Despreniment en el camí de la Font Soleia. La petita esllavissada ha trencat algunes alzines. “El vent difícilment les fa caure”, escriu en una piulada a Twittere Marc Malgosa Montserrat, geògraf, muntanyenc, biker, apassionat de Rellinars i del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac.
Con arribar a la Font Soleia
De les mil i una variants que hi ha per pujar al cim de La Mola una és la del Camí de la Font Soleia, des dels Dipòsits de Matadepera, que fa el recorregut força més llarg i complicat que el tradicional i directe. Tanmateix, no té pèrdua. Després d’una pujada forta d’uns vint minuts trobem una fita que ens marca el desviament per anar fins a la Soleia, que sempre rajava, o gairebé, perquè la sequera també l’ha afectat en les darreres setmanes.
Gaudim d’unes vistes de tota una vessant del Vallès, amb Sabadel, Castellar i Sant Llorenç Savall, i de totes les carenes muntanyoses del nord del país, des del Montseny dins al Pirineu. Una perspectiva segurament diferent de l’habitual, que també ens descobreix balmes i llocs on regna la tranquil·litat entre els arbres. I molt poc concorreguda, a diferència del Camí dels Monjos.
El Camí és força pla i ens porta fins a la Canal de Santa Agnès, que ens acosta en un curt ascens al vial que uneix La Mola amb el Montcau. Uns metres plans ens duen fins la penúltima pujada, que ja ens deixen amb vistes al monestir benedictí. Un passeig més i ja som a dalt. Tot depèn del ritme, però en menys d’una hora i mitja es pot fer el recorregut sense massa problemes. La baixada fins el punt de partida ja va a gust del consumidor: opcions n’hi ha per triar i remenar. La més habitual, per fer una ruta circular, és tornar pel Camí dels Monjos.
