això es va decretar el confinament total i l’obligatorietat de seguir les mesures de seguretat de manera estricta. Llavors ja es van començar a definir els plans d’actuació i la necessitat de coordinar els equips en tots els nivells: seguiment de contactes, treball comú i recursos compartits entre entitats… Tot forma part d’una planificació que ara està plenament en marxa.
Fa tard, aquesta coordinació?
Quan mirem enrere sempre és molt fàcil pensar que si haguérem actuat diferent, les coses haurien anat millor. Però és molt difícil actuar en calent, malgrat disposis de plans d’escalada, de protocols d’actuació… La situació ve sent excepcional des de fa dies i porta vinculats molts condicionants: no només hi ha la planificació sobre paper, sinó que cal posar les teories a la pràctica i hi ha vegades en què aquesta pràctica no garanteix els resultats que esperes, perquè l’epidèmia evoluciona i reclama canvis i ajustos constants. Estem intentant conèixer el virus i ens trobem amb milers d’imprevistos en cada moment, el que és bàsic és aprendre dels errors i intentar millorar-los i no repetir-los.
El fet que la pandèmia sigui mundial i veure com altres països ja han superat certes fases abans que nosaltres, els dona pistes o patrons d’èxit que es podrien replicar a Catalunya?
Evidentment que tots els plans que hem dissenyat estan basats en l’experiència internacional, en estudis científics que s’han fet arreu en tots els nivells imaginables. Malgrat tot, les experiències dels diferents països no sempre es poden replicar automàticament, perquè la realitat social que té cadascú és molt diferent. Per exemple, hi ha llocs on es geolocalitza els ciutadans, i quan s’identifica que s’han escapat del confinament, se’ls fa arribar una multa. Aquí, això no funciona així. O imaginem una actuació que va molt bé a la Xina, però que probablement no funcionaria en un país com el nostre. Som diferents en la mesura que tenim realitats socials diferents.
Segons últimes xifres de Salut, Catalunya continua registrant al voltant del miler de nous casos diaris, menys casos de defuncions, però encara se’n conten i la velocitat de propagació del virus està entorn l’1. Com interpreta aquestes dades?
Estem en una situació complicada, això és així, però l’evolució de les dades és bona i encara que hi pugui haver un increment de casos, a dia d’avui estan controlats amb mesures que no han requerit un confinament total, i ara mateix evitar aquest confinament és un dels principals objectius. També és cert que estem a l’estiu, que a les grans ciutats hi ha menys població perquè moltes persones estan de vacances, i com que en algun moment tornaran al lloc d’origen per reprendre la seva activitat normal, hem d’aprofitar per baixar al màxim el nombre de contagis i posar les mesures que calguin per evitar que se’ns torni a disparar la corba.
Molts experts coincideixen que la tardor vindrà calenta, i que hem d’esperar rebrots importants i fins i tot, nous confinaments totals. Què en pensa, vostè, d’aquesta possibilitat?
El control de l’epidèmia passa a dia d’avui per seguir unes mesures de seguretat, com l’ús de la mascareta, el rentat de mans, el manteniment de la distància social i evitar aglomeracions, entre d’altres ben conegudes. Aquesta és la forma que tenim ara de controlar la situació fins que tinguem la vacuna. Crec que la gent està molt més sensibilitzada que al principi, que és molt més responsable, i que si extremem les mesures de seguretat i prevenció, no hem de patir pels rebrots ni repetirem nous confinaments totals a la tardor. Siguem conscients que el moment és delicat i actuem en conseqüència. Aquesta epidèmia té un alt component social, i evidentment tot el que fem nosaltres amb els cribatges i els rastrejos és important i ajuda, però ara per ara, és una tasca comuna i hem d’interioritzar aquesta realitat fins que trobem una altra manera de controlar la pandèmia.
Parlant de cribatges massius, en aquests últims dies se n’ha fet a Terrassa, a Vilafranca del Penedès, a Santa Coloma de Gramenet, a dos barris de Barcelona… Quin protocol se segueix per activar aquest tipus de mesures?
Fem seguiment diari de les dades epidemiològiques de cada municipi i veiem com evolucionen les seves corbes de contagi, el nombre de casos, etc., i ens coordinem amb les unitats de vigilància epidemiològica per intentar definir l’origen de l’increment de casos en llocs determinats. Si es tracta d’un brot controlat, del qual podem trobar l’origen, es dona un seguiment individual o per grups estrets; si no tenim pistes sobre aquest origen, fem cribatges més massius a tota la població del municipi o a barris determinats de ciutats més grans.
Existeix a dia d’avui a Catalunya alguna zona crítica que pugui requerir de l’aplicació d’aquests tests massius?
Ara per ara no hi ha cap zona crítica a Catalunya que requereixi confinament ni actuacions excepcionals, però evidentment, tot depèn de com evolucionen cada moment els diversos focus. Volem evitar els confinaments totals perquè hem après -i seguim aprenent- de bones experiències a Lleida i l’Hospitalet de Llobregat, on hem sabut identificar i aplicar les mesures necessàries per obtenir resultats satisfactoris. Als llocs on fem cribatges busquem possibles portadors o noves cadenes de contacte que ens permetin anar controlant la situació i evitar contagis massius o descontrolats.
El tema dels rastrejadors està sent controvertit, i és que a les crítiques per la contractació de l’empresa Ferrovial, s’hi sumen les queixes de persones que denuncien descoordinació entre entitats i professionals de la salut a l’hora de tractar els seus casos particulars. Què en pensa, d’aquesta polèmica?
Hem hagut d’optar pels rastrejos fraccionats, perquè per fer-ho de manera tradicional necessitaríem molts mes experts epidemiòlegs i, malauradament, a Catalunya no en som més de 150. Vam fer un estudi per definir com s’havia de fer el rastreig i identificar les tasques que podia fer un professional no epidemiòleg. Ara mateix, el procés complet involucra al voltant d’unes 1.800 persones.
Sóc conscient de les crítiques, però, malgrat tot, crec que hem estat capaços d’augmentar la capacitat de rastreig i estem satisfets de com està funcionant, amb les dificultats lògiques que comporta implantar un nou sistema i coordinar una xarxa tan dispar.
Quina diferència hi ha entre un rastrejador i un scout?
Un rastrejador detecta i llista els contactes d’una persona PCR positiva i l’scout és qui localitza els contactes i els pregunta sobre l’estat de salut i possibles símptomes, alhora que els recomana quines mesures de seguretat haurà de prendre a partir de llavors per garantir la seva seguretat i la dels seus contactes propers. Amb aquesta informació, els epidemiòlegs estudien les dades i n’obtenen una anàlisi més exhaustiva que permeti fer un rastreig satisfactori i eficient.
Que passa amb les dades que obtenen els rastrejadors o scouts?
A Catalunya ens hem trobat amb molts proveïdors en l’àmbit de la salut que funcionen amb sistemes diferents i de manera diferent, així que el gran encert ha estat unir tota la informació generada arran de la Covid-19 sota una mateixa base de dades, que depèn de Salut, i on s’hi agrupa tot: resultats de laboratoris, informació que comparteixen els CAPS, dades de les unitats de vigilància territorial… Cada entitat pot consultar la porció d’informació que necessita per fer bé la seva feina.
Com es coordinen a nivell estatal?
Tenim autonomia de gestió, a Catalunya, però mantenim una comunicació fluïda amb el Ministeri de Salut i amb les comunitats autònomes, amb qui ens reunim periòdicament o a demanda si sorgeix qualsevol situació urgent que requereix compartir experiències o resultats, la posada en marxa de determinades mesures… Funcionem amb una relació cordials i molt fluïda. Hem de tenir present que cap país o territori està aïllat de la resta i no tindria sentit controlar la pandèmia a Catalunya si els territoris del costat no ho estan fent o no ens coordinem per conèixer com treballen. L’exemple de Lleida, amb les afectacions a la franja de Ponent, és un bon exemple.
Es comença a conèixer, la Covid-19?
Molt més que al principi, evidentment, però encara estem lluny del que voldríem; seguim investigant molt i sí que hem après sobre símptomes o manifestacions que al principi no estaven descrites, hem pogut definir models descriptius que ens ajuden a prevenir situacions en determinats casos, però ens queda molt per descobrir i aprendre.
Del que sí s’està parlant aquests dies són de les seqüeles que deixa en pacients que han superat la malaltia. Es parla de fatiga, alteracions neurològiques i cardiovasculars, dispnea… Què se’n sap, del cert, en un virus tan “jove”?
Quan vam començar a patir la pandèmia, l’impacte de la malaltia es mesurava sobretot amb indicadors bàsics com els ingressos a UCI o la xifra de persones mortes. Ara, l’impacte ja va un pas més enllà i ens estem adonant que la malaltia deixa seqüeles a llarg termini, per tant, podem dir que a banda d’una alta mortalitat, té una morbilitat important que es manifesta en ofecs, cansament…, símptomes que marxen i tornen, i que apareixen independentment de l’edat o de l’estat de les persones afectades. Tenim molt present la cronificació de la malaltia, malgrat el període d’estudi és curt i encara ens falta molta informació per poder detectar patrons més definitius.
Vostè, com a epidemiòleg, creu que la Covid-19 s’assembla o pot tenir similituds de comportament amb pandèmies anteriors?
Crec que el cas més similar és el de la Grip Espanyola de 1918, una de les més mortals de la història amb un impacte també global, que es va difondre durant la Segona Guerra Mundial. Com tampoc en trobaven el remei, van aplicar mesures de seguretat com les que utilitzem avui en dia: mascareta, distànciament social, hi va haver contestació ciutadana, creació de lligues antimascaretes… Diria que s’assemblen tan pel que fa a la manera d’abordar-la com per les característiques pròpies del virus, que també es transmetia via respiratòria i era difícil de controlar. A nivell epidemiològic, tenim molt a aprendre de com es va actuar en aquell moment.
Doctor Mendioroz, tindrem vacuna aviat?
S’estan desenvolupant molts models de vacuna amb resultats esperançadors, però un cal tenir molt present la màxima de la seguretat. I per garantir-la, es necessita temps. A més a més, un cop s’hagin superat satisfactòriament totes les fases necessàries, haurem d’aconseguir les dosis i administrar-les a la població. Serà una de les campanyes de vacunació més grans del nostre segle.
Podem ser optimistes, amb la Sputnik 5?
No he llegit estudis contrastats que garanteixin la total fiabilitat d’aquesta vacuna, però entenc que les autoritats russes estan seguint totes les mesures de seguretat necessàries. Saltar-se etapes, que no dic que ho hagin fet, pot tenir un risc evident, i per voler córrer massa, es pot estar creant més mal del que voldríem evitar. Hem d’estar segurs que qualsevol administració de la vacuna és absolutament segura, i això requereix de temps i de molta investigació. Pensem en experiències fallides que hem viscut durant la pandèmia amb fàrmacs com els antivirals i la hidroxicloroquina, que es van administrar esperant uns resultats que finalment no s’han donat.
Què passarà quan finalment arribi la vacuna i es pugui administrar de manera segura a tota la ciutadania?
D’entrada, ja estem treballant per evitar una nova batalla entre països com la que vam viure els primers dies de la pandèmia amb la compra de material de control i prevenció, com els EPIS o els respiradors, amb enfrontaments absurds i preus disparats. En aquest sentit, a nivell europeu, s’ha acordat una compra de vacunes centralitzada amb una distribució ordenada per països, que anirà responent a les necessitats de cadascú. Així evitem que s’hagin de comprar a preus desorbitats o que hi hagi societats desproveïdes perquè els països rics hi poden accedir més fàcilment.
La realitat és que ara mateix no tenim una vacuna que funciona per això insistim molt en la responsabilitat i les mesures de seguretat. A dia d’avui, per exemple, encara no hem aconseguit vacunes definitives contra la tuberculosis o el VIH, malgrat anys d’estudi i investigació. És cert que s’ha fet un esforç científic sense precedent per trobar la vacuna i en aquest sentit esperem resultats positius, tot i que ara no deixa de ser una incògnita si la tindrem i si serà 100% efectiva o no.
Doctor, aquesta “nova realitat”, nova manera de viure, de relacionar-nos, ha vingut per quedar-se?
És una possibilitat que tenim sobre la taula. Aquesta malaltia ha atacat les nostres debilitats, afecta entorns i persones vulnerables, impedeix a qui necessita treballar dur a terme la seva feina… Si realment no aconseguíssim tenir una vacuna, ens hauríem de plantejar moltes coses: com treballem, com eduquem, com construïm els edificis, com creem espais verds, tot. Sóc una persona optimista, i penso que viure aquesta situació ens hauria de servir per fer reformes a la nostra realitat social; potser haurem de ser més solidaris, reduir les desigualtats, crear entorns més segurs i confortables, evitar tants desplaçaments amb vehicles contaminants. N’hem d’aprendre i estar preparats, perquè alguna rutina de les que han nascut durant la pandèmia, estic segur que es quedarà.
