La Mola, al fons
La Mola, al fons | Marta Maseras

!--akiadsense-->

Després de superar una quarantena confinats, ara resulta que el govern de torn surt de “cacera”. Dins d’aquesta metàfora, a partir d’aquest diumenge, la quitxalla podrà abandonar “la gàbia”. Si he d’ésser clar, tibo d’hemeroteca… I resulta que el vicepresident d’afers socials, el senyor Pablo Iglesias s’ha desmemoriat. Unes declaracions seves de sis anys enrere requerien –a bombo i platerets– que, “governant, mai no es demana perdó. Tan sols resta la via de dimitir”. Essent així, per què no s’aplica la dita i plega? Ell mateix acaba de reconèixer descoordinació i grinyolades en la gestió de la pandèmia, excusant-se. Cal, doncs, afegir quelcom?

Van “llançant trets i disparant” a veure si, casualment, atrapen algun pardal pel “sarró”. El llistat i/o allau de mesures dictades descol.loca qualsevol persona normal i corrent. Gairebé no entenc res. M’entren ganes de riure –i plorar, alhora– quan el sento parlar. Ara, resulta que els menors de 14 anys podran acompanyar adults per anar al banc, la farmàcia o el supermercat. Però si ho voldran tocar tot ! Tampoc no guardaran cap distància de seguretat amb amics, perquè són nens. En tot cas, allò que pertocaria és obrir el cos a l’aire obert d’un parc, que teòricament és oxigen pur. D’aquests, a Terrassa i rodalies, en tenim dos i bon nivell: el de Sant Llorenç i Vallparadís.

No entenc res. Passo a dir que potser m’interessa més seguir les rodes de premsa d’algun govern escandinau. Al menys, hi posen seny i molta pedagogia. Tracten al personal amb criteri i respecte. Sense un sol bri de “prepotència” cognitiva. A diferència d’aquests verals, ara entenc perquè els criteris del Pla Bolònia ens passen la mà per la cara. El seu nivell educatiu i d’actituds ens dóna més de mil voltes… Mentrestant, ací, anem donant pista lliure a programes i cadenes de TV del tot horripilants. En conseqüència, l’arc diferencial entre nord i sud cada cop s’eixampla més.

Molts adults ja han adoptat la decisió de no dur la mainada a certs llocs. Sobretot per a no inocular-los el virus del consum desbocat. Els vindria de gust anar als Caus, a la Font de la Tartana, a Can Solà del Pla, Can Roure, La Falconera o La Mola, per citar indrets amb un encís i un glamour brutals. Volen que contactin amb la natura. Que valorin –en justa mesura– el sol fet d’haver-se llevat després d’una mena de “Sant Fermí”. Ho dic per allò de l’ ” encierro ” obligat.

Quin plaer sentir la brisa a les galtes i les parpelles! O bé contrastar la fredor humida d’un matí amb l’escalfor del sol a migdia. Amb una bona capelina, fins i tot, encara que plogui… mullar-te amb petites gotes de pluja. Experimentar el sentit del tacte, no pas tocant el pom d’un banc sinó el tronc d’un pi o una alzina. Fotografiar –amb un mòbil– les flors silvestres que agraeixen la pausa d’una somiada quarantena.

En el retorn a una suposada “normalitat”, ja ens val la pena de posar-nos piles que regulin la velocitat, la pressa i l’estrés. Que comencin, de ben petits, a donar la deguda importància al comerç de proximitat… Que no pas a les “catedrals del segle XXI”, en forma de grans superfícies i/o Amazons que tot s’ho carreguen. Al cap i a la fi, la millor vacuna anti-virus d’aquest caire no depèn de cap laboratori. Estava inventada des que el món és món.

Nou comentari

Comparteix