MónTerrassa
‘Les últimes veus’ de la riuada del 62: “Si no torno, cuida del teu germà”

Aquest dilluns, dia 21 de novembre, s’ha estrenat “Les últimes veus”, un projecte configurat de vídeos testimonials de la Riuada del 62 a Terrassa. Són 20 peces audiovisuals protagonitzades per 21 persones, petites càpsules de 6-10 minuts de durada en què expliquen en primera persona com van viure aquella tràgica nit, i els dies posteriors. 

Cristina Sánchez i Carles Cortés, de la productora C+C, han estat els ideòlegs d’aquesta iniciativa, que ha comptat amb el suport de l’Ajuntament de Terrassa i la Comissió de Rieres. Uns documents de gran valor que formaran part de l’Arxiu Comarcal del Vallès Occidental i Històric de Terrassa a partir d’ara. “Volem donar veu a tots aquells silencis patits a Terrassa. Donar veu és de justícia però també no perdre la memòria, que aporta un valor a la nostra ciutat i als seus ciutadans”, ha manifestat la regidora de Rieres, Jennifer Ramírez, en l’acte de presentació al Cinema Catalunya.

“És relativament fàcil trobar persones que van viure en primera persona les riuades, però és molt difícil trobar testimonis que en vulguin parlar. Ens hem sorprès, que encara avui en dia hi hagi moltes persones que els fa por recordar-ho o que els mateixos familiars els demanen que no ho facin, que no ho expliquin”, ha subratllat Sánchez, que ha volgut recordar que “Les últimes veus” no busca ni pretén oferir “rigor històric”, sinó “hem volgut explicar vivències, records i emocions viscudes en primera persona”. En primera persona, aquesta era la condició sine qua non per poder-hi participar. I malgrat tot, han sortit 20 històries diferents. “No hi ha un denominador comú, cada història és molt diferent de les altres, són de barris diferents, alguns no vivien a Terrassa, altres van ser voluntaris… hi ha moltes perspectives diferents”, ha apuntat.

Acte de presentació del projecte audiovisual “Les últimes veus” sobre la riuada del 62 a Terrassa | Alex Garvin

Mari Martínez: “El record de tots aquells cadàvers m’ha acompanyat tota la vida”

Mari Martínez vivia a Ca n’Anglada el 25 de setembre de 1962. Tenia 11 anys i era filla d’immigrants andalusos. Va anar a l’exposició fotogràfica en record de les víctimes de la tragèdia i no va poder evitar exclamar: “Això ho he viscut”. Va ser quan els impulsors es van posar en contacte amb ella per si volia participar en el documental. Tot i que reconeix que li costa parlar sobre el que va viure, perquè “va ser una cosa terrible, i cap nen hauria d’haver vist tot allò”, ha volgut compartir-ho, perquè no s’oblidi i perquè no es repeteixi.

La Mari recorda que la seva mare estava treballant i que el seu pare va voler sortir a buscar-la. Els veïns li deien que no sortís a fora, que era molt perillós perquè se l’enduria a l’aigua. Però el seu pare estava decidit. Ella estava a casa seva -en un primer pis- amb el seu germà petit. El pare li va deixar una vela encesa -perquè l’electricitat havia marxat- i li va dir unes paraules que li van quedar gravades: “Si no torno, cuida del teu germà”. Amb això jo ja vaig pensar que mai més el tornaria a veure.

“Ens vam acostar a la finestra per mirar cap a fora, la tempesta era molt forta i just davant de casa, al carrer Sant Crispí amb la Verge del Carme, es va formar un immens esvoranc. Va ser aleshores quan va esclatar un llampec, i amb la seva llum vaig veure com tres persones eren engolides per aquell forat. Va ser… Vaig tornar a pensar que no veuria mai més els meus pares. Però al cap d’una estona el meu pare va tornar, no havia pogut creuar”, diu. Té un missatge molt clar: “Espero que els joves mai hagin de tornar a patir el que jo vaig viure i veure. Perquè el record de tots aquells cadàvers al voltant de la riera, m’ha acompanyat tota la vida”.

Acte de presentació del projecte audiovisual “Les últimes veus” sobre la riuada del 62 a Terrassa | Alex Garvin

Ismael García: “A l’Asil Busquets vam passar de ser 40 nens a 60”

Ismael García, ara viu a Rubí, però en el moment de la riuada del 62 residia a Terrassa. Tenia 10 anys i era un nen de l’Asil Busquets. El projecte “Les últimes veus” se li va presentar després que deixés un comentari a les xarxes socials amb motiu de l’acte de record dels 60 anys. Va ser així com es van posar en contacte amb ell perquè relatés la seva història. Ismael explica que ja estaven dormint quan de cop van escoltar molts crits d’auxili i una pluja torrencial.

Empesos per la curiositat, van mirar per les finestres i van poder veure què estava passant a l’altra banda, ja que tenies vistes al carrer Vinyals i a la via del tren de la Rambla. Malgrat que quan les monges van veure la tragèdia els van abaixar les persianes, però els crits no van cessar. L’endemà, recorda que a la zona de l’Asil Busquets on hi havia els alumnes externs -que no es quedaven a dormir- estava plena de gent. Gent dormint a terra, amb mantes i matalassos. Més tard, des del pati van poder veure l’arribada de camions militars que portaven queviures.

“Una cosa important que em va fer notar el noi que em va entrevistar és que al cap d’unes setmanes després de la Riuada, el nombre d’alumnes i infants que van venir a viure a l’Asil es va gairebé duplicar. Vam passar de 40 alumnes a 60, i ara ja d’adult he estat conscient que deurien ser tots nens que es van quedar orfes en aquella tragèdia”, sentencia.

Acte de presentació del projecte audiovisual “Les últimes veus” sobre la riuada del 62 a Terrassa | Alex Garvin

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa