Ja són aquí els espàrrecs verds salvatges. Dits altrament de bosc, de marge, silvestres i bladers -tot i que aquesta accepció no és ben bé correcta-; “asperges sauvages”, en francès; “asparago pungente” o “selvatico”, en italià; i “wild asparagus”, en anglès.
A qui li agradi sortir a collir-los, ja pot fer-ho a Terrassa. No és el moment àlgid de la temporada, però se’n pot agafar un bon grapat si se saben els llocs on surten. Com passa amb els bolets, els “esparreguers” romanen silenciosos quan se’ls pregunta on n’hi ha. Són secrets que es guarden per ells i la seva companyia. Tanmateix, n’hi ha a tocar del nucli municipal. La riera de les Arenes és un bon lloc, com ho són els camins antics que surten de la ciutat, o el que va des dels Jutjats de la Rambleta del Pare Alegre fins a Les Fonts. També es pot fer un vol per qualsevol zona boscosa. Durant la primavera els podreu veure arreu. Els boscos baixos de Matadepera apareien com un altre espai on collir-los. El cert és que si se saben buscar n’hi ha per tot arreu.
Sobre el tema del mot blader, traducció dels “trigueros” espanyols, seria més adequat per parlar dels espàrrecs verds cultivats, no pas del de marge, perquè en aquest cas són els que no han estat calçats o soterrats, que són els que agafen el color blanc.
D’espàrrecs silvestres n’hi ha de diverses mides
D’espàrrecs silvestres n’hi ha de diverses formes, alguns gruixuts, altres prims, altres allargats, puntes, els altres d’una mata més espinosa. L’esparreguera salvatge no vol massa sol, i els més grans, de fins a 30 centímetres es donen a l’ombra. És un aliment baix en calories, sense greix ni colesterol i amb poca sal, força d’àcid fòlic, potassi i fibra. Una “delicatessen” gastronòmica. Ric en l’aminoàcid asparagina, d’on li prové el nom.
Se’n poden fer truites, només amb ells o acompanyats d’unes bones gírgoles o qualsevol altre bolet, acompanyen bé els plats de carn, es poden posar a la pasta com a complement, posar a les sopes, fer-se a la paella, al forn…
